En defensa del catalĂ 

0
619

La llengua catalana es troba encara avui, malgrat els esforços realitzats, en una situació de feblesa manifesta. És atacada de forma virulenta pels seus enemics i està seriosament amenaçada per aquest motiu i per d’altres factors de caràcter general que perjudiquen, arreu del món, aquelles llengües minoritzades en el seu àmbit lingüístic propi. Aquesta situació afecta el conjunt dels Països Catalans. I el Principat de Catalunya no n’és pas una excepció. Aquests darrers anys, els atacs contraris han estat especialment intensos, fruit del punyent combat polític que vivim.

Els seus enemics han maldat per distorsionar una realitat sociolingĂĽĂ­stica que Ă©s clarament perjudicial per al catalĂ , fins al punt de presentar les coses ben bĂ© al contrari de com sĂłn. Segons ells, la llengua amenaçada resulta que Ă©s la que, en realitat, Ă©s aclaparadorament dominant. GairebĂ© Ă©s innecessari haver de recordar els Ă mbits on el catalĂ  no hi tĂ© accĂ©s. Tanmateix, esmentem-ne alguns d’importants: la gran oferta d’oci mediĂ tic de tota mena (cinemes, còmics, grans plataformes digitals com Neflix o HBO, videojocs…), el divers mĂłn de les revistes en paper i digitals o bĂ© determinades institucions que depenen de l’AdministraciĂł pĂşblica espanyola, com ara els tribunals de justĂ­cia. En d’altres camps, tot i tenir-hi una presència important, no Ă©s proporcional al nombre de parlants que tĂ©, com Ă©s el cas del mĂłn editorial i dels grans mitjans informatius (rĂ dio, televisiĂł…).

Aquesta realitat sociolingüística no ha estat fruit de cap moviment espontani dels usuaris, sinó que respon a una història i a uns condicionants polítics molt concrets. El franquisme no fou sinó una baula més de la cadena de catalanofòbia que ha existit i encara existeix a l’Estat espanyol. Després de la dictadura, per bé que s’aturà la repressió descarada, mai no es plantejà la necessitat d’una reparació i compensació per l’intent de genocidi cultural i lingüístic que existí. El mateix Estat espanyol no ha parat, d’ençà d’aleshores, de posar pals a les rodes als intents de normalització lingüística de les autoritats i la societat civil catalana.

La defensa de la llengua pròpia es justifica per poder mantenir la riquesa lingüística del món, però també perquè és un factor clau d’integració social. Parlar el català és, encara avui, el signe més inequívoc d’incorporació a la societat catalana. Per tal de protegir aquest nostre patrimoni i aquest gran instrument social, convindria establir un gran pacte, al més ampli possible, entre partits i entitats de la societat civil, en favor de la plena normalització del català; una condició que considero indispensable per poder convertir-lo en la llengua referencial del país.

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li