El xat corporatiu i el procés

0
946

En la tarda-nit del passat diumenge vaig començar a escriure aquesta tribuna. Durant la setmana, vaig seguir la informació sobre el xat d’uns magistrats, les paraules dels quals recorden més uns jutges d’un temps passat i dictatorial que les paraules públiques o privades d’uns juristes demòcrates. Vaig buscar l’opinió d’un catedràtic de dret constitucional, Javier Pérez Royo, del qual transcric un paràgraf, d’un article seu, llegit en el diari digital eldiario.es, la setmana passada, en el qual opina sobre el xat dels jutges: «Els jutges, molt menys encara del que podrien fer-ho militars, guàrdies civils o policies nacionals, no poden expressar-se en un xat corporatiu, al qual s’accedeix amb una clau que només tenen ells, en els termes en què ho han fet sobre la situació política de Catalunya. Únicament des del desconeixement més absolut de quina és la posició del jutge en l’arquitectura de l’Estat Constitucional democràtic es pot procedir d’aquesta manera». El catedràtic prossegueix la seva opinió amb un advertiment dur i clar del que suposen per a la salut democràtica del país les virulentes opinions de les seves senyories: «Això és el que produeix sorpresa, d’una banda, i provoca terror, per una altra. Si el poder judicial està en mans d’individus que no saben si més no quin és el seu lloc en l’estat democràtic de dret i són capaços d’expressar-se de la manera que ho fan en un xat corporatiu, la democràcia espanyola té un enorme problema».

Em pregunto si les altes magistratures de la justícia espanyola van fer la transició a la democràcia o en els seus òrgans de govern segueixen atrinxerades idees i maneres ultraconsevadores, més pròpies dels Tribunals d’Ordre Públic de la dictadura franquista que de la tan portada, grapejada, incomplida i poc respectada Constitució del 1978. Hi ha estudis jurídics i opinions versades en dret que escriuen sobre el populisme punitiu o la perillosa deriva del dret penal: «[…] ús del dret penal per perseguir conductes properes a la dissidència ideològica o política, la protesta social, la llibertat d’expressió; testimonis de la interpretació expansiva de tipus penals que queden reservats a comportaments excepcionalíssims i especialment greus o violents, com el terrorisme, la rebel·lió, l’odi cap a grups vulnerables […] un augment de la penalitat que ha situat fa temps a Espanya en el primer lloc de la Unió Europea en índexs d’empresonament». (Suplement del quadern núm. 210 de Cristianisme i Justícia, setembre del 2018)

Dissabte passat, al programa de TV3 Preguntes freqüents, es va entrevistar un jove que havia passat 16 mesos de la seva vida a diverses presons madrilenyes acusat de terrorisme. Per favor, lector, vegi aquesta entrevista, perquè, en aquesta, queda de manifest la perillosa deriva del dret penal.

Durant la setmana, Ciutadans i el PP han orquestrat un clam contra Catalunya i el procés; basti al lector llegir, veure i sentir les declaracions d’Inés Arrimadas o Pablo Casado, entre altres, d’aquests últims dies. I basti per seguir en una sorpresa perpètua (que no ajuda gens a apropar postures i calmar els ànims) el debat entre Felipe Gónzalez i José María Aznar, que va moderar Soledad Gallego Díaz, directora del diari El País. En llegir-ho i sentir algun resum o altre, em vaig quedar perplex davant la seva falta de memòria i/o memòria interessada en la seva posició comuna per mantenir l’statu quo actual, que dista de ser el millor model democràtic i la corrupció del qual porta al fet que un expresident de govern menteixi en una comissió parlamentària.

Una altra actuació, aquesta setmana, que em va deixar atònit, va ser l’escrit de la fiscalia d’Espanya davant la Sala Segona del Tribunal Suprem sol·licitant l’arxivament de les actuacions obertes contra el president del Partit Popular, Pablo Casado, perquè «no existeixen indicis» de prevaricació ni tripijocs sobre el cas del màster. I, sobre el suborn impropi de l’art. 426 del Codi penal, el fiscal argumenta que la pena assenyalada per aquest delicte n’implicaria la prescripció, i només tindria transcendència penal si hi hagués un concurs medial amb el de prevaricació administrativa i s’admetés la participació de l’aforat en règim de cooperació necessària. En fi, després de la llauna de picaplets (és a dir, de la persona que aplica el dret sense rigor i de manera desimbolta), jutgi el lector i compari si davant la justícia tots som iguals o hi ha persones que són menys equiparables o comparables que unes altres.

La llei de Seguretat Ciutadana, del ministre Fernández Díaz, coneguda com a Mordassa, ha estat criticada en nombrosos informes nacionals i internacionals, entre altres organitzacions, Amnistia Internacional, Human Rights Watch o el Comitè per a la prevenció de la tortura del Consell d’Europa, entre altres. Les actuacions dels jutges d’aquest país són rebutjades en països com ara Bèlgica, Alemanya, Suïssa o el Regne Unit, per citar les que es refereixen al procés. Lluny d’examinar el perquè d’aquests rebutjos, a les peticions de la judicatura espanyola, el màxim òrgan judicial del país i les associacions de jutges (ignoro si han estat íntegrament o no) defensen a ultrança l’actuació dels seus col·legues. Dels rebutjos se’n sap bastant; de les condemnes de les organitzacions de drets humans a la llei mordassa se’n sap menys, i del que li va passar a Juan Manuel Bustamante, Nahuel, entrevistat en el FAQS de TV3, menys encara.

He conversat i converso molt amb un amic advocat, una persona l’opinió de la qual sempre respecto i considero; ell sempre em diferencia la llei de la justícia. Al fil d’aquesta reflexió, un opina que no sempre la llei és justa, i, per tant, no sempre es fa justícia quan s’aplica la llei.

Tornem a la tarda-nit de diumenge, en concret, a les informacions sobre la Festa de la Rosa, del PSC. Durant aquesta celebració, va parlar el ministre de Foment, José Luis Ábalos, als assistents i els va dir: «L’Estat es va independitzar de Catalunya», donant un titular periodístic amb aquesta frase, pronunciada per ressaltar la necessitat de diàleg entre l’Estat i Catalunya. Durant el seu parlament es va recordar de Mariano Rajoy i les seves promeses incomplides d’inversió a Catalunya. La memòria del ministre va ser selectiva en oblidar, també, que el govern socialista de Rodríguez Zapatero va incomplir aquesta i altres promeses. En resum, s’oblida amb massa freqüència d’on venen els problemes, qui els va causar i per què s’enquisten i no es resolen. Al meu entendre, l’anomenat problema català solament es resoldrà permetent que els catalans puguem votar lliurement en un referèndum acordat.

Una altra solució, per mi, pot ser la que va proposar Leticia Dolera en el seu pregó de les festes de la Mercè: «Escoltem-nos, a qui pensa com nosaltres i a qui no, i, sincerament, crec que ens escoltem millor mirant-nos als ulls que mirant una bandera, la que sigui». I, com ella mateixa recordava, preguntant-nos, com ho va fer, en el pregó del passat any, Marina Garcés: «De tot el que vivim, què és el que realment ens importa?». Si ens preguntem a nosaltres mateixos i si escoltem, sobretot, aquells que no pensen igual que nosaltres, serà possible trobar els punts de trobada, el que ens uneix.

Aquest exercici, avui en dia, no és possible. Els polítics i els mitjans de comunicació tracten de crear una realitat paral·lela sustentada en una postveritat. Un exemple, quan es parla que Catalunya està dividida en dues meitats, un pot anar a l’estadística dels escons en el Parlament de Catalunya per comprovar que l’afirmació no és del tot certa. La composició actual del Parlament dona 36 diputats a Ciutadans; 34 a Junts per Catalunya; 32 a Esquerra Republicana – Catalunya Sí; 17 diputats al PSC; 8 a Catalunya en Comú – Podem; 4 a la Cup i 4 al PP. Si sumem els escons de l’anomenat bloc constitucionalista, el nombre d’escons és de 57 diputats; en el del bloc independentista és de 70. Els 8 diputats de Catalunya en Comú – Podem serien els que, obertament, aposten pel dret a decidir pactat amb l’Estat. Si fem cas al nombre d’escons, la majoria del Parlament és independentista. I si anem a la manifestació ciutadana al carrer, el passat 11 de setembre va haver-hi un milió de persones a la Diagonal de Barcelona. Poques hores abans, Ciutadans va convocar una manifestació a la plaça del Rei de la ciutat comtal, i a la crida van assistir-hi poc més de 200 persones.

Finalment, he buscat en les Meditacions de Marc Aureli i en les paraules de Ciceró consol i raó que m’ajudi a escriure aquesta tribuna, tan mediatitzada per una política que dista molt de solucionar els problemes que crea. Els interessos de la política actual són creats per mantenir un sistema democràtic que sofreix una deterioració considerable, manifest per la corrupció i per una llei que no sempre és justa. En paraules de Marc Tul·li Ciceró: «El que està bé brilla per si mateix; el dubte és senyal que tenim al cap alguna injustícia». I, de l’emperador romà, una màxima per als qui han d’impartir justícia: «Si pots veure amb claredat, veu i jutja el més sàviament que puguis».

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li