El valor de les paraules

0
1054

Sempre que escric aquesta tribuna mesuro les meves paraules, m’imposo l’obligació de documentar la meva opinió, intento no ofendre i il·lustrar-la amb algun pensament aliè.

Quan vaig començar l’any em vaig proposar escriure sobre temes que no figuren en l’agenda diària dels mitjans de comunicació, d’aquesta manera, vaig opinar sobre el canvi global i la revolució científica i tecnològica que canvia la nostra manera de viure i pensar, trasbalsos que ens afecten quotidianament.

En aquests moments intensos de la nostra vida en comú, la de tots els ciutadans de Catalunya, he de confessar que em costa molt de temps i esforç estar informat. Una mateixa informació, depenent del mitjà de comunicació que la doni, sembla una cosa i tota la contrària. La notícia parteix d’uns fets reals, d’una mateixa font, pot ser una agència que transcriu amb un llenguatge asèptic un fet concret, quan la informació sense elaborar arriba a la redacció d’un o altre mitjà, la interpretació difereix depenent de la ideologia o l’interès del mitjà de comunicació. I, aquestes interpretacions interessades són les que llegim, sentim o veiem per televisió diàriament. La interpretació dels fets no genera un conflicte en si mateixa, ara bé, construeix un relat que propicia un estat d’opinió determinat. Tampoc sol ser un problema crear estats d’opinió, sempre que aquests estats no creuen enfrontaments i conflictes.

El relat del que està passant a Catalunya s’està construint per enfrontar a uns ciutadans amb uns altres. La narració que els mitjans de comunicació traslladen en forma d’opinió publicada no es corresponia amb la realitat social que es vivia als carrers. M’explico. En la meva realitat professional tracto amb un seguit de persones que sol estar ben informada, que té una opinió formada del que passa. Quan converso amb aquest grup de persones, sempre em queda l’esperança que s’arribi a una solució negociada i pactada de l’anomenat problema català. Quan en el meu dia a dia, converso i observo les persones amb les quals comparteixo estones d’oci, aficions dels fills o una simple conversa de cafè sobre l’últim partit de futbol, ​​el descobriment d’un restaurant en el qual es menja de fàbula o en com li va als fills al col·legi, l’institut o la universitat. Dic fins fa poc, ja que des d’unes setmanes resulta difícil ignorar el tema de la independència: uns en parlen amb il·lusió i anhel, d’altres amb preocupació i d’altres amb rebuig.

Mentre els polítics continuen, uns i altres, amb les seves fulles de ruta, mentre els tertulians de ràdios i televisions opinen sense assumir el relat de l’altre, sense compartir ni respectar l’opinió dels altres, sense compartir sentiments com els que es comparteixen en els carrers o en el si de les famílies, mentre tot això passa el foc del conflicte es va avivant fins a propiciar una divisió més publicada que pública.

Els carrers, dels pobles i ciutats de la geografia de Catalunya, es poblen de ciutadans que expressen la seva voluntat de ser i en els mitjans de comunicació es fan ressò del relat polític i prenen partit per una opció, majoritàriament per la unitat d’Espanya. S’imposa un relat contrari a la voluntat de dos milions tres-cents mil (sé que la xifra no és exacta, però s’acosta més que la de dos milions que es dona per vàlida) catalans, els que van votar l’1 d’octubre i els que en menor o major nombre surten diàriament a manifestar als carrers de Barcelona i altres ciutats. L’Estat té les seves raons, els països de la Unió Europea les seves, però l’opinió de dos milions tres-cents mil catalans hauria de ser escoltada i atesa. I, els polítics, tenen l’obligació moral i professional de buscar la solució del conflicte.

Polítics i generadors d’opinió publicada haurien de buscar punts de trobada, crear amb el valor de les paraules la concòrdia que tota convivència necessita.

Escrivia al principi d’aquesta tribuna que acostumo a mesurar les meves paraules, avui, em resulta difícil. Penso que no puc assumir el relat de l’article 155 de la Constitució, que no puc comprar una acció la conseqüència de la qual més immediata és la imposició d’un autoritarisme, que la dreta més reaccionària d’aquest país va voler imposar quan tenia majoria absoluta i que ara s’imposarà amb l’excusa de Catalunya. No puc ser neutral davant els discursos d’un monarca les paraules incendien la convivència en comptes de ser pont cap a la concòrdia i la solució del conflicte. No puc, ni deuria com a periodista, admetre l’amenaça d’intervenció dels mitjans de comunicació de Catalunya, ni accepto que se’ls titlli de sectaris per aquells que imposen comissaris polítics en els mitjans de comunicació pública que ells controlen amb la seva exigua majoria parlamentària.

Quan arriba el desamor, i un dels amants vol conquistar l’altre, farà el possible per tornar a enamorar-lo i, si no ho aconsegueix patirà per un temps tristesa i malenconia, però un dia, l’amor tornarà a trucar a la seva porta i fins i tot, algun dia es tornin a trobar els antics amants i puguin continuar una relació com amics o tornar a reviure la il·lusió i la passió d’estar junts. El que és difícil de recompondre, el que de vegades provoca danys irreparables, és quan s’actua amb despit i s’intenta que la relació continuï per la força, imposant el criteri del que domina la relació sense escoltar i atendre les necessitats de l’altre, llavors, el desamor es converteix en un verí que sotmet violentament a l’altre, sigui de paraula o utilitzant la força. I aquest perill, de parella despitada i maltractadora és la temptació d’un Estat que creu que la legalitat està per sobre del sentiment dels pobles, que pensa que Espanya és una i no reconeix la pluralitat de cultures i pobles que enriqueixen a les Espanyes. Penso, que hem de construir un relat de concòrdia, com el que passa en la nostra quotidianitat, una narració que construeixi els ponts del sentiment. I la millor manera de construir els llaços de la convivència és no tergiversar la realitat i intentar centrar-se en els fets que es converteixen en notícia i no en la interpretació partidista d’aquests fets. Un exemple recent és la idea que a l’escola catalana s’adoctrina els nens. Jo tinc tres fills que cursen ensenyament primari, secundari i universitari, a cap d’ells se’ls ha adoctrinat ni nosaltres ho haguéssim permès, penso que tenim, a casa, el criteri i coneixement suficient per no consentir-ho. Pot ser que aquesta greu acusació d’adoctrinament dels nens catalans respongui a la idea del senyor Wert d’espanyolitzar els nens catalans i no a la realitat que es viu als centres d’ensenyament.

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li