‘Encara hi ha algú al bosc’ arriba a Figueres

0
560

Cultura i Conflicte presenta un documental, una obra de teatre i una mostra fotogràfica basat en les violacions a Bòsnia


El 1992 Barcelona es va convertir en ciutat olímpica. Una fita que omplia els carrers amb una barreja de joia, alegria i perspectiva de futur. Mentrestant, a tant sols dues hores d’avió, al cor d’Europa, Bòsnia estava en guerra. El novembre de 2020 va fer 25 anys que va acabar oficialment aquell conflicte bèl·lic, i entre totes les desgràcies que va portar, hi ha les violacions a nenes i dones com una estratègia de neteja ètnica.

Durant tres anys, el col·lectiu Cultura i Conflicte ha fet un treball d’investigació «amb molta paciència, perseverança i dedicant-hi temps», explica Teresa Turiera-Puigbò, directora del treball documental resultant d’aquesta indagació: Encara hi ha algú al bosc. De fet, aquest treball d’investigació havia de servir inicialment per a l’obra de teatre, «però quan ens vam adonar que els testimonis eren brutals, vam decidir fer un documental de televisió, i com que el fotògraf ens ha acompanyat durant tot el procés, vam poder veure el material que teníem i vam decidir que no es podia quedar només en un sol format» afirma Turiera.

Després de l’estrena a Barcelona, han començat la gira a través de terres catalanes. Les tres propostes arriben a Figueres del 23 al 28 de febrer.

LA FUNCIÓ TEATRAL. Tot i tractar una tema molt delicat i sensible, «l’obra no és un dramón» explica Turiera, «hi ha música, efectes especials, fins i tot hi ha moments que rius…. és molt dinàmica. El format de l’obra de teatre atrapa molt a la gent jove», afegeix.

En aquesta proposta teatral, escrita per Anna Maria Ricart i dirigida per Joan Arquém, els actors no només interpreten un paper, sinó que en certs moments surten del paper i expliquen en primera persona què feien el 1992 i què recorden de la guerra de Bòsnia. Un fet que aconsegueix que «l’espectador s’hi pugui identificar més. Molta gent jove explica que no se’ls havia explicat mai que hi havia hagut aquesta guerra al cor d’Europa tot just fa 25 anys».

La representació d’aquests testimonis reals és a càrrec d’Ariadna Gil, Montse Esteve, Judit Farrés, Magda Puig, Òscar Muñoz, Pep Pascual i Erol Ileri. Una vegada finalitzi la funció, hi ha previst col·loqui amb la companyia i l’equip de Cultura i Conflicte.

Les entrades per veure aquesta obra agendada pel divendres 26 de febrer al Teatre Municipal el Jardí, es poden adquirir a través de la pàgina web www.figueresaescena.cat i a la taquilla del Teatre El Jardí.

LA MOSTRA FOTOGRÀFICA. Fins al darrer dia d’aquest mes de febrer, l’Auditori dels Caputxins acollirà la instal·lació de la mostra fotogràfica Encara hi ha algú al bosc. El plantejament de l’espai expositiu inclou un recull de fotografies d’Oriol Casanovas on apareixen les dones supervivents de tortures i violacions, i els fills i filles nascuts d’aquests embarassos forçats, anomenats «nens invisibles». La mostra es completa amb elements de la vida quotidiana de durant i després de la guerra.

EL DOCUMENTAL. Potser és una de les parts més dures. Actualment està disponible a TV3 a la carta dins del contingut de programes de Sense Ficció. En aquesta peça és on s’hi troba el treball audiovisual recollit per l’equip de filmació.

Un procés lent, ja que calia que els testimonis agafessin confiança amb l’equip de rodatge tal i com diu Turiera «calia que ens anéssim coneixent, alguns dels viatges anàvem, però no rodàvem res, nomes passàvem hores amb elles. Mica en mica, estriant fils, i parlant una amb l’altra, van poder aparèixer els fills, que ara ja tenen 25 anys». Els anomenats «nens invisibles», nascuts fruit d’aquestes accions ara fa un quart de segle.

L’EDUCACIÓ Una altra de les vessants que proposen està focalitzada en un públic més jove. El matí del divendres 26 de febrer al Teatre Municipal El Jardí és farà una sessió matinal de teatre dirigida exclusivament als alumnes dels instituts, que també comptarà amb un col·loqui post-funció amb la companyia i l’equip de Cultura i Conflicte. A més a més, estan previstes unes xerrades en format presencial o amb videoconferència després de veure l’obra i el documental: « la idea és poder parlar de temes com la memòria històrica, la segona generació, el paper de la dona en els conflictes, el tema de la impunitat, el silenci…» explica Turiera.

LA VEU. Aquest cicle creatiu ha tret a la llum un tema que va quedar en segon terme durant en els judicis celebrats a Brusel·les una vegada finalitzat el conflicte «en part perquè les pròpies dones tenien rebuig a dir-ho, i en part perquè tots els que hi havia a la taula de negociació per la pau eren homes i no hi va haver una sensibilitat especial per aquest tema» aclareix Turiera. Durant 25 anys, aquestes dones han estat absolutament invisibilitzades i s’ha parlat molt poc del tema. Les dades oficials oscil·len entre 25.000 i 50.000 violacions: « hi ha aquesta gran variabilitat perquè els mateixos governs no s’han posat d’acord amb la xifra i també perquè moltes no van sobreviure, i moltes altres avui en dia encara no ho han dit».

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li