En blanc

0
1294

Us heu aturat mai a mirar els cels d’hivern? La immensa gamma cromàtica que ens brinden els capvespres de fred són un regal que no sabem apreciar. Els núvols agafen tonalitats que no hauríem imaginat mai i nosaltres els ignorem. Quantes vegades vau pintar un núvol rosa, a l’escola? I un cel lila?

Els colors es barregen entre sí i no sabem mai quin en serà el resultat final. Increïble, oi? S’alcen imponents sobre un cel d’un color blau intens. Blau net els dies de tramuntana; amenaçador quan les tempestes se’ns apropen. Un blau en metamorfosi constant, però blau al cap i a la fi. Com el color, diuen, de la calma i la nostra part més intel·lectual. Un blau que contrasta amb els cels vermells, roses i taronges dels núvols que transiten per sobre els nostres caps i que mirem poc. Els colors passionals; de l’odi, de l’amor, de la ràbia prenen forma en els últims núvols del dia, convidant-nos a deixar enrere tot allò que ens fa treure la nosta pitjor part i a deixar-nos endur per la serenor del moment. Que necessari és, a vegades, mirar’s-ho tot des de la distància.

I llavors arriba el moment. Aquell instant fugaç que s’amaga entre l’últim segon del dia i el primer de la nit. On tots els colors desapareixen tot d’una i queda un espai blanc. Només blanc. Neutral, net i noble. El color de la pau. El color que m’hauria agradat que tingués aquest article. Blanc. Blanc sepulcral. Un blanc ferm, símbol de la nostra voluntat de mantenir-nos tossudament alçats. Un blanc pacífic, com el del colom de la pau, per mostrar al món la nostra voluntat de no renunciar al nostre principal senyal d’identitat. Un blanc pur i honest. Un blanc que ens encomani de la serenitat que necessitem per afrontar aquestes hores que venen.

Un blanc de silenci. D’un silenci que se m’ha negat i que voldria exercir com a crit de llibertat. Per la dignitat del nostre poble. Per l’alliberament de tots els presos polítics que avui, any 2017, són privats de llibertat per les seves idees. Pels Jordis, que avui ja fa 20 vergonyants dies que dormen a la presó. Pels consellers, tots, que han entregat la seva vida personal i professional per deixar en ridícul i mostrar el vomitiu, corrupte i polititzat sistema judicial que tenim a casa nostra. I deixar en evidència el putrefacte estat del qual formem –encara?– part.

Un blanc tan blanc que sigui un inequívoc crit de rebeldia. Perquè no, no ens aturarem. Un blanc tan intensament blanc que vull expressar, també, des de la meva faceta com a mare i com a educadora, perquè no em veig capaç –i trairïa els meus principis si ho fes– de parlar sobre una altra cosa que no sigui la nostra necessitat de mantenir-nos ferms, alçats i valents. Abans us parlaria d’altres coses més banals. Com els colors del cel.

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li