Els records de Joan Margarit a Figueres

0
630

El poeta va residir a la ciutat durant un any i mig i aquí va prendre consciència sobre la vida


Joan Margarit, un dels poetes catalans de referència, va morir la setmana passada víctima d’un càncer. Durant els darrers mesos, segons ha explicat el seu editor, va dedicar-se a escriure i fixar un conjunt d’idees sobre la vida i la mort. Quin sap si en aquest treball, encara inèdit, hi apareixen de nou records d’infantesa, on Figueres hi va tenir protagonisme. Segons va escriure a les seves memòries, en aquesta ciutat, «amb vuit anys acabats de fer, vaig entendre que la vida ja no seria mai més una cosa senzilla i immediata. (…) Durant aquell any vaig acumular molta informació sobre els tipus de riscos que m’esperaven. (…) D’alguna manera, els anys de Rubí i la seva continuació al pisot de Figueres van ser els de la presa de consciència d’allò que els grans en deien la vida i la mort».

Al volum Per tenir casa cal guanyar la guerra, Margarit explica aquest vincle. El seu pare, Joan Margarit i Serradell, era arquitecte i en els anys de postguerra era difícil treballar o guanyar-se mínimament bé la vida. Va ser a principis del 1943, quan va arribar una bona notícia a la família, que aleshores vivia a Barcelona. El mateix poeta destaca el fet que «el pare hagi trobat feina d’arquitecte a Regiones Devastadas —encara que sigui tan lluny, a Figueres— és un gran pas cap a la normalitat». El poeta no va viure a la ciutat fins 2 anys més tard i va marxar-hi al cap d’un any i mig.

La Dirección General de Regiones Devastadas va ser un organisme creat durant la Guerra Civil espanyola pel general Franco. La seva missió era construir habitatges i atendre les necessitats, incentivar les activitats industrials i empresarials, ajudant en la rehabilitació dels immobles malmesos pel conflicte, i projectar altres edificis públics com escoles, hospitals i esglésies. Aquestes tasques es van dur a terme amb els successius «decrets d’adopció» de les localitats danyades per la guerra. En el cas de Figueres, aquesta «adopció» es va produir el 21 de juliol de 1940, després de les gestions promogudes per l’alcalde Josep Jou. Margarit assenyala que el nom de l’organisme en el qual treballava el seu pare «semblava posat per algun dels poetes del Règim», però també recorda la petjada que hi va deixar com arquitecte amb la construcció dels ajuntaments de Sant Feliu de Guíxols i del Port de la Selva, la duana de Portbou, el cementiri de Colera i els hospitals de Palamós i de la ciutat de Figueres.

VIDA A FIGUERES. Del capítol que Joan Margarit dedica a la ciutat assenyala el moment del seu trasllat i en les impressions que li produeix: «Mentre el pare continuava treballant a la delegació de Regiones Devastadas a Figueres, la mare —que ara estava embarassada de l’Esther— va aconseguir una beca per estudiar a l’Escola de Puericultura de Barcelona en un règim de residència per a ella i, quan nasqués, per a la nena. Jo vaig anar amb el pare i l’àvia a Figueres. El trasllat va començar una nit de final d’estiu de 1945. (…) Vàrem agafar el primer tren cap a Barcelona. Jo sabia el nom del lloc on anàvem i que ens hi quedaríem a viure, que no tornaria ni a casa ni a l’escola: la meva curta vida fins llavors havia estat un canvi darrere l’altre i, senzillament, continuava així. No tenia cap sentiment de tristesa o pèrdua. Aquests sentiments impliquen el futur i jo vivia en un present continu».

De la seva estada recorda algunes anècdotes, com el fet que «a Figueres vaig tenir, en un genoll, el primer d’una sèrie de grans furóncols, profunds i dolorosos, que m’anirien sortint fins passats els vint anys. Era el dolor conscient del cos. També els passejos per un parc sense ningú, amb l’àvia explicant-me que m’hi duia per apartar-me dels altres infants, per la por del contagi de la tos ferina, formen part de la infinitat de pors, de precaucions, de covardies apreses. Després va venir la sensació real de perill enmig de l’adormiment per la febre i la interminable quarantena del xarampió, una sensació accentuada per la llum de la cambra on estava sol, un quarto velat pel to vermellós dels mocadors i els papers que cobrien la finestra i les bombetes, una escenografia que formava part del tractament mèdic de la malaltia».

I també algun positiu quan explica que «com a compensació, a Figueres vaig resoldre la pronunciació de les erres que, des que havia començat a parlar, arrossegava amb el so d’una “gue”, la mateixa que sentiré un dia, molts anys més tard, escoltant Gabriel Ferrater. No me n’havia adonat, del meu defecte. Un metge amic del pare em va sotmetre a unes sessions intensives, jo assegut en una taula de casa seva amb les cames penjant i ell amb la cara molt a prop de la meva, obligant-me a repetir interminablement “per la caguetera passa un cago caguegat de gocs”. Vaig iniciar-me en l’avorriment, però aquell home va alliberar la meva parla del pes de la “gue” que em pujava potent i invasiva des de la gorja». El metge a què es refereix era el doctor Vàzquez.

La mort de la seva germana Esther, poc després de néixer, va provocar el natural trasbals en la família i propiciar el trasllat a Girona. «Els records de Figueres seran menys nítids, i amb això també vull dir menys amables, perquè la por desdibuixa, i la por que havia estat un descobriment amb relació a persones i fets concrets, a Figueres va ser una por més profunda, a la qual semblava impossible fer front. Es va acabar la treva contemplativa i em vaig incorporar com a personatge de l’obra», va deixar escrit. Dècades més tard va estiuejar algunes temporades a Colera, sens dubte en unes altres circumstàncies. Descansi en pau.

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li