En la memòria

0
862

«Partimos cuando nacemos,
andamos mientras vivimos,
y llegamos
al tiempo que fenecemos;
asĂ­ que,cuando morimos,
descansamos»

Jorge Manrique

Quan et trobes amb la mort, sigui d’un familiar o d’un afí, sempre et commou, o així ho sento jo. Vaig acomiadar l’últim dia del passat any amb la notícia de la defunció d’una persona a la qual apreciava: En Guti, em va enviar un missatge, a les 14 h i 14 min, per comunicar-me que en Pepe havia mort. L’endemà, va ser el seu enterrament en el tanatori de Roses.

Benvolgut lector, les línies amb les quals inicio aquesta tribuna no et diuen res, en si mateixes, per això, crec convenient parlar-te d’aquest bon home, el nom complet del qual era José Marcial Santos Fernández i al qual sempre vaig conèixer i vaig tractar com a Pepe.

Abans de parlar d’ell, dels llaços que ens unien, permeti’m el lector citar-me a mi mateix.

Vaig escriure un article, en la revista musical Amadeus, sobre els rèquiems, és a dir, sobre la música de difunts. Fa uns mesos, vaig revisar aquell article i el vaig ampliar per publicar-lo a la revista Encesa Literària. En l’ampliació vaig incorporar textos poètics i, no obstant això, de tots dos textos, tinc gravada en la memòria una cita de Johannes Brahms: «Un Rèquiem és una composició que un escriu per a si mateix». I, en aquest moment en el qual escric i recordo la persona que va ser en Pepe, ve al meu pensament aquesta cita, probablement, del tot inexacta, doncs en citar de memòria ocorre que el disc dur del nostre cervell recorda el seu viure i saber embellint la seva pròpia rememoració. De totes les músiques de difunts sentides, la de Verdi la considero la més adequada per a aquest moment, atès que la va dedicar al seu amic i poeta Alessandro Manzoni, perquè aquest sentiment de dolor per la pèrdua d’un amic és el que m’embarga en aquest moment.

En Pepe no era el meu amic. Era una persona a la qual apreciava, però fins fa un parell de mesos, mai m’havia pres una cervesa amb ell, i no obstant això, des que el vaig conèixer sempre vaig sentir va afecte per ell.

El vaig conèixer un dia en què el meu cotxe es va quedar atrapat en un fanguer i no el podia treure. Amb mi viatjaven els meus dos fills grans, llavors, nens petits. Estava realment atabalat i no volia transmetre’ls el meu sentir als nens. Quan feia una estona que intentàvem sortir del mal pas, va passar un home amb un tractor i va intentar, en va, ajudar-nos a treure l’Osset de peluix, nom amb el qual vam batejar el Renault Scénic. Vaig cridar una grua perquè ens tragués del mal pas. No va trigar molt a arribar. En Pepe es va posar a la feina i en un parell de minuts el problema es va solucionar. Mentre emplenàvem els papers de l’assegurança, vam entaular una conversa i es va crear una certa empatia. Crec recordar el comentari amb el qual vaig justificar la meva temeritat de circular per un camí sense asfaltar, amb foradades i enfangat: «Els meus fills s’avorreixen del mateix trajecte des de casa, a Roses, a l’escola de Pau, així que ens inventem camins secrets, per variar els trajectes i fer-los més divertits». No recordo la cara que va posar en Pepe, un home seriós i sempre correcte, però imagino que degué pensar que un servidor no estava gaire bé del cap.

No va ser l’únic cop que em va venir a socórrer; la següent vegada va ser per una rebentada d’una roda, també en el municipi de Pau. Un servidor va cridar la grua. No sé de què vam parlar. Han passat molts anys, el que sí que sé és que des de llavors sempre que ens hem vist per Roses ens hem saludat i hem conversat durant uns minuts.

Temps després, en Pepe va deixar de treballar a l’empresa en la qual portava la grua. Va començar a treballar com a conductor d’autocar. Era difícil veure’l. Un dia, per sorpresa meva, me’l vaig creuar mentre conduïa la grua de la Policia Local de Roses, la seva última ocupació.

Fa dos estius, me’l vaig trobar passejant un gos. Segons ell, era molt dòcil, però no tant per a no bordar a un nen de 10 anys (el meu fill petit), que es va acostar amb molta por a l’animal. Aquell lladruc li va saber tan malament a en Pepe que em vaig sentir en l’obligació de dir-li per activa i per passiva que no passava res, que era lògica la reacció del gos, que suposava que havia flairat el temor del nen, que no es preocupés. En Pepe va seguir amb les seves disculpes. Li sabia realment malament.

Temps després, me’l vaig creuar al carrer: portava una gorra, cosa que em va resultar estranya. Vaig notar que alguna cosa li passava i em vaig atrevir a preguntar-li. Em va respondre llevant-li importància al tumor cerebral que patia. Des d’aquell dia, sempre que me’l trobava, obviàvem entrar en els detalls. En Pepe era una persona a qui no li agradava parlar d’ell. Tenia veritable pudor de fer-ho, màximament, quan sempre amb mi s’havia mostrat com un home discret.

Un dia, el vaig trobar parlant amb en Guti. A partir d’aquest moment, vaig començar a preguntar-li per la salut d’en Pepe. En Guti, tan discret com el seu amic, em responia als missatges o quan ens trobàvem en un partit d’handbol dels nostres fills, amb escarits. «En la seva línia, aquesta setmana va descansar de la quimioteràpia i una mica millor».

Un dissabte del passat octubre, quan sortia de comprar el diari, em vaig trobar amb els dos amics. Vam començar una conversa que ens va portar fins a un bar pròxim, on vam prendre unes cerveses. Aquest dia va ser quan vaig sentir parlar en Pepe de les conseqüències de la teràpia contra el seu tumor. Li dolia la seva tardança a respondre’ns, les seves pauses, els lleus instants en què el seu cervell processava la resposta. No obstant això, era l’home de sempre: prudent, correcte i educat.

A principis de desembre me’l vaig trobar. L’acompanyava la seva dona i els havia deixat l’ambulància, que els portava de l’hospital, on havia rebut tractament. El vaig veure bé. No feia mala cara. Ara, sento no entretenir-me més, no allargar la breu trobada i el seu fugaç intercanvi de paraules. Ja no tindré la companyia, sempre momentània, d’un home del qual admirava la seva disposició a ajudar en el que fora. Admirava el seu saber estar, la seva educació innata, la seva prudència, la seva actitud de no ometre un judici feridor sobre cap persona. I, mostrant-se així, es notava que aquesta rectitud en la seva manera de procedir corresponia al caràcter d’un home íntegre i sempre amo del seu destí, fins que la mort es va obstinar a reclamar-lo abans d’hora.

La mort és certa. L’únic dubte que tenim és quan vindrà a visitar-nos. No obstant això, hem d’estar segurs i tenir present que sempre ve. Quan la veiem, quan injustament li arrabassa la vida a un nen, a un jove o a una persona, l’edat de la qual, ens diu, que la seva marxa és prematura, ens adonem de l’única certesa que té el viure: un dia com tants la mort ens reclama.

Tenint present aquesta certesa, penso en el camí de la vida. Em pregunto per les condicions en les quals transcorre la nostra existència i si nostre existir és una confessió de vida, de plenitud, si hem aportat amb la nostra vida alguna cosa que mereixi viure en la memòria dels qui ens van conèixer i tractar, o hem passat per l’existència amb més pena que glòria. Per mi, quan una persona sempre està disposada a ajudar, a tirar una mà, quan aquesta persona no presumeix dels seus actes i fa i està abans que pregonar i dir, per mi, aquesta persona ha deixat una petjada profunda o lleu, segons el tracte, en aquelles persones que la van conèixer. I, per mi, en Pepe era una persona que viurà en la memòria dels qui hem tingut la sort de tractar-lo.

Quan deixem petjada, per senzilla i anònima que sigui la nostra vida, un sent aquesta alegria de viure, perquè d’una manera o altra se sent viscut en els éssers estimats, en els amics i en els coneguts. Hi ha persones a les quals la vida els regala el do de ser volguts, de tenir l’alegria de viure i sentir-se viscuts, són persones de les quals parlen els seus actes, la seva manera de ser i estar. Són persones a les quals no els fa falta ser immortals a les biblioteques, ho són en la memòria dels seus pròxims.

L’1 de gener va ser el seu enterrament en el tanatori de Roses. En sortir, entre un nombrós grup de persones, es van fer rotlles on es parlava en veu baixa, amb un to de veritable condol. Vaig poder dir-li un «ho sento» a en Javier, el seu fill petit. Vaig agrair la seva serenitat, el seu saber estar. Hi havia llàgrimes i enteresa. Només un plor més alt i una veu entretallada que va trencar els murmuris i el silenci, a un sonor: «Pepe».

«No perdono a la muerte enamorada,/ no perdono a la vida desatenta,/ no perdono a la tierra ni a la nada.»

Serveixin, aquests versos de Miguel Hernández, per a dir-te adeu, Pepe, encara que hem de parlar de moltes coses, company.

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li