Ells i elles, a la presĂł

0
1684

Escric aquestes línies en diumenge, just el dia abans d’aquell en què sembla que es farà conèixer la sentència del judici pels fets del 20 de setembre i l’1 d’octubre. Quan es publiqui aquest setmanari, doncs, molt probablement ja tindrem les dades a la mà. Tot indica que dimarts tots nosaltres haurem d’estar tristos però sobretot molt empipats, i potser ja mobilitzats. Tant de bo que m’hagi equivocat.

Aquest diumenge, tornant a l’inici, a casa meva hem dinat en famĂ­lia, comentant (com es pot evitar aquest tema?) com serĂ  el dia de demĂ , quan i de quina manera haurem de sortir a protestar (segur, malauradament), si haurem de preparar-nos per passar dies al carrer… No puc evitar pensar en l’article d’Isarn Vinyes Bassa, que es refereix a les 14.400 hores (600 dies) que la seva tia Dolors Bassa porta tancada en presĂł preventiva. DesprĂ©s d’haver llegit aquest article, no puc pensar en altra cosa que en el fet que els nostres presos no poden reunir-se (com jo avui) amb els seus familiars, un diumenge de tant en tant, per compartir taula, estimaciĂł i vivències. No els Ă©s donat de sortir a fer un volt per la Rambla o pel camp amb els seus fills, nets, pares, nebots… No tenen el dret de visitar els amics, de tenir cura dels parents grans, de fer un cafè amb qui els plagui, de sortir al cinema. De capgirar armaris buscant la peça de roba que els fa falta, o les lleixes del despatx en cerca d’un llibre. Els han llevat a la brava el poder de decidir sobre qualsevol aspecte de la seva vida i de ser part de la vida dels seus Ă­ntims. Això Ă©s el que els ha fet la pretesa justĂ­cia espanyola, de la mĂ  d’uns jutges i fiscals posats a dit per poders feixistes. Això, i molt mĂ©s, Ă©s la privaciĂł de llibertat. «Ser mancats de llibertat Ă©s la mĂ©s gran pobresa que pugui patir-se», escrivĂ­ el polĂ­tic i mecenes figuerenc Josep Puig Pujades al llibre Ell, a la presĂł, llibre que descriu l’estada de Puig Pujades a la presĂł de Girona durant set mesos i que Joan ArmanguĂ© i l’editorial Cal·lĂ­graf han rescatat amb una nova ediciĂł apareguda aquest estiu.

El llibre de Puig Pujades està escrit a manera de crònica de la seva estada a la presó, des de l’octubre del 1934 i fins a l’abril del 1935, en vint-i-set episodis que van de l’arribada a la presó fins als primers dies del retorn a la llar, passant pels sofriments que experimentà, les festivitats tradicionals, les visites i les cartes de familiars i amics i la importància de la ràdio i els llibres. Tot plegat a través d’un personatge a qui anomena Ell, que no és altre que el mateix Puig Pujades, amb la distància que probablement li va caldre per a bastir el relat. Un llibre que recomano molt, tant per qualitat literària i per saber una mica més sobre Josep Puig Pujades, com per entendre i empatitzar més i millor amb la realitat dels nostres presos polítics. Jo l’he llegit a poc a poc, sovint amb pell de gallina i alguna llàgrima.

I no puc estar-me de recordar, avui (dimarts 15 d’octubre), LluĂ­s Companys; avui que fa setanta-nou anys que fou assassinat pel règim colpista de Franco. Com Puig Pujades, al llarg de la seva vida fou empresonat diversos cops pels seus ideals. L’última de les reclusions fou tambĂ© la mĂ©s injusta, aquella en què li llevaren la vida però no la dignitat. Per ser el president de la Generalitat, el mĂ©s alt representant d’un poble escollit democrĂ ticament i que com a demòcrata havia dut a terme el seu mandat. Justament per dur a terme un mandat del poble els tenim, Ells i Elles, a la presĂł: Oriol Junqueras, Dolors Bassa, Joaquim Forn, Josep Rull, Carme Forcadell, Jordi Turull i RaĂĽl Romeva. I per desobediència, Jordi Sánchez i Jordi Cuixart. I a Espanya s’autoanomenen democrĂ cia avançada. 

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li