‘En construcciĂł’

0
543

Vaig començar a construir aquesta columna el dissabte 3 de març veient el programa de TV3 Preguntes freqüents. Aquell dia em van cridar l’atenció dos moments: un, quan la periodista Beatriz Talegón va increpar dos polítics amb un «si no els feia vergonya». Els polítics jugaven a la puta i la Ramoneta i la periodista els va recordar el greu del moment polític actual i que la seva manera de procedir feria els sentiments d’uns ciutadans que havien cregut en ells. El segon moment d’aquella nit, per mi, va ser l’entrevista al magistrat emèrit Martín Pallín i, sobretot, la seva resposta a un periodista que cobreix la informació del Govern d’Espanya, quan li va dir que no era el mateix «l’estat de dret que un estat de dretes».

Aquell programa de televisió em va portar a iniciar una recerca per la xarxa de la biografia de Mariano Rajoy. Vaig iniciar la meva recerca amb una frase de José Luis de Vilallonga ballant en la meva memòria: «Un poble que perd la memòria històrica és un poble malalt», així, amb les paraules de l’aristòcrata em vaig posar a indagar en la biografia del president del Govern d’Espanya i vaig llegir que després de llicenciar-se en Dret va guanyar unes oposicions i que va treballar tres anys com a registrador de la propietat, període després del qual s’ha vingut dedicant a la política, sent diputat autonòmic el 1981; l’any següent va ser nomenat director general de Relacions Institucionals de la Xunta de Galícia, en el 83 i també aquell any, regidor de l’Ajuntament de Pontevedra i secretari general d’Aliança Popular i president de la Diputació de Pontevedra. Tot un any d’èxits. Després, cal anar-se’n al any 1987 per trobar-li un ascens, aquell any va ser nomenat vicepresident de la Xunta de Galícia. Tres anys després va ser nomenat vicesecretari general del Partit Popular. I el 1996 és nomenat ministre d’Administracions Públiques; el 99, ministre d’Educació i Cultura; el 2000, ministre de Presidència; el 2001, ministre de l’Interior; el 2002, ministre portaveu del Govern, i el 2003 ascendeix a secretari general del PP i nomenat candidat a la presidència del Govern. Així s’entén la seva animadversió a fer canvis de govern, li devia resultar molt tediós tant anar i venir d’un ministeri a un altre.

El 2004 va ser derrotat a les urnes per José Luis Rodríguez Zapatero, quan totes les enquestes li donaven com a vencedor de les eleccions, en el seu camí, es van creuar les mentides sobre els atemptats de l’11 de març a Madrid, mentides que ell, com a president del seu partit i com a líder de l’oposició, va seguir mantenint i de les quals, encara, el seu partit no ha reconegut el seu error. I això que Maria Dolores de Cospedal i Cristina Cifuentes s’han manifestat i han assistit als actes organitzats en complir catorze anys de aquell terrible atemptant gihadista. Com a líder del seu partit (va ser elegit el 21 d’octubre de 2004 al XV congrés del PP) va disposar les seves primeres línies estratègiques: crear un estat de crispació permanent. Primer va increpar el govern per la seva política antiterrorista, alhora que s’emprava a fons en anar contra l’Estatut d’autonomia de Catalunya, presentant, el 2006, més de quatre milions de signatures contra l’Estatut.

Un cop enunciada la seva biografia política -jutgi el lector la mateixa-, em vaig centrar a buscar casos de corrupció a Espanya. Abans d’entrar en matèria, he de dir que hi ha corrupcions a gairebé tot arreu, vull dir, hi ha casos acreditats de corrupció a la banca, al PSOE, a Convergència, a Unió, a Ciutadans, però sumats tots ells, inclosos els de algunes empreses i els que afecten a la Casa Reial, ni de lluny aconsegueixen arribar al nombre dels casos que afecten el Partit Popular, casos dels què se’n saben les quanties en uns, i en altres no; en resum, el Partit Popular està investigat en 182 casos de corrupció de cap a cap de la geografia. Està investigat en totes les comunitats i grans municipis que governa, i fins i tot en comunitats en les quals mai ha governat, com a Andalusia, on té oberts els casos d’Alhama de Granada, Amat, Casillas Albeida, La Línia, hores extres, Góngora, Maldonado, Marchelo, Mijas, Nazarí, Otura, Ponent, Serrallo, sobresous (investigat al costat del PSOE), subhastes, Troia, Uniformes i Vicar. Són casos que no són tan d’oïda i populars com els que cada dia surten a la palestra dels mitjans de comunicació, però casos al cap i a la fi com ho són el cas Federico Trillo- Martínez Pujalte o el cas del despatx de Cristóbal Montoro. Per concloure i per situar-nos, la majoria d’aquests casos han ocorregut en els anys en què Mariano Rajoy ha tingut i té responsabilitats polítiques. Les sumes de diners que llancen aquests casos de corrupció són indecents, siguin les de poca quantia o siguin les de xifres milionàries, com el cas Pokémon, que ascendeixen a 1.882.155.745 milions d’euros o Gürtel, amb 201.400.000 milions.

Divendres passat, vaig començar la segona lectura de l’últim llibre publicat per Marina Garcés, Nova il·lustració radical, en la col·lecció Nous Quaderns Anagrama. És un llibre de 75 pàgines però necessita rellegir i subratllar per desaprendre molt del que creiem haver après, per què «de què ens serveix saber això o allò si estem lluny de comprendre el seu sentit?». Quan vaig subratllar aquesta frase, vaig tornar a la biografia del president del Govern d’Espanya, més en concret al seu llibre La meva vida i el meu projecte de canvi per a Espanya, i vaig pensar que si mai el senyor Rajoy ha sentit i tingut el sentiment de transcendència, atès que escriu tenir un projecte per al seu país, ha de sentir una terrible frustració si pensa en la transcendència històrica del seu mandat i de la seva tasca política, atès que sens dubte la seva gestió en tots els càrrecs que ha tingut ha estat esquitxada per uns «filets de chapapote». Torno al llibre de la filòsofa i extrec una altra frase per a la reflexió: «El fet decisiu del nostre temps és que, en conjunt, sabem molt i que, alhora, podem molt poc. Som il·lustrats i analfabets al mateix temps». Creiem saber de tot, creiem estar informats i formats, vam sortir al carrer massivament però podem molt poc, ja que res no canvia i els que tenen les prebendes del poder s’aferren a elles i manipulen i recargolen i dicten lleis que cada vegada s’allunyen més de una justícia digna d’aquest nom. Però un hauria d’acabar aquí la seva tribuna, atès que no puc estar més d’acord amb aquest pensar però tota columna d’opinió necessita mostrar el pensament i l’opinió de qui la subscriu. Vaig a això.

Penso que com a societat hauríem de plantejar tenir un projecte, un procomú que sigui de tots i no es pugui comprar amb corruptela alguna. Un projecte que miri al futur pensant en els problemes reals als quals les persones ens anem a enfrontar, un somni comú en el qual ningú somia per nosaltres. La ciència, la filosofia, la literatura o qualsevol àrea del coneixement humà han de pensar i idear aquest futur comú de l’ésser humà, si realment volem tenir un matí, o simplement, plantejar-lo. En el nostre avui, sabem que la globalització de l’economia ha vingut per quedar-se però que no és cap solució si només es sustenta en l’interès econòmic i en la riquesa d’uns pocs enfront de la desigualtat de molts. Avui en dia sabem que la investigació científica i la seva aplicació tecnològica estan canviant les nostres vides i en canvi no estem preparats per aquest canvi global que necessitem: sabem que el canvi climàtic causa èxodes i fams, catàstrofes naturals com sequeres o terratrèmols, i sabem que aquests són els símptomes d’una malaltia que hem causat nosaltres i parlem i parlem sobre això, som solidaris, vam sortir al carrer i quan vam votar, tornem a donar el poder a aquells que no compleixen amb les quotes de refugiats amb què s’han compromès, que no promulguen lleis que afavoreixin a les energies renovables, més aviat les penalitzen i segueixen afavorint polítiques energètiques que contaminen una atmosfera greument malalta. Avui, a aquestes hores del diumenge 11 de març del 2018, quan han passat catorze anys dels atemptats de Madrid, d’aquell dia que des de Catalunya es van recollir mostres de solidaritat i germanor amb els ciutadans madrilenys, a aquesta hora, em pregunto com hem pogut arribar a aquest moment, com és possible que l’autoritarisme recorri com un fantasma totes les cancelleries de la vella i avara i guineu Europa dels mercaders, com és possible que aquells que van lluitar en les revoltes obreres i estudiantils siguin avui els avis que surten al carrer lluitant per unes pensions dignes. Què ha sortit malament, per què aquesta marxa enrere.

Em faig preguntes i més preguntes i l’única resposta que tinc és una frase prestada d’Henri Michaux, una frase que he transcrit en aquesta mateixa tribuna diverses vegades: «Ja no somiem, ens somien». Per acabar, esborro el següent paràgraf. No es perd res el lector. Era una mena barroera de pamflet en el qual al·legava per construir un procomú o una governança en els millors valors de l’home: educació, cultura, igualtat, llibertat. Però l’àngel dels periodistes ha vingut a ajudar-me. M’ha dictat a cau d’orella aquestes últimes paraules i m’ha deixat un rictus trist als llavis i un sabor amarg als llavis. Llavors, he tornat a visionar l’entrevista a Martín Pallín i com a punt final de reflexió transcric les seves paraules: «Está en juego el estado de derecho, la división de poderes y la calidad democrática de España».

Leave a Reply

Sigues el primer a comentar!

Notificar-li
avatar
wpDiscuz