Els reptes del nou any són els problemes d’anys anteriors

0
1108

El primer dia de gener van pujar els preus, una cosa habitual, a l’inici de l’any. El problema d’aquestes pujades és que es sumen a una inflació que fa mesos que està encarint la cistella de la compra i la despesa energètica; ja sigui el carburant dels nostres automòbils, el gas o l’electricitat. El que no han apujat tant com els preus són els salaris, això comporta una pèrdua de poder adquisitiu de la immensa majoria de la ciutadania i, per tant, un empobriment del país. Res nou, fa anys que en aquest sentit, el primer dia de cada nou any sembla el dia de la marmota.

Saber que perdem poder adquisitiu, patir el que costa arribar a final de mes, produeix, sense cap dubte, malestar, que al seu torn, repercuteix en l’impacte que té en nosaltres la pandèmia, sobretot, en les nostres pors més profundes. La desigualtat augmenta i aquesta realitat, aquesta ruptura del contracte social, és una de les causes de l’auge de l’autoritarisme i provoca que les classes menys afavorides busquin en els moviments despòtics seguretat, amb aquesta opció, al meu entendre, es comet un error que paguem amb la pèrdua de llibertat.

Els reptes del nou any són els problemes d’anys anteriors. Recordem aquests punts no resolts: la pandèmia i les seves mutacions estan col·lapsant una sanitat que durant anys s’ha esquinçat, no l’han dotat dels pressupostos necessaris, portant-la a la precarietat actual, en la qual el personal sanitari acumula contractes eventuals fins al punt de buscar en altres països desenvolupats l’estabilitat laboral que no se’ls ofereix en aquest país. Pensem, un instant, en la formació d’un futur metge: dura deu anys si sumem els anys de docència i els d’especialització, això, si tot va bé, així, per molts diners que s’inverteixi ara en sanitat, la falta de metges, personal d’infermeria i auxiliars no es soluciona només amb diners, el temps també compta per a aconseguir l’estabilitat que el sistema sanitari reclama.

Amb permís del lector, els transmeto una dada escoltada en un programa de ràdio: l’Hospital Clínic de Barcelona ha contractat dues infermeres espanyoles que exercien la seva professió en un país europeu; quan se’ls va preguntar per què havien marxat del país, van argumentar que ho van fer per la falta de contractes estables.

No recordo si vaig escriure, en aquesta tribuna, una dada que em va donar un eminent científic basc, en aquest cas, els demano disculpes per endavant, no obstant això, els relato el fet: el govern basc va pressupostar dos milions d’euros per a recuperar talent. La iniciativa no va ser satisfactòria. El talent que havia emigrat, no tant sols volia el sou que els hi pagaven a fora, volien el reconeixement social i les condicions de treball i conciliació familiar que tenien en els seus actuals destins professionals.

No sé si són suficients aquests exemples, crec que ens ensenyen que per a no perdre els nostres metges, infermeres, enginyers i investigadors hem de crear les condicions que altres estats els ofereixen, en cas de no fer-ho, estarem formant professionals el talent dels quals fructificarà fora del país que els va formar, encara que, per ser sincers, és una cosa habitual, com les pujades dels preus a l’inici de l’any.

En una Revista de Occidente de finals dels anys noranta del passat segle, vaig llegir un assaig sobre el futur d’Espanya en el segle vint-i-un. L’autor presentava dos escenaris diferents i posava com a exemple comparatiu els estats de Califòrnia i Florida. Espanya podria ser la Califòrnia d’Europa si invertia en recerca, desenvolupament i innovació o podia ser la Florida europea, és a dir, l’estat en el qual els jubilats europeus passen els últims anys de les seves vides. En altres paraules, en l’actualitat l’economia d’aquest país és una economia de serveis i, a conseqüència d’això, la seva principal font d’ingressos és el turisme, per tant, el treball es centra en els mesos d’afluència de turistes, circumstància que crea ocupacions temporals i precàries.

La indústria del país és feble, centrada majoritàriament en el sector de l’automòbil, segment que necessita una profunda remodelació i adaptació als nous paràmetres que imposa el pas dels motors de combustió a motors elèctrics o de piles d’hidrogen. Tot un repte que necessita una visió de futur clara i treballar i planificar políticament a llarg termini.

Respecte a la recerca, la inversiĂł Ă©s precĂ ria. Els centres de recerca cientĂ­fica estan envellits i es convoquen poques places per a joves investigadors.

Un altre dels problemes recurrents Ă©s el del canvi climĂ tic. Des de 1988, quan Ă©s crea el Grup d’Experts sobre el Canvi ClimĂ tic, aquest grup de cientĂ­fics ve alertant sobre les conseqüències del mateix i sobre el que s’hauria de fer perquè les seves inferències siguin mitigades. A la conferència de Rio, el 1992, va semblar que el mĂłn assumia la dificultat que els humans hem creat al planeta. DesprĂ©s van haver-hi altres cimeres, conferències… com la de Kyoto, la de ParĂ­s o l’última i poc esperançadora de Glasgow. Aquest problema mundial s’enfronta als interessos dels estats i a la incapacitat dels mateixos per a adoptar mesures efectives sense minvar el progrĂ©s econòmic dels seus paĂŻsos. Mentrestant, el canvi climĂ tic va fent el seu camĂ­ i els estats estan lluny d’equilibrar la transiciĂł a un model econòmic que respecti i afavoreixi a la Naturalesa, Ă©s a dir, l’anomenada economia verda i el contracte que tenen amb la ciutadania dels seus paĂŻsos. Aquesta falta d’equilibri impedeix l’acciĂł decisiva que exigeix el canvi climĂ tic, que, d’altra banda, no Ă©s ni pot ser una acciĂł nacional, ha de ser una acciĂł contundent supranacional i global, atès que ni el clima, ni el planeta, saben de fronteres ni nacionalitats, les fronteres i les nacions sĂłn invents merament humans, no de la vida a la Terra.

Fa uns dies, li vaig dir a un amic si recordava el nom dels homes de negocis i banquers del regnat de Felip II; amb gran esforç, el meu interlocutor em va anomenar els banquers genovesos com a prestadors, però no em va anomenar els ministres responsables de l’erari públic de llavors, els mateixos que van exposar a la Cort que «La real Hacienda está en estado que casi no se cobra cosa alguna para vuestra Majestad, porque o pertenece a los dueños de los juros y a particulares, a quien están dadas libranzas, y lo principal a los hombres de negocio, a quien por asientos está consignado la mayor parte de lo que hay…». En fi, al que em referia: desconeixem les dades i noms d’aquells ministres que li van dir a Felip II: «éstas son las piedras que se an de conbertir en pan». Per contra, coneixem, llegim, admirem la cultura que van generar Lope de Vega, Cervantes, Quevedo, Góngora o pintors com El Greco, El Bosco, Tiziano, Zurbaran o els pintors oficials de Felip II: Antonio Moro, Alonso Sánchez Coello, Juan Fernández de Navarrete, Sofonisba Anguissola i Juan Pantoja de la Cruz. En resum, m’agradaria il·lustrar amb aquest exemple la importància de la cultura en la història dels pobles, perquè és ella la que cohesiona i enriqueix aquest sentit de pertinença, encara que la cultura sempre sigui la ventafocs dels pressupostos estatals.

La pandèmia ha deixat greument malalta la cultura en la seva variant més popular, amb les restriccions a la mobilitat i presencialitat. Afortunadament, la Comissió Europea ha inclòs al sector cultural i creatiu entre els ecosistemes prioritaris, destinant tres mil milions d’euros al sector cultural a través dels fons Next Generation. I, encara més, el Govern d’Espanya incorpora a la cultura i a l’esport en el Pla de Recuperació, Transformació i Resiliència.

Què inclou aquest pla de política cultural?

El Govern s’ha compromès, enguany, a la promulgació de les lleis de l’Audiovisual, del Cinema o de l’Esport amb una sèrie de mesures d’estímul a la inversió privada cap a aquest sector, per tal que pugui ser més competitiu i a la digitalització dels grans serveis culturals: Museu del Prado, Museu Reina Sofia, Biblioteca Nacional. Sembla que pinta bé, però, i a les zones no urbanes, què? Es preveu invertir, encara que no s’especifica.

Les mesures posen l’accent en el Pla Espanya Hub Audiovisual Europeu, per a això es destinaran fons estatals, FEDER, Fons Europeu de Recuperació i Resiliència i Europa Creativa, aquesta combinació de fons suposarà una inversió de 325 milions per a potenciar la indústria cultural, 300 milions per al foment de l’esport i de 1.603 milions en el Hub Audiovisual, diners que es va començar a invertir el 2021 i conclourà el 2025.

La Fira del Llibre de Frankfurt estarà dedicada a Espanya, el 2022. Es presenta sota el lema: «Creatividad Desbordante», així i tot, això passarà el mes d’octubre, data que queda encara llunyana. Una altra notícia cultural important és que es considera la llengua espanyola com un element cultural de summa importància, i per tant, un dinamitzador econòmic. Esperem que els nostres governants sàpiguen donar aquesta importància al patrimoni cultural i econòmic que suposen les altres llengües oficials de l’Estat com són català, basc i gallec.

Els millors desitjos de prosperitat i felicitat que ens desitgem en inaugurar l’any nou, tindran al dia a dia la seva confirmació, aquesta és la nostra esperança.

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li