En dies com avui

0
928

Hi ha dies que no sé què pensar, dies en què penso que el millor seria deixar que l’opinió flueixi, com ho fa l’aigua, buscant el solc més propici, obrint-se pas entre barrancs i senders, fluint fins a arribar a la mar, que és com morir, diria el poeta, el lloc on l’aigua que ens dóna la vida es perd en la immensitat salada l’aigua marina. Hi ha dies, que busco entre lectures les paraules precises amb les quals poder establir aquest vincle quinzenal amb el lector, si és que el tinc, vull creure que a l’altre costat de la pàgina sempre hi ha alguna persona que llegeix el que escric.

Avui, portat per un impuls, he llegit en l’edició digital de The New York Times una entrevista a Noam Chomsky. He llegit: “La consciència és la nostra guia, sense importar com vulguem justificar-la o quins abillaments li posem.” He tancat els ulls, per buscar a la meva consciència la meva reflexió, perquè n’emanés, com l’aigua en el seu brollador, un pensament per posar-lo en comú, versar una opinió que m’ajudi a donar testimoni de la realitat. He obert els ulls i he continuat llegint: “Els problemes més importants que cal atendre són les amenaces reals a l’existència que enfrontem actualment: el canvi climàtic i la guerra nuclear.” Sobre el canvi climàtic he dissertat en aquestes pàgines, ho he fet amb els vímets de la documentació i comparant les meves paraules amb l’opinió d’experts. Mai no he parlat, crec recordar, sobre una possible guerra nuclear, mai no he pensat que pogués ser possible, ara bé, si una persona com Noam Chomsky s’ho planteja i fa publica la seva preocupació en una entrevista en un diari com The New York Times, és per preocupar-se i pensar-hi seriosament.

Després de la lectura de l’entrevista, he fet un repàs als digitals de diferents diaris. En tots hi he trobat les mateixes notícies, tractades d’una manera o altra, segons sigui la tendència política del diari en si, en definitiva, una informació que es repeteix fins a la sacietat i es vicia fins a arribar a no interessar ningú.

He pensat trencar una promesa, que em vaig fer a mi mateix, i començar a pensar sobre la política a l’Empordà. He llegit amb atenció els diaris locals, escoltat les emissores de ràdio i vist les dues cadenes de televisió. Penso que aquests mitjans tracten amb coneixement de causa la informació que es genera a la comarca i que els columnistes, els que decideixen opinar sobre les coses de casa, ja ho fan amb un coneixement de la realitat local que jo no tinc, per tant , la meva mirada sobre la realitat de la comarca seria la d’una persona aliena, a qui falten les competències que connecten el superficial amb el profund.

Sense inspiració, amb l’aigua del pensament embassada en una nebulosa cerebral que impedeix que les connexions neuronals permetin a les muses trobar les paraules necessàries i exactes, m’he decidit per llegir, però en aquest moment el meu ànim no estava per lectures. He encès el televisor mentre la meva mirada navegava rastrejant notícies en els digitals i les meves orelles posats en els tertulians d’una emissora de televisió estatal. M’he fastiguejat, he sentit vergonya aliena quan escoltava com s’interpel·laven uns als altres, dividits en bàndols, com si les seves opinions representessin a tal o tal partit polític. No m’estranya que tanta opinió, docta o no, al final produeixi cansament i posa en evidència el divorci entre l’opinió pública i l’opinió publicada, encara que, aquest soroll cala com la pluja fina i si una mulla fins als ossos, els creadors de realitats informatives i els generadors d’opinió, també acaben imposant el seu relat de la realitat.

Poques vegades es parla i s’opina dels problemes reals i quotidians. Noam Chomsky, en l’esmentada entrevista del 6 de juliol al diari novaiorquès, també opinava sobre el seu paper d’oracle, de qui l’opinió importa a milions de persones a tot el món: “Donar testimoni és suficient per tenir la motivació de seguir endavant. A més, res és més inspirador de veure com les persones pobres i que pateixen, que viuen en condicions incomparablement pitjors que les que nosaltres tolerem, continuen sense pretensions o escàndols amb la seva lluita valenta i compromesa amb la justícia i la dignitat”. Les seves paraules em fan recordar les imatges de milers de refugiats que fugen de realitats inimaginables per a nosaltres, la de milers de persones voluntàries que cada dia lluiten per la dignitat i la justícia, ho fan de manera anònima, sigui cooperant amb una organització solidària, ajudant persones properes o passant part del seu temps lliure col·laborant amb l’associació de veïns del seu barri, amb el club esportiu en què juguen els seus fills o amb l’associació local de Càritas, Creu Roja o l’Associació Roses contra el Càncer, per citar algunes. Afortunadament la societat s’organitza i prossegueix amb el seu dia a dia deixant que el plugim informatiu li cali el menys possible.

Recordo el poema Per qui toquen les campanes: “Qui no mira al sol al capvespre? / Qui treu els ulls del cometa quan esclata? / Qui no posa l’orella quan algú toca una campana? / Qui pot no escoltar aquella campana la música de al qual el trasllada fora d’aquest món? / Cap home és una illa sencera per si mateix./ Cada home és una peça del continent, una part del tot./ Si el mar és una porció de terra, tot Europa queda disminuïda, com si fos un promontori, o la casa d’un dels teus amics, o la teva pròpia./ Cap persona és una illa; la mort de qualsevol m’afecta, perquè em trobo unit a tota la humanitat; / Per això, no preguntis mai per qui toquen les campanes; toquen per tu.” (John Donne, 1572-1631). Penso, que no he d’afegir cap comentari, que queda tot dit, que les campanes toquen per tots nosaltres, que no som illes. Però el pensament no s’atura, avança mentre camino i contemplo com el sol s’amaga després de la Mare de Déu del Món, mentre miro les vides amb les quals em creuo, aquestes vides d’altres ques’assemblen a la meva vida, més aviat, des de la meva experiència intento imaginar-les. Llavors, la paraula som s’imposa. Som éssers anònims que ens creuem sense mirar-nos si més no. De tant en tant, algú que coneixem i amb el qual intercanviem un “hola i un adéu” o bé amb qui ens parem a conversar breument. De vegades, en aquesta intercanvi de paraules passa el miracle, el nostre parar-nos a conversar és més que un convencionalisme social i les pales flueixen i es converteixen en conversa. Són persones amb qui veritablement connectem, amb les quals podem construir una amistat. John Donne i Noam Chomsky han estat la llum que han inspirat aquesta opinió. Les muses s’han anat de vacances i la realitat informativa és tan poc gratificant, que he hagut de buscar en els versos del poeta metafísic anglès el pensament que descriu el meu estat d’ànim i en les opinions de Noam Chomsky, reafirmar-me en algunes de les meves pròpies opinions i, gràcies a aquest professor emèrit de lingüística de l’Institut Tecnològic de Massachusetts, recordar-me a mi mateix, que els periodistes tenim l’obligació d’informar i opinar veraçment i objectiva, el de convertir-nos en Els guardians de la llibertat (títol d’un dels seus llibres) és un paper que assumeixen alguns mitjans de comunicació per defensar els interessos del poder. En dies com avui costa embastar una opinió sobre la realitat informativa que patim.

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li