Elogi de la unitat

0
623

Passat Nadal, per alguns ja són acabats els dies de les trobades familiars. Per altres, per davant encara hi ha la celebració de final d’any i el dinar d’any nou, i l’arribada dels reis amb els amics, amb els familiars propers i llunyans, amb fills i nets. Dies de germanor, dies de fraternitat, dies d’unitat i generositat, dies de felicitat compartida enmig de l’abundor i els regals els qui tenim la sort de poder-ne gaudir. Dies que ens acabem amb abraçades i desitjos del millor per a l’any que arriba, i amb promeses i conjurs que hi serem sempre que calgui. Perquè la germanor i la fraternitat no és només per al dia de Nadal i les trobades de festa, quan tot va bé, quan és tant el que toca que fins i tot és un xic postís. Quan tothom és feliç alhora i durant aquelles hores. Perquè ho diuen la tele i les xarxes. En les relacions personals, la germanor és anar aquell diumenge d’hivern al matí a donar un cop de mà als amics que ho necessiten; anar a veure aquell familiar llunyà malalt i sense companyia que espera algú amb qui parlar, o millor algú que l’escolti, i la generositat no és fer aquell regal que tu vols fer, és fer allò que algú espera de tu, amb aquella il·lusió que no es paga amb diners ni s’embolica amb paper de regal. La generositat és regalar el que tenim de més preuat: el nostre temps, els nostres somriures, la nostra paciència cap a qui està més sol, més vell, més desvalgut que nosaltres. En política, la unitat no és anar amb qui t’és més proper, no és estar d’acord amb el teu líder, ni esperar que els altres facin el que tu i els teus proposis. La unitat no és carregar la culpa als altres i obviar els propis errors. La unitat no s’assoleix exigint-la després de criticar els altres per no fer el que a tu et sembla, per no fer-ho prou ràpid o per no fer-ho prou bé. No s’assoleix creant una fracció per exigir més unitat, no es fa marxant a casa i ja m’avisareu quan us poseu d’acord. La unitat, com caminar, com estimar, s’aprèn practicant-la, amb tenacitat, amb persistència, sovint també a cop d’errors que a vegades ens deixen ferides, al cos i a l’ànima, que duren tota la vida. La unitat és com la paret de pedra seca, que es construeix amb paciència, persistència i destresa, sense ciment, sense argamassa. I es fa gran i forta i resilient quan més es practica, quan més s’exerceix, quan més gent suma a la seva pràctica. Es nodreix de les negociacions, dels consensos, dels debats i també de les renúncies, que no són una derrota sinó un restar del personal o del petit grup, per sumar en la comunitat. La unitat es fa petita quan algú de fora o nosaltres mateixos ens anem repetint que mai hi arribarem, que estem condemnats a no entendre’ns o que hi estem bíblicament negats. Aquesta és una zitzània que interessa als que no ens volen units, i que sovint fem créixer nosaltres mateixos. La unitat es fa gran quan tots i cadascun de nosaltres pensem que hi podem arribar, i ens diem tot el que estem disposats a aportar, i a quines coses estem preparats a renunciar per arribar-hi tots, i arribar-hi junts. Jo la desitjo i l’espero, per a aquest any que comencem, perquè és la nostra esperança i la clau de l’èxit que viu dins cadascun i cadascuna de nosaltres, perquè és la llavor del nostre futur col·lectiu. Farem el gran pas com a persones i com país, cap a la República, i la justícia social, exercint la unitat, més que exigint la unitat. Comença aquí la victòria.

Leave a Reply

Sigues el primer a comentar!

Notificar-li
avatar
wpDiscuz