Els dies que vindran

0
1190

Ara venen els dies de les felicitats quotidianes, les que no valorem prou fins que ens manquen, les que tant hem enyorat durant les setmanes de confinament. Poder sortir al carrer només per passejar, a l’hora que vulguem, seure en una terrassa –que no sigui la pròpia– per tal que algú –que no sigui de casa– ens serveixi un cafè o un bon vi. Comprar alguna cosa que no sigui estrictament alimentària o farmacèutica. Venen els moments d’immensa felicitat, els que tant hem esperat: tornar al nostre poble, veure la cara dels pares amb llàgrimes als ulls. Retrobar germanes, germans i nebots –veure com s’ha estirat la mainada!– fer promeses dels brunyols i les mones que aquest any no hem menjat junts. De retrobar l’amic amb qui havíem quedat just aquella setmana per arreglar el món (i ara, clar, es gira molta més feina). De convocar el sopar de la colla que feia mesos que estava pendent. Tornar al mar. El nostre mar que sembla indiferent però que jo sé que també m’espera. El seu murmuri, la dolça remor que no s’assembla a cap altre so, la sensació de fred en entrar a l’aigua i la de la sal sobre la pell, l’olor del mar i tota la seva vida sobre les roques.

Vindran, també, els dies de la coherència. De la veritat amb nosaltres mateixos. De passar de fer allò que hem pogut des de les nostres limitacions de confinament, a fer tot el que puguem un cop les restriccions aixecades. De passar d’escoltar i llegir les notícies a rebre passivament les instruccions i les ordres d’aquest 155 sanitari, a avaluar, i contribuir activament, per la sortida del panorama que ara es dibuixa. De tenir tanta capacitat de crítica a qui no ho ha fet prou bé, com d’autocrítica per revisar aquelles de les nostres actituds que avui poden ser diferents, per millors. Quants han plorat la mort solitària de gent gran a les UCIs, quan feia anys que no visitaven cap persona gran a les residències? Quantes lamenten situacions familiars que veuen a la televisió, i no es preocupen pels veïns i veïnes de l’escala? Aquesta crisi ens pot ajudar a ser diferents – per millor– en això. La natura ens ha donat novament una lliçó, i en poques setmanes l’aire ha esdevingut net, els ocells de tota mena volen sobre els nostres pobles, els cetacis han tornat a nedar prop de les costes. Donem-nos també nosaltres una oportunitat com a espècie, i reprenem amb una nova mirada el nostre viure del dia a dia, els nostres ecosistemes socials i relacionals, deixem créixer la nostra humanitat com l’herba i les flors que han crescut a tots els marges durant el confinament.

I recordem, finalment, allà on anàvem. La nostra fita no és la fase 3 ni la fase 300. Tot el que ha passat durant aquesta crisi ens ha ratificat que amb l’Estat espanyol no anem bé, i que la gestió de la pandèmia hauria estat igualment dura –com arreu del món– però segurament millor gestionada –com els països mitjans i petits i majoritàriament governats per dones, dit sigui de passada. Com deia el gran Manuel de Pedrolo, que enguany fa 30 anys que ens va deixar, «la llibertat no és fer el que vulguis, és no haver de fer allò que volen els altres». Doncs això. No és arribar a la fase 3. És arribar a la independència. Per la salut, la prosperitat i la dignitat de tothom.

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li