Empordanesos a «Les hores greus» de Torra

0
489

El president de la Generalitat emmarca el dietari de la pandèmia amb intel·lectuals de la comarca


Carles Pi i Sunyer, Josep Pla, Frederic Marès o Carles Rahola són alguns dels referents intel·lectuals del passat —tots ells empordanesos o vinculats amb aquest territori— que van acompanyar el president de la Generalitat Quim Torra del 15 de març al 30 d’abril de l’any passat —les setmanes més crítiques de la pandèmia—, confinat a la Casa dels Canonges, a Barcelona, i durant un parell de setmanes completament aïllat, perquè va estar afectat per la covid-19. Així ho explica al llibre Les hores greus. Dietari de Canonges, que va ser presentat el passat 27 de març a l’auditori de Caputxins de Figueres en un acte, organitzat per Òmnium Cultural i que va aplegar un nombrós públic, tot i que acotat per les mesures de control.

El llibre és un relat personal del que va viure el president de la Generalitat de Catalunya durant aquells primers 45 dies de la pandèmia. Tot i les circumstàncies, va seguir al peu del canó, sense abandonar cap de les seves responsabilitats i enfrontant-se a l’Estat espanyol quan considerava completament insuficients les mesures adoptades. Aquests referents empordanesos, en forma de cites al llarg del llibre, no es poden considerar protagonistes del text, però defineixen a la perfecció el seu autor i les singulars circumstàncies que li va tocar viure.

El volum l’encapçala una cita de Carles Pi i Sunyer, un enginyer que va arribar ser conseller amb el president Macià, ministre de la Segona República i alcalde de Barcelona amb el president Companys i que de ben petit havia vingut a viure a Roses i va estudiar el batxillerat a Figueres. Primer referent empordanès, a la primera pàgina del dietari. Torra reprodueix una frase del llibre La corda greu: «Hi ha quelcom en l’home que el lliga d’una manera irrenunciable a una voluntat de perfeccionament col·lectiu, a un ideal al qual sacrifica el més pur i noble de la seva vida. És un sentiment pregon, que ve de l’arrel de l’ànima. Servint-lo, l’home serveix la llei del seu destí». Un pensament que reforça el seu esperit de servei a la comunitat, per sobre de qualsevol altra circumstància.

Al llarg del llibre també fa diverses referències a Josep Pla, fins al punt de reproduir (a l’annex) un conjunt d’aforismes de l’escriptor empordanès sobre la política. El primer diu: «Tenim la tendència a veure la política o com una poesia o com un exercici de caníbals». De caníbals, no, però de punyals a l’esquena, sí que se’n parla. En un moment explica que moltes nits del seu mandat, quan arribava a casa, li demanava a la seva dona, Carola, que li arranqués metafòricament els punyals que duia clavats a l’esquena de propis i estranys.

Seguim pel dietari i ens trobem com Quim Torra ens descriu, d’aquells dies tan dramàtics, les seves passejades en solitari pel palau de la Generalitat, pel pati dels Tarongers, pel saló Sant Jordi on l’atrau, per exemple, la figura del sant esculpida per Frederic Marès, un extraordinari escultor empordanès, fill de Portbou, l’home que va viure pràcticament tot el segle XX. Sota alguna d’aquestes escultures, el president pensa, medita i fins i tot plora.

Finalment, en aquesta solitud de la Casa dels Canonges, Quim Torra, una nit, després de sopar, es dirigeix cap a la biblioteca, que qualifica de «francament millorable, però que sense voler-ho hi apareix alguna perla». Allà hi troba un exemplar del Breviari de Catalunya, un llibre escrit per Carles Rahola, el periodista i escriptor gironí nascut a Cadaqués, tràgicament assassinat en acabar la Guerra Civil. I de Rahola transcriu aquesta cita: «Cadascú dona una nota individual i com més original sigui, millor; però hom no ha d’oblidar que del seu esforç i de la seva obra ha de beneficiar-se’n tota la col·lectivitat». I aquí el president Torra fa una altra reflexió política personal: «És això! Va per aquí, apel·lar a la ciutadania, un contracte social de cadascú de nosaltres pel bé comú».

TRES VESSANTS. El llibre és una barreja de tres vessant literàries: crònica periodística, reflexió política i confessió personal. El llibre, en algun moment, fins i tot destil·la tocs d’humor. Quan parla dels periodistes, per exemple, es lamenta de «l’àrdua tasca de trobar realment periodistes independents —que n’hi ha! I que haurien de ser declarats, pel Govern de Catalunya, Béns Culturals d’Interès Nacional—».

Els periodistes han comentat sovint que la presidència de Quim Torra passarà a la història com la més atípica des de la restauració de la institució el 1977. Molts han escrit que el 131è president de la Generalitat no és un polític en el sentit clàssic del terme, no és un polític de partit, és un polític procedent de l’activisme social i del món intel·lectual i segurament com a tal s’ha sentit força desubicat durant el temps que ha estat en el càrrec.

El presentador va afirmar, en el transcurs de l’acte, que «per a molts, va ser durant aquestes “hores greus”, durant les primeres setmanes del confinament a causa de la pandèmia, quan vam descobrir una altra cara, o potser la veritable cara del president Torra. Ell mateix ho confessa en diversos moments del llibre: “En el pitjor moment de la meva presidència, ara sóc jo”, escriu». En definitiva, un llibre que apassiona per tot el que explica, per totes les seves reflexions i perquè també interpel·la constantment a la consciència del lector.

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li