Els paisatges de Joaquim Fort

0
644

Una exposició antològica descobreix la singular producció fotogràfica del qui va ser un estret col·laborador d’Alexandre Deulofeu


Figueres i l’Alt Empordà tenen l’oportunitat de descobrir, des d’ara i fins al 24 de setembre, les fotografies de Joaquim Fort de Ribot (Figueres, 1924-2005). L’exposició “Fort. El temps no importa” es pot visitar al Museu de l’Empordà i a la Casa Empordà. Els dos espais acullen desenes d’imatges rescatades dels arxius familiars de la casa pairal de Borrassà, en una iniciativa que ha comissariat el fotògraf figuerenc Josep Algans. Una selecció de paisatges, monuments, retrats i bodegons ens evoquen la comarca dels anys 50 i 60 del segle passat.

Fort és, avui, un desconegut per a la majoria d’empordanesos. Com a molt, alguns el situen o el recorden com el company gairebé inseparable d’Alexandre Deulofeu a l’hora de recórrer l’Empordà i el Rosselló per elaborar la seva tesi sobre l’origen del romànic a casa nostra. Les imatges que figuren, per exemple, a un dels llibres més emblemàtics de Deulofeu, L’Empordà, bressol de l’art romànic, són d’ell, com les que apareixen a nombrosos reportatges publicats a Canigó, Destino i altres revistes, dedicats al mateix tema. El seu nom no apareix mai al crèdit de les fotos, però Fort –i en alguns casos el funcionari de duanes Francesc Quiroga, també gran aficionat a la fotografia i a l’excursionisme– en va ser l’autor més habitual.

La inauguració de les dues exposicions es va fer divendres passat, amb la presència de la vídua, Joana Bramon, i el fill de Fort, Josep. El comissari de l’exposició, Josep Algans, i l’alcaldessa de Figueres, Marta Felip, van ser els encarregats de glossar la figura del fotògraf i destacar, sobretot, la recuperació que es feia públicament d’un testimoni gràfic excepcional i que fa història. El contingut de les dues exposicions –complementades, al primer pis del Museu, amb un petit recull d’algunes càmeres fotogràfiques, de les quals l’autor n’era col·leccionista– quedarà immortalitzat en un catàleg que es publicarà pròximament. L’exposició incorpora també, en aquest espai, relats de testimonis que el van conèixer i van compartir el seu imaginari visual i vital, per mitjà d’un vídeo.

Es pot dir que a “Fort. El temps no importa” impacten totes les imatges que s’hi van descobrint, una darrera l’altra. Des d’una vista de Figueres des del cim d’El Far d’Empordà –i on apareix, com a testimoni d’un temps i d’un país, el símbol del jou i les fletxes que hi havia situat a l’entrada de cada poble en temps del franquisme– fins a una imatge entranyable de Miquel Esteba i la seva dona, Maria Dolors Bech de Careda, o l’aterratge sobtat d’una avioneta carregada de contraban en un camp de Borrassà. També hi apareixen alguns bodegons, vistes de la comarca i, sobretot, els monuments del romànic i diverses fotografies on apareix Alexandre Deulofeu, entre aquestes una amb un joveníssim Sebastià Delclós, Pitruc.

No per més conegudes deixen de ser impactants; cal destacar per damunt de tot les imatges de Sant Pere de Rodes, dècades abans de la seva restauració, quan tot just les administracions començaven a valorar la possibilitat de conservar-lo i es trobaven amb un munt de peces espoliades. També destaquen les imatges d’ermites amb les pedres col·locades amb la clàssica espina de peix, un dels símbols del romànic.

Durant l’acte inaugural de l’exposició, que va comptar amb la presència de prop d’un centenar de persones, alguns dels fotògrafs presents remarcaven l’excel·lent reproducció en forma de revelatge –totes les imatges són en blanc i negre- de les imatges, on es capta fins al més mínim detall. L’acte es va cloure a la casa Empordà, on el violoncel·lista Gonçal Comellas i la seva dona van interpretar diverses peces amb el mateix violoncel que havia tocat Joaquim Fort. Val a dir que entre els assistents hi havia alguns contemporanis de Fort i, sobretot, els seus descendents, que també descobrien embadalits un paisatge i unes figures humanes que els semblaven sortides del bagul dels records.

EL PERSONATGE. Hereu d’una antiga nissaga de propietaris rurals establerta a Borrassà, Joaquim Fort de Ribot va gaudir d’una bona posició econòmica, que li va permetre des de ben jove conrear l’art en diferents facetes: la pintura (tot i que no signava els seus quadres), la música (va ser un gran violinista) i la fotografia pictòrica. “Però també, com s’escau en un dels darrers senyors de l’Empordà, l’amistat, l’alegria de viure i la tertúlia. La seva casa pairal de Borrassà tenia les portes obertes a pagesos i a un cercle ampli d’amistats, amb personatges com el fotògraf Melitó Casals, Meli, el pintor Evarist Vallès i el col·leccionista Josep Maria Joan Rosa”, com va explicar Josep Algans. Amb Vallès i Rosa, l’any 1971, van obrir el Museu de l’Empordà, del qual, per tant, va ser un dels impulsors.

Algans va afegir, en la presentació de l’exposició, que Fort “va ser un personatge meticulós, va mostrar una gran sensibilitat cap al món rural, que als anys seixanta i setanta estava a punt de desaparèixer fagocitat pel nou turisme de masses. L’Empordà dels pobles i masos, els oficis que es perdien, els pagesos i les seves formes de vida ancestrals van ser capturats per la seva càmera en imatges que aquesta exposició mostra per primera vegada. L’amistat, la tertúlia i la joia de viure van ser també un dels objectius de la seva càmera, com testimonien les escenes de grup i de conversa. Tant en un vessant com en l’altre, Joaquim Fort va saber captar un món que s’acabava amb imatges d’una arriscada composició i una gran sensibilitat”.

Leave a Reply

Sigues el primer a comentar!

Notificar-li
avatar
wpDiscuz