El ‘the end’ definitiu de Camprubí

0
1024

Mor l’empresari figuerenc que va arribar a gestionar quatre cinemes i va crear les multisales a la ciutat


 

Era un enamorat del cinema. Antoni Camprubí va fer de la pantalla gran la seva vida professional, però també era la seva passió personal. Una passió viscuda des de petit en l’àmbit familiar, ja que el seu pare gestionava locals d’exhibició en diferents ciutats catalanes. Nascut a Ripoll, va morir el passat 26 de març a Figueres després que uns problemes greus de salut l’haguessin allunyat des de fa anys de la gestió del negoci familiar. Com un final de pel·lícula ajornat, ara la malaltia l’ha apartat definitivament dels seus familiars i amics més propers.

La seva arribada professional a Figueres es va produir l’any 1977 quan va obrir el ja desaparegut cinema Savoy, al carrer de Pep Ventura, i tot seguit es va començar a fer càrrec dels altres cinemes que hi havia en funcionament a la ciutat, com el Juncària, Las Vegas i fins i tot El Jardí, abans de la seva reconversió en el teatre municipal el 1987. El 1998 va impulsar la construcció dels multicinemes, a la zona del Clos de Fires, en el marc de la moda imperant en aquells moments i tot un repte empresarial que continua plenament actiu amb el nom de CatCinemes. D’altra banda, el Juncària i el Savoy han desaparegut -van tancar el 1994 i el 2005, respectivament, i posteriorment van ser enderrocats- i Las Vegas -tancat el 2004- es va reobrir justament ara fa un any de la mà del director Ventura Pons.

Antoni Camprubí havia nascut a Ripoll i va estudiar Ciències Empresarials a Esade. Tot i que en un primer moment va fundar l’empresa Trokel Pack, dedicada a la fabricació de caixes de cartró encunyades, de seguida es va dedicar a expandir el negoci familiar d’explotació de sales de cinema a Figueres. El seu traspàs ha estat sentit a la ciutat i de manera molt especial en el món cinematogràfic i cultural, on s’han succeït les mostres de condol. El Cineclub Diòptria, una associació dedicada a promoure el cinema no comercial i les versions originals, va fer públic un comunicat a través de les xarxes socials en què recordava que feia justament cinc anys que li havien fet un homenatge i reconeixien que «si el Cineclub Diòptria després de gairebé 25 anys existeix és, en bona part, gràcies a ell i a la seva complicitat».

APASSIONAT DEL CINEMA. Un treball de recerca de Joan Baguer i Fàbregues, realitzat el 2010 i que està incorporat en la pàgina web de l’arxiu cinematogràfic del també cinèfil figuerenc Lluís Benejam, reprodueix una conversa amb Camprubí en la qual reconeix que es dedicava a la gestió de sales de cinema «perquè m’agrada aquest món i perquè es tractava d’un negoci familiar. La puc considerar una forma de vida, però a l’agradar-me tant el cinema, això ha fet que aquesta manera de viure hagi estat molt entretinguda».

De cara al futur de les sales d’exhibició, Camprubí assenyalava que el negoci tindrà continuïtat segons les lleis de la demanda i l’oferta del mercat -de fet, actualment, el cinema viu tota una revifalla-, però es mostrava confiat, tot recordant que «mentre els guionistes segueixin tenint bons guions i bones històries, el cinema se seguirà venent com a entreteniment i com a obra d’art».

El periodista i crític cinematogràfic Piu Anaya, que durant molts anys va realitzar un popular programa divulgatiu sobre cinema a la desapareguda Televisió de Figueres, recordava que «als inicis d’aquest programa, per poder disposar d’imatges de pel·lícules, sort en teníem de Camprubí. Ens obria el cinema Las Vegas a primera hora de la tarda i amb una càmera i un micròfon enregistràvem els tràilers i les imatges de la pel·lícula que ens projectava a la pantalla gran de la sala. Era totalment artesanal, però en aquella època -parlem de finals dels anys 80, quan va començar el programa- les productores no enviaven imatges a les televisions locals».

Lluís Benejam també reconeix la seva col·laboració i el suport rebut a l’hora de lliurar-li material per a l’arxiu cinematogràfic i Baguer, en el seu treball, explica algunes anècdotes molt sucoses, de la mà del mateix Camprubí. En una assenyala que «el 28 de desembre del 1980, a l’hora de dinar, em va trucar l’encarregat del cinema Las Vegas per dir-me que havien robat la pel·lícula principal de la tarda i la segona bobina de l’altra pel·lícula. No era una innocentada, les taquilles estaven plenes de gent esperant. Vaig trucar al cinema de Banyoles, perquè sabia que tenien un film que no passaven fins l’endemà. Es va anunciar que per problemes tècnics la primera pel·lícula no es projectaria, i que seria substituïda, i de la segona se’n van projectar tres quartes parts… Ningú ho va notar o, almenys, ningú es va queixar». Avui, això no hauria passat. El cinema va amb bobines, la solució segurament hauria arribat amb internet i el públic no hauria tolerat una pel·lícula escapçada.

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li