“Em descobria massa sovint planejant on seria demà i ara m’obligo a respirar el present real”

0
426

  Aquest divendres actua a Figueres, en el marc de l’Acústica, acompanyat de l’actriu Aina Clotet. Quin espectacle hi podrem veure?
Volíem aprofitar el fet que toquem en una plaça increïble, que segurament té més valor que el mateix concert, que és la plaça Gala-Salvador Dalí. Volíem incorporar el simbolisme d’aquest espai a l’espectacle, i pensant com ho podíem fer, vam recórrer als textos que Dalí va escriure.

I és aquí on entra en joc l’actriu Aina Clotet.
Sí, pensant en qui podria recitar aquests textos ens va venir al cap de seguida l’Aina (Clotet), amb la qual ja he col·laborat altres vegades; junts vam engegar la gira del segon disc i va participar en el videoalbum que va dirigir Dani de la Orden. La idea de l’espectacle és sumar Dalí, l’Aina i jo mateix i fer una cosa especial i única.

Un concert que portaran arreu?
No, es quedarà a Figueres, serà un espectacle únic i irrepetible.

Quina és la seva relació amb Figueres i amb l’Empordà?
És la que s’ha establert quan hi he vingut, i sempre hi he estat molt a gust. M’hi sento molt ben cuidat, hi mengeu molt bé, teniu bon vi, i fer els concerts en aquesta terra és sempre un autèntic plaer. Podríem dir que entre l’Empordà i jo hi ha una relació d’amistat profunda.
Després de l’èxit de Jo mai mai ,el 15 d’abril va sortir publicat On seràs demà? És dels que pensa molt en el demà o intenta viure el present?
Vaig posar aquest títol al disc perquè jo mateix em descobria massa sovint planejant i planificant on seria demà i ara m’obligo cada vegada més a respirar el present real.

On es veu demà?
Em veig intentant seguir fent cançons, per connectar amb la gent que tinc a prop i sumar nous públics per anar creixent junts. Utilitzo les cançons com a excusa per comunicar i connectar amb el públic. Em veig així a nivell professional. Però també em veig continuant creixent a nivell personal en aquesta línia que dèiem de sentir que realment estic vivint el que sento que vull viure.

En aquest segon disc, la primera i l’última cançó fan una al·lusió directa al primer disc, que és molt diferent.
Sí, el primer disc és com un nen petit que passats tres anys s’ha fet gran. I hi ha coses i pensaments que han evolucionat. La primera cançó del primer disc, M’hauria agradat, que té un punt d’inconformista i de mirar-se les coses de lluny, evoluciona al Més enllà, una cançó que explica que tot és possible encara que no ho sembli i que fer el salt al barranc et pot donar forces per tirar endavant. I Epíleg, que tanca el disc On seràs demà?, és una picada d’ullet a tota la gent que em va donar un cop de mà per arrencar el primer disc.

Per què són tant tristes les seves cançons?
Doncs no ho sé. Suposo que parlo de la tristesa perquè l’entenc com a part de la vida, perquè quan aparegui no ho faci com un cop de puny directe a l’estómac. M’agrada incorporar-la i naturalitzar-la al màxim però sempre amb un somriure. Per això els meus concerts hi ha aquest contrast entre tristesa i simpatia que vull transmetre.

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li