
DemĂ Ă©s el meu aniversari i estic content perquè encara em falten cinc anys per poder ser president dels Estats Units. Us heu adonat del «trotecillo alegre», com deia la Maria Dolores Pradera, amb què en Joe Baiden s’encaminava cap al faristol per donar un dels seus darrers discursos de campanya? Aquest home estĂ fet un gĂnjol! I tant sols tĂ© 79 anys.
Jo crec que a en Trump, el que l’ha perdut ha estat la seva joventut, aquest impuls esbojarrat dels joves i la seva addicciĂł a Twiter, Instagram i altres programes tecnològics propis de l’edat. En Baiden estic segur que no passa del whatsapp i encara perquè algun dels seus fills li deu haver instal·lat. Jo els hi he dit als meus nets que no pot ser bo això de passar-se el dia penjats del mòbil, mirant les tonteries del Tik-Tok i que si segueixen aixĂ, acabaran com enTrump.
Fins i tot ja derrotat es veu que a en Trump li sobra energia quan pica la bola de golf, amb aquella rà bia pròpia dels anys juvenils. Penso en la pobre Melania, que sempre fa cara de pomes agres i deu ser perquè aquest ros de tupè impertinent la deu requerir tothora amb els seus ardors adolescents. Ell, que va passar el coronavirus en un cap de setmana, sortint-ne encara més enfortit, segons proclamava a crits.
Per contra, quan observes en Baiden, veus un home ja reposat, assenyat, que es pensa les coses abans de fer-les, en resum: un adult. SĂ, economitzant esforços, Ă©s cert, però tambĂ© aquest Ă©s un sĂmptoma de saviesa. D’altra banda, conserva l’aire juvenil accentuat perquè l’anomenen en diminutiu: Joe. Reconegueu que aquĂ a cap president si li acudiria anomenar-se Pepe en presentar-se a les eleccions. De fet ja hi va haver un en la nostra història, en Pepe Botella, encara que no va ser ell qui va triar el nom, sinĂł aquell poble del 2 de maig, que tambĂ© cridava amb salero sandunguero «viva las caenas!»
Desprès de l’èxit d’en Baiden estic pensant que, quan arribi a la seva edat, em podria presentar a alcalde de Figueres. No és ben bé el mateix, però veient l’energia que dona això del poder, serà qüestió de pensar-m’ho.
El tema de l’edat que tant ens obsessiona és veritablement una entelèquia, en Trump és jove comparat amb Baiden i d’altra banda en Messi és vell perquè ja te 33 anys!!
La gerontocrĂ cia que s’ha instal·lat als Estats Units i que, com tot el que es fa allĂ , pot crear tendència, crec que Ă©s conseqüència de que els ancestres Sioux, Cherokees, Apatxes, etc. s’han reencarnat en els electors americans i han tornat a implantar el govern dels ancians de les antigues tribus Ăndies.
«El poder exercit pels vells a travĂ©s del consell d’ancians, com a sistema de govern indĂgena, va ser motiu d’estudi per part d’antropòlegs i etnòlegs, els qui van generalitzar aquesta instituciĂł com a norma de govern dels pobles originaris. Sota aquesta figura, el vell estĂ investit de saviesa, prestigi, poder i lideratge; trets d’alt estatus social que homogeneĂŻtza tota la poblaciĂł envellida, fent creure que assolir edats avançades era ingressar de manera automĂ tica a un paradĂs gerontocrĂ tic.» (PenĂnsula, gener 2013)
No estĂ malament la idea desprès de tants mesos de notĂcies desmoralitzadores envers la Covid-19, que ha estat especialment insidiĂłs amb «la gent gran», frase discriminatòria i amb connotacions despectives. Ens feia falta una injecciĂł de moral com la del company Joe, que ara remenarĂ les cireres del mĂłn mundial. BĂ©, amb permĂs dels xinesos, Ă©s cert, però aquĂ entrarĂem en un altre tema que avui no toca.

Abans parlava de les habilitats juvenils d’en Trump amb les noves tecnologies de qui haurien d’aprendre els informĂ tics de les nostres administracions! Si no, mirem el desastre dels ERTE i la renda bĂ sica: amb alguns dels primers sense encara haver-ne cobrat el que els corresponia i a la renda, de moment nomĂ©s hi han tingut accĂ©s una minoria dels que reuneixen els requisits Ara sĂ, als diguem-ne afortunats 10.000 autònoms que, no se sap com, van aconseguir entrar a la pĂ gina web, els han concedit l’ajut extraordinari de 2.000 €. Una Ănfima quantitat de persones, tenint en compte que a Catalunya sĂłn mĂ©s 500.000, dels quals 470.000, com deia l’editorial de La Vanguardia de dijous passat, van estar dos dies enganxats a l’ordinador intentant cursar la sol·licitud.
No sé quina va ser la ment brillant que va tenir l’acudit, però és d’un sadisme tal, que ni el divà marqués li hagués vingut al cap. El cabreig monumental que tenen els 460.000 desafortunats és més que comprensible.
Veient el desastre i la intenció clarament lúdica que amagava la citada ajuda, com ancià de la tribu que ja soc, m’atreveixo a proposar que la propera vegada ho institucionalitzin com un joc d’atzar, al que som tan aficionats els catalans i, de la mateixa manera que es van inventar «La Grossa», segons deien per recaptar ingressos per cobrir serveis socials, ara s’hauria de fer, anunciat a bombo i plateret: el «Rasca rasca» de la Covid-19.
Una rifa rĂ pida a la que tinguessin accĂ©s tots els autònoms que volguessin, tant sols acreditant-se amb la cartilla de la Seguretat Social. En els mateixos establiments on venen els cupons de la Grossa, els hi donarien el seu cupĂł i, els 10.000 que els hi sortĂs el «Rasca rasca»premiat, ballarien per un peu, i la resta no tan afortunada, tambĂ© estarien contents ja que, per primera vegada haurien entrat a una rifa de la Generalitat sense haver de pagar ni un duro. No tindrien els 2.000 €, però tampoc haurien perdut dos dies intentant entrat a un sistema informĂ tic col·lapsat i, amb aquella sospita culpable, que moltes vegades tĂ© la vĂctima d’un abĂşs, de si no haurĂ estat per culpa seva. El poble ja estem acostumats a que ens enganyin amb falses promeses, però almenys que cuidin les formes!
Una altra novetat perversa que ha arrelat amb la Covid-19 Ă©s que ara no Ă©s un funcionari qui dona la cara i diu la fatĂdica frase del «vuelva usted mañana» que va immortalitzar en Larra al segle XIX, ara hi ha un cartell a la porta o la web que posa: «imprescindible cita prèvia». Aquest aparent avantatge que hauria d’estalviar al ciutadĂ hores de cua s’ha transformat en una tortura kafkiana, que tĂ© vĂ ries opcions: a) La mĂ©s pedestre, però normal que ningĂş agafi el telèfon; b) que mai trobis l’interlocutor especĂfic que t’ha de donar la cita; c) que respongui un robot no gaire evolucionat en el tema de la intel·ligència artificial i acabis avorrit de preguntes o respostes estĂşpides i d) la que s’estĂ tornant habitual: que el sistema s’hagi penjat. ConclusiĂł: la cita prèvia es transforma sovint en cita impossible.
Una reflexiĂł final: Jo, com els de la meva quinta, a excepciĂł de Trump, no entenc gaire d’informĂ tica i per això sempre m’ha meravellat que els Ăşnics ordinadors de l’administraciĂł, tant estatal com autonòmica, que funcionen com un rellotge suĂs, sĂłn els d’Hisenda. Us imagineu que els de la Seguretat Social o els dels jutjats funcionessin igual? Seria la repera!
Bé, us deixo tranquils amb les meves cabòries, que vaig a comprar les espelmes pel pastis de demà , que haurà de ser gran perquè hi cà piguen totes. Salut!
Leave a Reply