Encerts i desencerts

0
682

Aquesta darrera setmana han tingut lloc les assemblees nacionals (cadascú a la seva manera) del Partit Popular i del Partit Demòcrata Europeu Català per elegir les seves noves direccions però, si bé en el cas del PP amb un intent de renovació, en el del PdeCAT com una premissa o un pròleg cap a la seva desaparició, ja que la llista guanyadora sembla tenir els dies comptats a l’espera de poder-se dissoldre en el proper moviment amb voluntat unitària, ara l’anomenen transversal, de la Crida Nacional per la República.

En el cas del Partit Nacional ha guanyat el repte Pablo Casado, un jove polític amb reduïda experiència de govern (però pelillos a la mar! Pedro Sánchez en té menys que ell, i no parlem de Joaquim Torra, per posar només dos exemples actuals) enfront de la suposada totpoderosa maquinària partidista de la Triple S, Soraya Saénz de Santamaria.

Jo no sabria dir si aquesta decisió dels assemblearis populars en favor del candidat sorpresa ha estat, en si mateixa, encertada o no; però valorant la seva preferència en contra de la fins fa poc vicepresidenta del Govern crec que sí. Vull dir que, en qualsevol cas, l’assemblea popular ha fet bé en rebutjar la candidatura de la seva contrincant a la presidència del partit.

Per què? Es preguntaran. Doncs perquè la gestió política de la senyora Soraya ha estat, es miri pel costat que es miri, un complet fracàs, potser el fiasco polític més gran dels darrers vint anys. Només cal recordar, per concretar, el seu muntatge i com va acabar la Operación Diálogo mitjançant la qual es va cridar a si mateixa a liderar l’entesa i la frenada del moviment separatista català. Només calen recordar els èxits del CNI sota el seu comandament a l’hora d’impedir, per exemple, el tràfec previ d’urnes pel referèndum de l’1 d’octubre. Només cal recordar com, amb una candidesa de novícia en aquests afers, mentre predicava, proposava i invitava al diàleg i es deixava, tota complaguda, posar les mans a sobre pel vicepresident generalici Junqueras en presència del rei (on s’ha vist semblant desvergonyiment protocol·lari, semblant submissió entre una dona vicepresidenta del govern d’un Estat i un home vicepresident regional?), li anaven implementant, sense adonar-se’n?, tots els passos i totes les etapes per a la realització de la prohibida consulta.

La veritat, en definitiva, és que Sáenz no ha estat un subjecte polític perquè el fet de provenir de l’alt funcionariat de l’Estat no assegura sinó que siguis un tecnòcrata allunyat de les realitats sociològiques; li ha mancat connexió i empatia amb el militant i el votant, i li ha sobrat ambició d’acaparar poder qui sap si pensant que de niña de Rajoy es podia convertir ella mateixa en Pigmalió.

Com poden veure, no entro a valorar els aspectes ideològics ni les idees ni els programes ni del partit ni de cap dels seus candidats, sinó que em limito a reflexionar tècnicament sobre els successos. Per això repeteixo que, pel cap baix, el PP ha tingut un encert en no elegir Soraya Sáenz de Santamaria com a presidenta del partit.

De la mateixa manera, sense voler ponderar les voluntats polítiques concretes del PdeCAT (crec que les posicions es troben tan aferrissades que intentar parlar a hores d’ara de les bondats o les maldats de separatisme sí o no, de República, catalana, sí o no, és una pèrdua de temps i d’energies), o sigui, fent una valoració també tècnica del seu congrés, es podria arribar a la conclusió que l’ara partit separatista (que ningú interpreti en to despectiu l’ús d’aquest adjectiu, perquè el diccionari de l’IEC defineix el separatisme com ‘l’opinió de qui es vol separar de l’estat del qual forma part per esdevenir independent o per formar part d’un altre estat’) ha estat desencertat.

Per què?, es preguntaran. Doncs perquè, encara que amb una certa oposició (el trenta per cent), una formació que pretén ser modèlica quant a exigències i pràctica democràtica es refereix, (o aquesta referència a Europa en la seva definició no és res més que paraules buides?), ha decidit autoimmolar-se per imposicions personals del seu líder per crear un moviment unitari que, en pura filosofia i tècnica política és allò no solament més allunyat sinó inclús més oposat a la pluralitat que és sinònim de democràcia.

Se sol dir, se sol enraonar, que el cabdillatge és un fenomen i una necessitat política de societats no suficientment desenvolupades. En aquesta tessitura, pot Catalunya vantar-se de ser-ho?

Sí, o no i han errat el setanta per cent dels compromissaris del PdeCAT en plegar-se a la (potser mai més i de manera contradictòria ben dita) sobirana voluntat de l’expresident Puigdemont?

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li