Elogi de la unitat

0
1142

Passat Nadal, per alguns ja sĂłn acabats els dies de les trobades familiars. Per altres, per davant encara hi ha la celebraciĂł de final d’any i el dinar d’any nou, i l’arribada dels reis amb els amics, amb els familiars propers i llunyans, amb fills i nets. Dies de germanor, dies de fraternitat, dies d’unitat i generositat, dies de felicitat compartida enmig de l’abundor i els regals els qui tenim la sort de poder-ne gaudir. Dies que ens acabem amb abraçades i desitjos del millor per a l’any que arriba, i amb promeses i conjurs que hi serem sempre que calgui. PerquĂš la germanor i la fraternitat no Ă©s nomĂ©s per al dia de Nadal i les trobades de festa, quan tot va bĂ©, quan Ă©s tant el que toca que fins i tot Ă©s un xic postĂ­s. Quan tothom Ă©s feliç alhora i durant aquelles hores. PerquĂš ho diuen la tele i les xarxes. En les relacions personals, la germanor Ă©s anar aquell diumenge d’hivern al matĂ­ a donar un cop de mĂ  als amics que ho necessiten; anar a veure aquell familiar llunyĂ  malalt i sense companyia que espera algĂș amb qui parlar, o millor algĂș que l’escolti, i la generositat no Ă©s fer aquell regal que tu vols fer, Ă©s fer allĂČ que algĂș espera de tu, amb aquella il·lusiĂł que no es paga amb diners ni s’embolica amb paper de regal. La generositat Ă©s regalar el que tenim de mĂ©s preuat: el nostre temps, els nostres somriures, la nostra paciĂšncia cap a qui estĂ  mĂ©s sol, mĂ©s vell, mĂ©s desvalgut que nosaltres. En polĂ­tica, la unitat no Ă©s anar amb qui t’és mĂ©s proper, no Ă©s estar d’acord amb el teu lĂ­der, ni esperar que els altres facin el que tu i els teus proposis. La unitat no Ă©s carregar la culpa als altres i obviar els propis errors. La unitat no s’assoleix exigint-la desprĂ©s de criticar els altres per no fer el que a tu et sembla, per no fer-ho prou rĂ pid o per no fer-ho prou bĂ©. No s’assoleix creant una fracciĂł per exigir mĂ©s unitat, no es fa marxant a casa i ja m’avisareu quan us poseu d’acord. La unitat, com caminar, com estimar, s’aprĂšn practicant-la, amb tenacitat, amb persistĂšncia, sovint tambĂ© a cop d’errors que a vegades ens deixen ferides, al cos i a l’ànima, que duren tota la vida. La unitat Ă©s com la paret de pedra seca, que es construeix amb paciĂšncia, persistĂšncia i destresa, sense ciment, sense argamassa. I es fa gran i forta i resilient quan mĂ©s es practica, quan mĂ©s s’exerceix, quan mĂ©s gent suma a la seva prĂ ctica. Es nodreix de les negociacions, dels consensos, dels debats i tambĂ© de les renĂșncies, que no sĂłn una derrota sinĂł un restar del personal o del petit grup, per sumar en la comunitat. La unitat es fa petita quan algĂș de fora o nosaltres mateixos ens anem repetint que mai hi arribarem, que estem condemnats a no entendre’ns o que hi estem bĂ­blicament negats. Aquesta Ă©s una zitzĂ nia que interessa als que no ens volen units, i que sovint fem crĂ©ixer nosaltres mateixos. La unitat es fa gran quan tots i cadascun de nosaltres pensem que hi podem arribar, i ens diem tot el que estem disposats a aportar, i a quines coses estem preparats a renunciar per arribar-hi tots, i arribar-hi junts. Jo la desitjo i l’espero, per a aquest any que comencem, perquĂš Ă©s la nostra esperança i la clau de l’ùxit que viu dins cadascun i cadascuna de nosaltres, perquĂš Ă©s la llavor del nostre futur col·lectiu. Farem el gran pas com a persones i com paĂ­s, cap a la RepĂșblica, i la justĂ­cia social, exercint la unitat, mĂ©s que exigint la unitat. Comença aquĂ­ la victĂČria.

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li