Els homes de Napoleó a l’Alt Empordà

0
702

L’advocat Tomàs de Puig i el metge Josep Garriga van assumir responsabilitats durant l’ocupació francesa


Conqueridor i dèspota. Reformador i modernitzador de la societat, de la justícia, de l’administració política i de l’educació. En qualsevol cas, un personatge controvertit de la història universal. Ens referim al general Napoleó Bonaparte, autoproclamat emperador de França i del qual el passat 5 de maig es van celebrar 200 anys de la seva mort. Molts d’aquests canvis encara perduren intactes, però la humanitat no pot oblidar que va sembrar de sang mitja Europa (la Península Ibèrica, inclosa) durant els primers anys del segle XIX.

París té a punt una exposició sobre «les 1.001 cares» d’aquest personatge que va aixecar onades de rebuig arreu, però també suport incondicional per part de ciutadans il·lustrats que al darrere hi veien un conjunt d’iniciatives modernitzadores que trencaven amb el poder feudal encara determinant a l’època. Mentre la resistència popular antifrancesa a la comarca es multiplicava, quan les tropes de Napoleó la van ocupar entre el 1808 i el 1814, també apareixien persones que donaven el seu suport a un règim que era hereu de la revolució i anava empeltat d’idees innovadores i liberals. Encara que no totes, evidentment.

«Alguns van adherir-se a la causa per afinitat ideològica, però altres per por», segons relata l’historiador Pere Gifre. Sense anar més lluny, el consell municipal (ajuntament) de Figueres, designat pels francesos el 1812, estava integrat per nobles, propietaris, metges, notaris i advocats, presidits per Albert Terrades, un acabalat hisendat de la vial. Dues persones, però, han estat sempre assenyalades com els autèntics ‘homes de Napoleó’ a la comarca: l’advocat figuerenc Tomàs de Puig i Puig i el metge Josep Garriga i Buach, nascut a Sant Pere Pescador.

TOMAS DE PUIG. Nascut a Figueres el 1771, va morir (els seus biògrafs no assenyalen el lloc) el 1835. Era fill d’una família hisendada que tenia la casa pairal entre la placeta baixa de la Rambla i els carrers de Caamaño i de Monturiol. Estudià Filosofia i Lletres a la Universitat de Cervera i Dret Civil a la d’Osca. Posteriorment es va doctorar en Dret Canònic i va obtenir el títol d’advocat (1795). Fou nomenat Tinent Auditor de guerra a la plaça de Roses, Comissionat de la Junta General del Corregiment de Figueres i Diputat a Girona (1802). Durant la Guerra Gran, el 1793, fou capità de sometent.

El 1799, el rei Carles IV li concedí el privilegi de Ciutadà Honrat de Barcelona. Aquesta distinció li fou atorgada per haver desemborsat personalment la despesa de la reconstrucció de la travessia a Figueres de la Carretera Nacional seguint el Camí Reial (actuals carrers Nou, Girona i La Jonquera). Va realitzar viatges a França, Holanda i Anglaterra. Amb una clara ideologia liberal, va col·laborar amb la causa francesa tan bon punt aquelles forces entraren a l’Alt Empordà el 1808.

El 1809 va ésser nomenat Corregidor i alcalde Major de Figueres i l’any següent Corregidor de Girona, conservant el càrrec de Figueres. Era un gran amic del mariscal Augereau, Governador General de Catalunya nomenat directament per Napoleó, que s’allotjà en algunes ocasions a casa seva. Fou president de la Cort d’Apel·lació de Barcelona i va desenvolupar el seu pensament polític en el projecte d’un Plan d’Organisation Politique de Catalogne,(1810), que era una iniciativa que propugnava la segregació de Catalunya de la monarquia espanyola i la seva integració a l’imperi francès amb el reconeixement oficial de la llengua catalana. Després de la derrota francesa es va exiliar a França del 1814 al 1816 i els seus béns quedaren embargats fins el 1821. En retornar a l’Empordà va haver de promoure una lluita legal per recuperar les seves propietats. Després es va retirar de la política i es dedicà a l’administració del seu patrimoni familiar.

JOSEP GARRIGA. De família pagesa, va néixer a Sant Pere Pescador el 1777 i va morir exiliat a Elna en una data no identificada pel seus biògrafs. Estudia Filosofia a la Universitat de Cervera i, posteriorment, aprèn Química en una farmàcia de Barcelona. El 1797, obté el títol d’apotecari i completa la seva formació amb Matemàtiques i Física Experimental. Aconsegueix una beca per estudiar Medicina a la Facultat de Montpeller, on l’any 1800, obté el grau de llicenciat. La seva sòlida formació acadèmica implica que aquell mateix any formi part d’una comissió integrada per diversos professors que el govern francès envia a Andalusia per estudiar una epidèmia de febre groga.

Tractat científic del metge Josep Garriga.

La fama de Garriga augmenta i comença a formar part de diverses societats acadèmiques. En rebre poca atenció a Espanya, l’any 1801 decideix tornar a França i s’estableix a París per desenvolupar una brillant carrera acadèmica. El seu biògraf, Miquel Brugués, assenyala que «torna a Espanya per començar una col·laboració amb el govern afrancesat. Poc després del nomenament de Josep Bonaparte I com a monarca espanyol, el 1818, Joaquim Murat designa Josep Garriga diputat pel Principat de Catalunya amb destí a l’Assemblea de Notables que es reuneix a Baiona per elaborar l’Estatut Reial que ha d’establir les lleis bàsiques del govern a la península».

L’estudiós de Garriga i Buach assenyala que «a finals del mateix any esdevé Comissari Reial de Catalunya. Des de la Cort ha de dirigir-se a Catalunya a través de Perpinyà perquè el camí a Barcelona és tallat degut a la guerra. S’instal·la a Figueres des d’on tracta de facilitar l’aprovisionament de l’exèrcit napoleònic. La seva funció de comissari arruïna la prometedora carrera de Garriga, que patirà persecució durant el regnat de Ferran VII, tal i com els passa a les altres personalitats que van ser al front d’institucions científiques als territoris controlats pel govern afrancesat. Sembla que Garriga viu exiliat a la Catalunya francesa durant la resta de la seva vida. Acabada la Guerra, s’estableix a la vila d’Elna, al Rosselló, on assoleix gran prestigi com a metge».

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li