Encara

0
687

El passat 5 de gener, anava de Roses a Figueres. El sol encegava i el cel era d’un blau clar, gairebé anyil, saltat de núvols blancs. A mesura que avançava en el meu trajecte, el sol s’ocultava i el cel alternava el blau, el groc, el vermell i l’ataronjat. Els meus ulls estaven més en aquest cel que en la carretera. Quan per fi vaig aparcar, al Parc de les Aigües, el cel seguia vestit de colors. Caminava cap al centre de la capital de l’Alt Empordà, acompanyat de les veus emocionades de nens i pares que es dirigien a veure els Reis Mags; els ulls dels nens més petits brillaven, com el sol encegador; la vida, en les seves mirades, era d’una bellesa incomparable.

De retorn a Roses, per assistir a la cavalcada de la vila, el meu fill petit, que ja té edat de saber de què va la realitat humana, em va fer recordar una frase de Lev Tolstoi: «Solament els homes no cessen d’enganyar-se». Passejar, una vigília de Reis, pels carrers és un moment d’il·lusió i de nostàlgia; il·lusió per les cares infantils; nostàlgia, per una infantesa que vaig perdre, que vaig recuperar en la infància dels meus fills i que he tornat a perdre.
Tornat a la realitat, a aquestes hores del diumenge, 6 de gener del 2019, em sento davant l’ordinador a escriure aquesta tribuna.

Busco en el diccionari de cites la frase de l’escriptor rus que va venir a la meva memòria, el text íntegre, doncs crec que hi havia un pensament profund que opino oportú compartir. Després de diversos minuts de cerca sense trobar la cita, desisteixo. En el passejar per la lectura, em trobo amb les paraules de l’historiador britànic Adrian Goldsworthy, que m’ajuden a embastar un pensament que fa dies m’assalta: «Crec que la lliçó és que, quan una democràcia està trencada, apareix gent com Cèsar i August; el que no ocorre quan l’Estat funciona relativament bé». Sí, crec que la democràcia als països occidentals està trencada, potser no del tot i encara ens queden fils d’esperança, però la veritat és que personatges amb vocació dictatorial apareixen per onsevulla, clar, que entre ells, per molt que s’obstinin, no s’endevinen ni Cèsar ni August, més aviat, recorden a Calígula i a Neró, és a dir, més que al naixement d’imperis pròspers assistim a l’ocàs d’un sistema econòmic, polític i social.

Vivim amuntegats en petits espais de terreny als quals cridem ciutats, urbs cada vegada més inhòspites, on s’ha perdut la dimensió humana de la vida. Diuen els futuròlegs, no els endevins ni els astròlegs, sinó aquells que dissenyen i projecten futurs creant tendències, que cada vegada més viurem en grans ciutats, fins i tot, que els Estats perdran poder enfront de les grans ciutats. Davant aquesta perspectiva, recordo una conversa que vaig mantenir, fa uns anys, amb el meu admirat amic Jaume Torrent: en aquella ocasió, vam parlar de la necessitat de mancomunar serveis a l’Empordà. Això ajudaria a tenir la qualitat de serveis d’una ciutat conservant la diversitat del territori. En el nostre divagar del pensament, imaginàvem com haurien de ser aquests serveis compartits, més enllà de la sanitat i els que presten el Consell Comarcal, la Diputació, la Generalitat o els que corresponen al govern d’Espanya. Fins i tot, vaig escriure en un document el resum del nostre pensar. Aquest resum el vaig compartir amb en Jaume i el vam polir junts. Avui, dorm en algun arxiu del meu ordinador.

Prosseguim. Quan em meravello amb aquest paisatge de l’Empordà, quan participo, com el passat 31 de desembre, en la Sant Silvestre de Cadaqués, i veig el que l’especulació urbanística fa amb el paisatge, penso en la nostra estupidesa humana obstinada a esterilitzar la terra que ens sustenta: arrenquem arbres, removem i destruïm vegetacions per tenir unes bones vistes; contaminem la mar amb els nostres detritus. La nostra invasió de paratges i paisatges no solament destrueix fauna i flora, en certa manera, també ens destrueix a nosaltres, encara que no en siguem conscients. La nostra vana vanitat ens encega.

Fa molts anys, vaig llegir una columna de Rosa Montero en la qual parlava de l’angoixa del periodista quan escrivia sobre una informació que l’endemà es llegiria en el diari. Aquesta angoixa, avui, es comparteix a l’instant gràcies a la digitalització del periodisme. De vegades, aquesta rapidesa impedeix pensar en les conseqüències de les nostres paraules. Penso que el periodisme necessita espais d’opinió reflexiva, d’informació exhaustiva, d’anar al profund d’un succés per saber-ne les causes i la repercussió. Les presses i la immediatesa no construeixen les bastides de la informació, més aviat, contribueixen a la falta d’una anàlisi rigorosa de les preguntes mnemotècniques que lectors i periodistes hauríem de fer-nos. Si m’ho permet el lector, intentaré dissertar sobre una informació recent, l’incendi de Badalona i la informació recurrent sobre la relació de Catalunya i Espanya.

El bloc de Badalona que es va incendiar el dissabte 5 de gener és una construcció precària, filla del desenvolupament dels anys seixanta del segle XX, quan l’Obra Sindical de la Llar va especular i va construir centenars de barris en la perifèria de Barcelona i de la seva àrea metropolitana. Uns d’aquests barris és el de Sant Roc, de Badalona. En els anys setanta i vuitanta, Sant Roc era un barri obrer, on la pobresa creia que amb esforç i lluita es podia tirar endavant. Se sabia que l’ascensor social passava per la cultura. No va trigar, el barri, a sofrir la xacra de la drogoaddicció i la delinqüència associada a la mateixa. Qui va prosperar, va emigrar dins de la ciutat o a altres llocs de l’entorn. A poc a poc, el barri va anar envellint i els pisos (barraques verticals, les denominaven algunes associacions de veïns de l’època) van envellir amb els seus amos. En la dècada dels noranta i els primers anys de prosperitat d’aquest segle, els blocs de Sant Roc i d’altres extraradis han estat ocupats per emigrants d’altres nacionalitats (els primers pobladors d’aquests barris eren migrants d’altres parts d’Espanya). En aquests blocs, s’han fet poques reformes estructurals. Tots els materials de construcció han envellit com els seus primers amos. Els seus nous ocupants han vingut a llaurar-se un futur lluny dels seus països d’origen. Venen buscant el «daurat» d’Europa, mentre sobreviuen en aquells barris obrers, que quan hi havia consciència de classe se’n deia guetos, però que van ser la llar de moltes famílies, que amb esforç van forjar un futur per als seus fills. És aquí, en aquest barri humil, on la vigília de Reis el foc es va cobrar la vida de tres persones i va deixar quatre ferits molt greus, entre ells un bebè i un nen de quatre anys, que són massa petits per deixar d’enganyar-se.

Respecte a les relacions entre Catalunya i Espanya, tan sols vull apuntar una pregunta que no deixa d’assaltar-me contínuament: per què dona vots a Andalusia (i en altres parts de l’Estat) ficar-se amb Catalunya i els catalans? Per ventura, no es considera que Catalunya és una part d’Espanya? Sincerament, no crec que en cap estat democràtic del món s’usi a una part d’aquest estat per guanyar unes eleccions. No puc concebre, ni oblidar, del crit amb el qual s’acomiadava a guàrdies civils i policies, aquest «a per ells»; ho tinc clavat en l’ànima. No deixo de pensar, per exemple, que a Roses, on hi ha una població considerable originària de Beas de Segura, aquest «a per ells» era anar també per la tia Juanita i el cosí José, que viuen a Roses, Figueres, Girona o Badalona. Penso, i em dol fer-ho, que en altres autonomies, regions i províncies del regne d’Espanya no se’ns vol gaire, als catalans, i que els és igual els nostres sentiments i el nostre pensament. Tal vegada no ens veuen com a iguals i volen que visquem sotmesos. La veritat, no entenc quin benefici pot un buscar en l’enfrontament entre ciutadans. Se’m dirà que són els catalans els que han començat aquest enfrontament. I tornaré a escriure que el pacte entre l’Estat i Catalunya el va trencar el PP quan va sembrar, per tots els racons del regne, la discòrdia contra Catalunya demanant vots i signatures als carrers contra l’Estatut. Ruptura que va certificar el Tribunal Constitucional el juliol del 2010, quan va mutilar un estatut votat en referèndum per la ciutadania de Catalunya i rectificat al Congrés dels Diputats i aprovat en el Parlament de Catalunya.

Aquesta història no ha acabat. Fins i tot, és més que probable que les sentències contra els polítics catalans, que seran jutjats en els propers mesos, se sumin a la llista de greuges. Fins i tot, és més que probable que Felip VI emuli, com ja va fer en el seu discurs del 3 d’octubre del 2017, el seu avantpassat, Felip V, i faci un nou decret de submissió dels ciutadans catalans. I, llavors, guanyaran però no convenceran. I, més tard o més d’hora, el problema tornarà a ressorgir. Llavors, els catalans com jo, que som fills d’aquests immigrants que van venir d’altres zones d’Espanya, haurem de tenir el pensament clar per saber on estan els valors democràtics i no deixar-nos engalipar per aquells que sembren la discòrdia i la intransigència.

He arribat a les línies finals d’aquesta tribuna i no deixa d’assaltar-me un vers de Don Antonio Machado: «Hoy es siempre, todavía». Encara tinc l’esperança que aquest cel blau que ens acull ens porti el regal de Rei de la convivència i la concòrdia.

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li