Els senyors dels camins

0
777

La revista ‘Alberes’ dedica un dossier a l’ofici de pastor i la pràctica de la transhumància a l’Alt Empordà


 

Pastors, cabrers i vaquers eren considerats els «senyors dels camins». Així ho escriu el director d’Alberes, David Pujol, en el darrer número de la revista dedicat a aquest ofici i a la transhumància. I és que, des de temps immemorials, la transhumància havia estat ben present a la plana empordanesa que rebia, els mesos d’hivern, els ramats vinguts, sobretot, dels pobles del Ripollès. Fins als anys cinquanta del segle passat, la transhumància era, generalment, d’ovelles. Ara, predominen els ramats de vaques. Però no cal dir que es tracta d’una pràctica que s’està perdent. «Hem volgut reflectir aquest patrimoni en retrocés, el de les pastures de muntanya. Hem parlat tant amb pastors transhumants com amb pastors fixes, que no són nòmades, que tenen el seu ramat», explica la subdirectora de la revista, Roser Bech.

ELS ÚLTIMS TRANSHUMANTS. De transhumants en queden comptats. L’excepció a la comarca, i probablement els únics de tot Catalunya, són els germans Joan i Carles Fontdecaba de Llanars, que fa nou anys van recuperar la transhumància i a qui Bech dedica un article. Els mesos d’hivern les seves vaques pasturen a Avinyonet de Puigventós i quan ve el bon temps pugen el bestiar, a peu, a fins a les muntanyes ripolleses. «Tradicionalment, es pujava el bestiar al mes de maig, per la Santa Creu, i per Sant Miquel, a finals de setembre, es baixava. Els germans Fontdecaba han recuperat només la pujada i, la tornada, la fan amb camions», relata Bech. En aquest sentit, la subdirectora conclou: «Podríem dir que la transhumància moderna passa per pujar i baixar el bestiar amb camions». I és que el transport amb camions és l’opció més senzilla: moltes de les carrerades o passos de bestiar, amb la construcció d’infraestructures i carreteres, han anat desapareixent.

ANÈCDOTES. La historiadora Lurdes Boix, al reportatge «Pastors vora mar», parla de famílies de l’Escala que procedeixen de pastors originaris de Pardines i Queralbs. El fotògraf Josep Esquirol va captar algunes imatges de ramats que pasturaven –atalaien o engegaven, com es diu a l’Empordà– els ramats prop dels penya-segats del Montgrí i pescadors relaten que havien rescatat xais i ovelles despenyats.

TESTIMONIS EN EL PAISATGE. Si l’ofici s’està extingint a marxes forçades encara queden testimonis en el paisatge, destaca Bech: «D’una banda, els camins de ramaders o carrerades que, en alguns llocs, com la zona del cap de Creus, són marcades amb pedra seca, perquè el bestiar no es fiqués a dins les vinyes o els cultius. Barraques i corrals també són testimoni d’aquesta pràctica ancestral». Tot i això, la revista albira el futur de l’ofici i el d’una jove pastora de Navata, Anna Plana. El proper dossier d’Alberes, que sortirà a l’estiu, posa en relleu una altra feina, en aquest cas, de més recolliment: la d’escriure.

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li