Enganys

0
1480

Des de fa temps vaig declarant en les meves intervencions en les tertúlies televisives a TV Empordà, i radiofòniques a Ràdio Vilafant, i també ho he escrit en aquestes pàgines, que malgrat els posicionaments subjectius a favor o en contra a propòsit de l’anomenat procés per a la independència, hi havia un element o una característica totalment objectius: que s’estaven posant el carro, o en altra versió l’arada, davant els bous i que, per tant, les coses que mal comencen no poden acabar bé.

No m’estendré massa (qui ho estimi pertinent pot trobar l’article aquí), però sí que vull tornar a repetir que plantejava que «el que necessitem en aquests moments de crispació i de resquebradura galopant de la convivència […] és serenor, sensatesa, intel·ligència i generositat, i en aquestes condicions cal posar fre al procés i anul·lar la convocatòria de referèndum perquè comença a estar clar que, més enllà de les passions, més enllà de les resolucions dels tribunals de justícia, les maneres en què ha estat aprovat no han respectat els principis mínims d’un sistema democràtic i, per això, al marge de les condicions amb les quals es pugui desenvolupar i del seu resultat no gaudirà dels atributs que el puguin fer mereixedor del reconeixement internacional».

Han passat els dies i el temps, encara que sempre he mantingut que malaguanyat quan és el temps qui te l’ha de donar, m’ha donat a bastament la raó: la previsible resquebradura que citava s’ha transformat en una profunda ruptura política que ara ens amenaça amb l’enfrontament civil encara que, com sempre, hi hagi qui davant la dura realitat constatada i el malèfic futur previsible vulgui practicar la política de l’estruç.

És per això que si avui torno a incidir en la problemàtica i torno a demanar la paralització del camí a Ítaca és perquè els fets ens han demostrat a bastament que tot el desenvolupament de l’anomenat procés no ha esdevingut sinó un clar, continu i indiscutible engany a la ciutadania. I no ho dic només jo, sinó que ho han reconegut públicament tot un president, Artur Mas, i un conseller de la Generalitat, Santiago Vila, així com la que fou presidenta del parlament de Barcelona, la Carme Forcadell, en les seves intervencions en el judici al Tribunal Suprem.

Anant per ordre cronològic, fou el nostre exalcalde qui, en la seva condició de conseller de Territori i Sostenibilitat va reconèixer, ja el 2014, en plena crisi, que «si aquest país no hagués fet un relat en clau nacionalista, com haguera resistit uns ajustos de més de 6.000 milions d’euros?». Una sinceritat reblada més tard, el 2016, essent conseller de Cultura quan va explicar, en una entrevista a El País, que el procés sobiranista havia servit per tapar els retalls del govern d’Artur Mas dient que «en quatre anys hem hagut d’aplicar més de 5.000 milions en ajustos, així que el relat polític havia de generar un context d’esperança… Sense això, el procés no hauria tingut lloc, almenys amb aquesta força».

Més recents, del 2018, una vegada produïts tots els fets que ens han conduït a aquesta vall de llàgrimes, a aquest petar de dents, l’expresident Mas li confessava a Jordi Basté: «Ni un pas enrere no significava fer funcionar la república catalana… Ni un pas enrere volia dir, simplement, doncs que en la finalització d’aquell procés fins a on es pogués acabar, s’havia d’arribar fins al màxim inclús simbòlicament… Què era aquella declaració d’independència? Doncs era purament simbòlic, això ho sap tothom. Perquè el 28 d’octubre què havia passat? Que havíem fet una declaració d’independència que tothom sabia que no tenia recorregut. Tots els actors que van anar al Parlament aquell dia, tots sabien que allò no tenia recorregut real: Tampoc exagerem la declaració d’independència del 27 d’octubre. Per a mi l’error està a exagerar una cosa que ja des d’aquí mateix se li havia de donar el caràcter que va tenir. Una resolució parlamentària carregada de simbolisme però sense efectes reals…».

D’altra banda, com que estem vivint aquests dies un estat de violència immers o aprofitant-se d’un altre de protesta davant la sentència del Tribunal Suprem envers els encausats pels fets del 27-O i col·laterals, aquí, torno a tirar d’hemeroteca i reprodueixo les paraules del president Kennedy el 1962 davant la insubmissió del governador de Mississipí: «Els ciutadans dels Estats Units d’Amèrica són lliures, en resum, d’estar en desacord amb la llei però no de desobeir-la, doncs en un govern de lleis i no d’homes, cap home, per molt prominent o poderós que sigui, i cap turba per més rebel o turbulenta que sigui, té dret a desafiar un tribunal de justícia».

Si aquest país arribés al punt en el qual qualsevol home o grup d’homes, per la força o l’amenaça de la força pogués desafiar els manaments de la nostra Cort i la nostra Constitució, llavors cap llei estaria lliure de dubte, cap jutge estaria segur del seu mandat, i cap ciutadà estaria sa i estalvi dels seus veïns».

I els EUA no eren cap dictadura ni Kennedy cap fatxa.

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li