Els estels pensen que els fugaços som nosaltres

0
1614

M’ha cridat l’atenciĂł una imatge de Facebook que mostrava una paret amb una pintada que deia: «Las estrellas piensan que los fugaces somos nosotros».

Una pensada filosĂČfica d’un grafiter anĂČnim que defineix perfectament la contradicciĂł entre la brevetat humana i la immensitat sideral. La vida Ă©s tan sols un sospir enmig del no-res etern, perĂČ ens resulta una tragĂšdia quan la perdem.

Circumstàncies imprevistes ocorregudes en el darrer mes han fet que tingués molt present aquesta frase

La primera va passar fa un parell de setmanes quan vaig rebre un whatsapp dient que havia mort en Guillem Salvador, psiquiatra i poeta que vaig conĂšixer a rel de la publicaciĂł per Cal·lĂ­graf del seu llibre Antologia apresurada, un tĂ­tol que contradiu la seva lenta elaboraciĂł al llarg de tota una vida intensa. Va ser un amor a primera vista. Era un persona intel·ligent i amable. La seva poesia Ă©s directa, sentida, lĂșcida, com ho demostra, en aquest moment en quĂš s’ha complert la data, el vers amb quĂš inicia el seu llibre:

Encontré mi edad
en el bolsillo trasero del pantalĂłn.
Estaba arrugada y con fecha de caducidad.

ImbuĂŻt en el record d’en Guillem Salvador, la setmana passada, en una altre whatsapp em va arribar una notĂ­cia de premsa: «El escultor vallisoletano Ángel Camino (Valoria la Buena, 1953) ha fallecido de “forma sĂșbita” en Austria, paĂ­s donde pasaba unas vacaciones (alojado en casa de unos amigos), segĂșn ha informado El Cargol, un medio digital del PenedĂ©s».

Collons! S’ha mort l’Ángel! , li dic a la Mercù. Quedem tots dos sorpresos. Encara no fa un any que ens havíem tornat a veure en una exposició seva i seguíem habitualment en contacte, i ara, de cop i volta: la mort.

Dani Torrent

Ens van venir mil records perquĂš l’Ángel i la MercĂš, que es van conĂšixer estudiant Escultura a Barcelona, van fundar el Taller Nou en uns baixos de GrĂ cia i desprĂ©s, a finals dels anys 70, quan ens vam traslladar a Llampaies, va venir a viure amb nosaltres, i ens va ajudar a construir la casa i un taller d’escultura i gravat, batejat com a Taller d’Aixa, on, a banda de fer cadascĂș la seva obra, amb la MercĂš estampaven per a altres artistes i, a l’estiu, feien cursos de gravat .

Com a bons neorurals, criĂ vem gallines i conills i fĂšiem l’hort. Un hort, val a dir, en el qual les males herbes sempre creixien mĂ©s i mĂ©s rĂ pid que les nostres plantacions.

En Dani era petit i encara fill Ășnic i ja dibuixava amb força imaginaciĂł. Un dia, partint dels dibuixos d’aquest nen de quatre anys, l’Ángel va crear una sĂšrie de gravats que sumen la força i la creativitat del gravador experimentat amb l’espontaneĂŻtat d’un novell dibuixant que ja apuntava maneres.

Van ser uns anys plens d’energia i activitat artĂ­stica, L’Ángel es considerava escultĂČricament dins la lĂ­nia dels artistes bascos i bĂ sicament d’en Jorge Oteiza, de qui era gran admirador, i de qui Ă©s patent la influĂšncia en les obres d’aquell perĂ­ode. Un home de poques paraules perĂČ cordial, amic dels seus amics, amb una obra potent, un gran dominador del marbre i del ferro, un amic d’aquells que en la llunyania es mantenen sempre presents.

La mort, segons ens ha explicat la seva vĂ­dua, ha estat un dany col·lateral derivat de la covid, ja que al llarg d’aquests dos anys llargs de pandĂšmia i degut a la saturaciĂł del sistema, la sanitat primĂ ria li ha anat ajornant les revisions a les quals s’havia de sotmetre periĂČdicament per la seva afecciĂł coronĂ ria.

Pensava que el capĂ­tol de morts ja estava cobert quan, aquest matĂ­, catorze de juliol, festa nacional francesa, llegint el diari a l’hora d’esmorzar em trobo: «In memorian. TomĂĄs S. Vives: La construcciĂłn jurĂ­dica de la democracia». En TomĂ s, exvicepresident del Tribunal Constitucional, autor de molts llibres de dret penal, redactor de lleis etc., un home de qui no esmentarĂ© els seus valors pĂșblics i jurĂ­dics, que ja li han estat reconeguts pels grans mitjans de comunicaciĂł, era per a mi el pare d’en Salva Vives, l’amic i soci de Cal·lĂ­graf.

Recordo en Tomás junt amb la seva dona Candelaria acompanyant al seu fill a la reunió anual de l’editorial, a Llampaies, a la qual, ajornada els dos darrers anys per la covid , ens havíem citat per al proper mes d’agost.

Un home culte, agradable, amb qui era un goig estar parlant al jardĂ­ de casa, mentre, apressats per la gana, atenĂ­em pacients al ritual de la paella valenciana, cuinada pel seu fill i reivindicada com la Ășnica genuĂŻna. En Salva, per evitar mistificacions que poguessin posar en dubte l’autenticitat del plat, es portava els garrofons i fins i tot l’aigua des de ValĂšncia (no la confongue amb el cĂČctel d’aquest nom fet amb taronjada, cava, vodka i ginebra, que no Ă©s el cas.).

Vagi per al gran jurista aquest record entranyable.

No era el meu propĂČsit parlar de la mort. No sembla un tema adequat per a un article estiuenc, encara que la paraula mort, no ens enganyem, la tenim sempre a la boca: «M’estic morint de calor o de fred»; «EstĂ  mort d’espant»; «És un mort de gana»; «Mort el gos, s’acaba la rĂ bia»; i fins i tot li donem un us poĂštic: «Morir d’amor», o clarament erĂČtic: «Morir de plaer».

Finalment, no una mort, perĂČ sĂ­ una tragĂšdia personal que, potser a vosaltres us farĂ  riure, perĂČ a mi m’ha fet quasi plorar: havia acabat fa dues hores la frase anterior, era la darrera i estava a punt d’enviar l’article a en Dani perquĂš fes la il·lustraciĂł i, de cop i volta!, s’ha tancat l’ordinador! Merda!

No ha marxat la llum ni s’han apagat la resta d’ordinadors del despatx. El que ha passat ha estat un misteri!

PerĂČ aixĂČ no Ă©s el pitjor. L’he reiniciat i tot l’escrit s’havia esborrat!

Com Ă©s possible? No havia fet l’autoguardat habitual? PerquĂš no estava en els darrers documents de Word? No ho sĂ©.

Seran fantasmes o esperits juganers, que es volen manifestar?

Bon estiu!

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li