En bicicleta ja hauries… transgredit

0
1144

Si tot imitant Cipolla intentéssim parafrasejar les seves lleis envers l’estupidesa humana, aplicant-les no ja concretament i específicament a les persones com fa ell, que en aquest cas l’adjectivació del jo d’Ortega podria estimar-se ofensiva, sinó a les seves circumstàncies, que potser són quelcom passatger, hauríem de dir que, segons la primera de les seves tesis, sempre i inevitablement tothom infravalora el nombre de decisions i actituds estúpides que en la vida pública s’adopten. Recordin, a tall d’exemple, l’obligació en els temps durs de la covid, que la teva esposa anés en el cotxe en el seient de darrere.

Potser pensaran, benvolguts lectors, que empro una hipèrbole, que en faig un gra massa, que d’una anècdota vull concloure un axioma, però la veritat és que, de vegades, és en els petits detalls i no en l’ampul·lositat de les formes on es poden trobar les claus que expliquin l’essència o la inconsistència de les coses.

M’estic referint a les pancartes que, amb motiu de la celebració dels dies de la mobilitat sostenible (ja saben, adhereixin ja no sé si l’adjectiu o l’adverbi sostenible a qualsevol concepte i es constituiran en progres i modelnos; és curiós que la mobilitat s’hagi de fomentar amb mesures contràries al moviment), trobem penjades a diversos punts de la vila més surrealista de totes les que es fan i es desfan, allà on només podia néixer Dalí, amb el lema «Amb bicicleta ja hauries arribat», i ho faig des de la personal percepció que més que una recomanació adient ho trobo una burla i vist el vist, com una invitació a la transgressió.

Ho faig des de la pregunta de com puc aconseguir una major rapidesa en els meus desplaçaments amb un vehicle o estri mòbil de dues rodes i tracció animal (per més que es vulgui de vegades racional) que es troba sotmès a les mateixes normes de circulació que els altres si no és, com es pot comprovar a cada moment, saltant-me-les, és a dir circulant en sentit contrari als altres vehicles, no respectant els semàfors, no respectant les zones de vianants, creuant muntats els passos de zebra o fent carreres per les voreres de manera que si no s’atropella algú que surti de casa seva o d’un comerç és un vertader miracle. M’agradaria que aquests paradigmàtics serveis de mobilitat m’ho expliquessin perquè per més que hi dono voltes no aconsegueixo imaginar-me la solució.

Mentrestant, la seva actuació no s’ha limitat a emplenar la vila de cartells verticals i pintades horitzontals recomanant-nos que, si anem en cotxe, no hi posem la directa i ho fem a trenta per hora i amb atenció amb les bicicletes en lloc de recomanar als ciclistes una atenció especial amb els vianants sinó que, si vas en bicicleta, durant aquests dies, en lloc de que els agents cívics reparteixin fulletons recordant els articles del Codi de la Circulació, aquest ajuntament premiarà els ciclistes, siguin infractors o no, amb bosses amb esmorzars.

Sí, estic convençut què aquesta recomanació que esdevé com una invitació a la transgressió és una asserció estúpida, ja que pot ser inclosa en la paràfrasi de la segona llei de l’historiador italià si l’exposem dient que la probabilitat que una certa mesura sigui estúpida és independent de qualsevol altra característica de la mateixa decisió; és a dir, si ho expressem en román paladino, que l’infern està ple de bones intencions.

I per rematar aquestes referències cipollanes diguem que, si parafrasegem la tercera i àuria llei sobre l’estupidesa, una mesura estúpida és una mesura que causa un dany a les persones sense al mateix temps facilitar-los cap avantatge, i fins i tot provocant-los una pèrdua.

Mirin-s’ho amb aquesta perspectiva i s’adonaran quanta raó tenia, vist des d’aquest costat, l’escriptor transalpí, tant si s’aplica a les persones, que no és aquest l’objecte d’aquest escrit, com sí a les seves decisions, a les seves proclames.

Perquè sí, amb bicicleta potser ja hauria arribat, però no li veig la gràcia llegir la proclama immers o atrapat en un embús, em sona més a burla que a suggeriment sobretot els dies calor o de pluja que arribaries xop de suor o d’aigua, o de forta tramuntana que arribaries a l’hospital.

En fi, com diu la dita, una cosa és predicar i l’altra molt diferent donar blat o sinó consejos vendo que para mí no tengo. Quan vegi els polítics mobilitzar-se amb bicicleta pensaré que totes les regles tenen les seves excepcions i les de Cipolla, també.

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li