Escric aquestes lĂnies en diumenge, just el dia abans d’aquell en què sembla que es farĂ conèixer la sentència del judici pels fets del 20 de setembre i l’1 d’octubre. Quan es publiqui aquest setmanari, doncs, molt probablement ja tindrem les dades a la mĂ . Tot indica que dimarts tots nosaltres haurem d’estar tristos però sobretot molt empipats, i potser ja mobilitzats. Tant de bo que m’hagi equivocat.
Aquest diumenge, tornant a l’inici, a casa meva hem dinat en famĂlia, comentant (com es pot evitar aquest tema?) com serĂ el dia de demĂ , quan i de quina manera haurem de sortir a protestar (segur, malauradament), si haurem de preparar-nos per passar dies al carrer… No puc evitar pensar en l’article d’Isarn Vinyes Bassa, que es refereix a les 14.400 hores (600 dies) que la seva tia Dolors Bassa porta tancada en presĂł preventiva. DesprĂ©s d’haver llegit aquest article, no puc pensar en altra cosa que en el fet que els nostres presos no poden reunir-se (com jo avui) amb els seus familiars, un diumenge de tant en tant, per compartir taula, estimaciĂł i vivències. No els Ă©s donat de sortir a fer un volt per la Rambla o pel camp amb els seus fills, nets, pares, nebots… No tenen el dret de visitar els amics, de tenir cura dels parents grans, de fer un cafè amb qui els plagui, de sortir al cinema. De capgirar armaris buscant la peça de roba que els fa falta, o les lleixes del despatx en cerca d’un llibre. Els han llevat a la brava el poder de decidir sobre qualsevol aspecte de la seva vida i de ser part de la vida dels seus Ăntims. Això Ă©s el que els ha fet la pretesa justĂcia espanyola, de la mĂ d’uns jutges i fiscals posats a dit per poders feixistes. Això, i molt mĂ©s, Ă©s la privaciĂł de llibertat. «Ser mancats de llibertat Ă©s la mĂ©s gran pobresa que pugui patir-se», escrivĂ el polĂtic i mecenes figuerenc Josep Puig Pujades al llibre Ell, a la presĂł, llibre que descriu l’estada de Puig Pujades a la presĂł de Girona durant set mesos i que Joan ArmanguĂ© i l’editorial Cal·lĂgraf han rescatat amb una nova ediciĂł apareguda aquest estiu.
El llibre de Puig Pujades estĂ escrit a manera de crònica de la seva estada a la presĂł, des de l’octubre del 1934 i fins a l’abril del 1935, en vint-i-set episodis que van de l’arribada a la presĂł fins als primers dies del retorn a la llar, passant pels sofriments que experimentĂ , les festivitats tradicionals, les visites i les cartes de familiars i amics i la importĂ ncia de la rĂ dio i els llibres. Tot plegat a travĂ©s d’un personatge a qui anomena Ell, que no Ă©s altre que el mateix Puig Pujades, amb la distĂ ncia que probablement li va caldre per a bastir el relat. Un llibre que recomano molt, tant per qualitat literĂ ria i per saber una mica mĂ©s sobre Josep Puig Pujades, com per entendre i empatitzar mĂ©s i millor amb la realitat dels nostres presos polĂtics. Jo l’he llegit a poc a poc, sovint amb pell de gallina i alguna llĂ grima.
I no puc estar-me de recordar, avui (dimarts 15 d’octubre), LluĂs Companys; avui que fa setanta-nou anys que fou assassinat pel règim colpista de Franco. Com Puig Pujades, al llarg de la seva vida fou empresonat diversos cops pels seus ideals. L’última de les reclusions fou tambĂ© la mĂ©s injusta, aquella en què li llevaren la vida però no la dignitat. Per ser el president de la Generalitat, el mĂ©s alt representant d’un poble escollit democrĂ ticament i que com a demòcrata havia dut a terme el seu mandat. Justament per dur a terme un mandat del poble els tenim, Ells i Elles, a la presĂł: Oriol Junqueras, Dolors Bassa, Joaquim Forn, Josep Rull, Carme Forcadell, Jordi Turull i RaĂĽl Romeva. I per desobediència, Jordi Sánchez i Jordi Cuixart. I a Espanya s’autoanomenen democrĂ cia avançada.
Leave a Reply