Enganys

0
1118

Des de fa temps vaig declarant en les meves intervencions en les tertĂșlies televisives a TV EmpordĂ , i radiofĂČniques a RĂ dio Vilafant, i tambĂ© ho he escrit en aquestes pĂ gines, que malgrat els posicionaments subjectius a favor o en contra a propĂČsit de l’anomenat procĂ©s per a la independĂšncia, hi havia un element o una caracterĂ­stica totalment objectius: que s’estaven posant el carro, o en altra versiĂł l’arada, davant els bous i que, per tant, les coses que mal comencen no poden acabar bĂ©.

No m’estendrĂ© massa (qui ho estimi pertinent pot trobar l’article aquĂ­), perĂČ sĂ­ que vull tornar a repetir que plantejava que «el que necessitem en aquests moments de crispaciĂł i de resquebradura galopant de la convivĂšncia […] Ă©s serenor, sensatesa, intel·ligĂšncia i generositat, i en aquestes condicions cal posar fre al procĂ©s i anul·lar la convocatĂČria de referĂšndum perquĂš comença a estar clar que, mĂ©s enllĂ  de les passions, mĂ©s enllĂ  de les resolucions dels tribunals de justĂ­cia, les maneres en quĂš ha estat aprovat no han respectat els principis mĂ­nims d’un sistema democrĂ tic i, per aixĂČ, al marge de les condicions amb les quals es pugui desenvolupar i del seu resultat no gaudirĂ  dels atributs que el puguin fer mereixedor del reconeixement internacional».

Han passat els dies i el temps, encara que sempre he mantingut que malaguanyat quan Ă©s el temps qui te l’ha de donar, m’ha donat a bastament la raĂł: la previsible resquebradura que citava s’ha transformat en una profunda ruptura polĂ­tica que ara ens amenaça amb l’enfrontament civil encara que, com sempre, hi hagi qui davant la dura realitat constatada i el malĂšfic futur previsible vulgui practicar la polĂ­tica de l’estruç.

És per aixĂČ que si avui torno a incidir en la problemĂ tica i torno a demanar la paralitzaciĂł del camĂ­ a Ítaca Ă©s perquĂš els fets ens han demostrat a bastament que tot el desenvolupament de l’anomenat procĂ©s no ha esdevingut sinĂł un clar, continu i indiscutible engany a la ciutadania. I no ho dic nomĂ©s jo, sinĂł que ho han reconegut pĂșblicament tot un president, Artur Mas, i un conseller de la Generalitat, Santiago Vila, aixĂ­ com la que fou presidenta del parlament de Barcelona, la Carme Forcadell, en les seves intervencions en el judici al Tribunal Suprem.

Anant per ordre cronolĂČgic, fou el nostre exalcalde qui, en la seva condiciĂł de conseller de Territori i Sostenibilitat va reconĂšixer, ja el 2014, en plena crisi, que «si aquest paĂ­s no haguĂ©s fet un relat en clau nacionalista, com haguera resistit uns ajustos de mĂ©s de 6.000 milions d’euros?». Una sinceritat reblada mĂ©s tard, el 2016, essent conseller de Cultura quan va explicar, en una entrevista a El PaĂ­s, que el procĂ©s sobiranista havia servit per tapar els retalls del govern d’Artur Mas dient que «en quatre anys hem hagut d’aplicar mĂ©s de 5.000 milions en ajustos, aixĂ­ que el relat polĂ­tic havia de generar un context d’esperança… Sense aixĂČ, el procĂ©s no hauria tingut lloc, almenys amb aquesta força».

MĂ©s recents, del 2018, una vegada produĂŻts tots els fets que ens han conduĂŻt a aquesta vall de llĂ grimes, a aquest petar de dents, l’expresident Mas li confessava a Jordi BastĂ©: «Ni un pas enrere no significava fer funcionar la repĂșblica catalana… Ni un pas enrere volia dir, simplement, doncs que en la finalitzaciĂł d’aquell procĂ©s fins a on es poguĂ©s acabar, s’havia d’arribar fins al mĂ xim inclĂșs simbĂČlicament… QuĂš era aquella declaraciĂł d’independĂšncia? Doncs era purament simbĂČlic, aixĂČ ho sap tothom. PerquĂš el 28 d’octubre quĂš havia passat? Que havĂ­em fet una declaraciĂł d’independĂšncia que tothom sabia que no tenia recorregut. Tots els actors que van anar al Parlament aquell dia, tots sabien que allĂČ no tenia recorregut real: Tampoc exagerem la declaraciĂł d’independĂšncia del 27 d’octubre. Per a mi l’error estĂ  a exagerar una cosa que ja des d’aquĂ­ mateix se li havia de donar el carĂ cter que va tenir. Una resoluciĂł parlamentĂ ria carregada de simbolisme perĂČ sense efectes reals…».

D’altra banda, com que estem vivint aquests dies un estat de violĂšncia immers o aprofitant-se d’un altre de protesta davant la sentĂšncia del Tribunal Suprem envers els encausats pels fets del 27-O i col·laterals, aquĂ­, torno a tirar d’hemeroteca i reprodueixo les paraules del president Kennedy el 1962 davant la insubmissiĂł del governador de MississipĂ­: «Els ciutadans dels Estats Units d’AmĂšrica sĂłn lliures, en resum, d’estar en desacord amb la llei perĂČ no de desobeir-la, doncs en un govern de lleis i no d’homes, cap home, per molt prominent o poderĂłs que sigui, i cap turba per mĂ©s rebel o turbulenta que sigui, tĂ© dret a desafiar un tribunal de justĂ­cia».

Si aquest paĂ­s arribĂ©s al punt en el qual qualsevol home o grup d’homes, per la força o l’amenaça de la força poguĂ©s desafiar els manaments de la nostra Cort i la nostra ConstituciĂł, llavors cap llei estaria lliure de dubte, cap jutge estaria segur del seu mandat, i cap ciutadĂ  estaria sa i estalvi dels seus veĂŻns».

I els EUA no eren cap dictadura ni Kennedy cap fatxa.

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li