El ‘the end’ definitiu de Camprubí

0
858

Mor l’empresari figuerenc que va arribar a gestionar quatre cinemes i va crear les multisales a la ciutat


 

Era un enamorat del cinema. Antoni CamprubĂ­ va fer de la pantalla gran la seva vida professional, perĂČ tambĂ© era la seva passiĂł personal. Una passiĂł viscuda des de petit en l’àmbit familiar, ja que el seu pare gestionava locals d’exhibiciĂł en diferents ciutats catalanes. Nascut a Ripoll, va morir el passat 26 de març a Figueres desprĂ©s que uns problemes greus de salut l’haguessin allunyat des de fa anys de la gestiĂł del negoci familiar. Com un final de pel·lĂ­cula ajornat, ara la malaltia l’ha apartat definitivament dels seus familiars i amics mĂ©s propers.

La seva arribada professional a Figueres es va produir l’any 1977 quan va obrir el ja desaparegut cinema Savoy, al carrer de Pep Ventura, i tot seguit es va començar a fer càrrec dels altres cinemes que hi havia en funcionament a la ciutat, com el Juncària, Las Vegas i fins i tot El Jardí, abans de la seva reconversió en el teatre municipal el 1987. El 1998 va impulsar la construcció dels multicinemes, a la zona del Clos de Fires, en el marc de la moda imperant en aquells moments i tot un repte empresarial que continua plenament actiu amb el nom de CatCinemes. D’altra banda, el Juncària i el Savoy han desaparegut -van tancar el 1994 i el 2005, respectivament, i posteriorment van ser enderrocats- i Las Vegas -tancat el 2004- es va reobrir justament ara fa un any de la mà del director Ventura Pons.

Antoni CamprubĂ­ havia nascut a Ripoll i va estudiar CiĂšncies Empresarials a Esade. Tot i que en un primer moment va fundar l’empresa Trokel Pack, dedicada a la fabricaciĂł de caixes de cartrĂł encunyades, de seguida es va dedicar a expandir el negoci familiar d’explotaciĂł de sales de cinema a Figueres. El seu traspĂ s ha estat sentit a la ciutat i de manera molt especial en el mĂłn cinematogrĂ fic i cultural, on s’han succeĂŻt les mostres de condol. El Cineclub DiĂČptria, una associaciĂł dedicada a promoure el cinema no comercial i les versions originals, va fer pĂșblic un comunicat a travĂ©s de les xarxes socials en quĂš recordava que feia justament cinc anys que li havien fet un homenatge i reconeixien que «si el Cineclub DiĂČptria desprĂ©s de gairebĂ© 25 anys existeix Ă©s, en bona part, grĂ cies a ell i a la seva complicitat».

APASSIONAT DEL CINEMA. Un treball de recerca de Joan Baguer i FĂ bregues, realitzat el 2010 i que estĂ  incorporat en la pĂ gina web de l’arxiu cinematogrĂ fic del tambĂ© cinĂšfil figuerenc LluĂ­s Benejam, reprodueix una conversa amb CamprubĂ­ en la qual reconeix que es dedicava a la gestiĂł de sales de cinema «perquĂš m’agrada aquest mĂłn i perquĂš es tractava d’un negoci familiar. La puc considerar una forma de vida, perĂČ a l’agradar-me tant el cinema, aixĂČ ha fet que aquesta manera de viure hagi estat molt entretinguda».

De cara al futur de les sales d’exhibiciĂł, CamprubĂ­ assenyalava que el negoci tindrĂ  continuĂŻtat segons les lleis de la demanda i l’oferta del mercat -de fet, actualment, el cinema viu tota una revifalla-, perĂČ es mostrava confiat, tot recordant que «mentre els guionistes segueixin tenint bons guions i bones histĂČries, el cinema se seguirĂ  venent com a entreteniment i com a obra d’art».

El periodista i crĂ­tic cinematogrĂ fic Piu Anaya, que durant molts anys va realitzar un popular programa divulgatiu sobre cinema a la desapareguda TelevisiĂł de Figueres, recordava que «als inicis d’aquest programa, per poder disposar d’imatges de pel·lĂ­cules, sort en tenĂ­em de CamprubĂ­. Ens obria el cinema Las Vegas a primera hora de la tarda i amb una cĂ mera i un micrĂČfon enregistrĂ vem els trĂ ilers i les imatges de la pel·lĂ­cula que ens projectava a la pantalla gran de la sala. Era totalment artesanal, perĂČ en aquella Ăšpoca -parlem de finals dels anys 80, quan va començar el programa- les productores no enviaven imatges a les televisions locals».

LluĂ­s Benejam tambĂ© reconeix la seva col·laboraciĂł i el suport rebut a l’hora de lliurar-li material per a l’arxiu cinematogrĂ fic i Baguer, en el seu treball, explica algunes anĂšcdotes molt sucoses, de la mĂ  del mateix CamprubĂ­. En una assenyala que «el 28 de desembre del 1980, a l’hora de dinar, em va trucar l’encarregat del cinema Las Vegas per dir-me que havien robat la pel·lĂ­cula principal de la tarda i la segona bobina de l’altra pel·lĂ­cula. No era una innocentada, les taquilles estaven plenes de gent esperant. Vaig trucar al cinema de Banyoles, perquĂš sabia que tenien un film que no passaven fins l’endemĂ . Es va anunciar que per problemes tĂšcnics la primera pel·lĂ­cula no es projectaria, i que seria substituĂŻda, i de la segona se’n van projectar tres quartes parts… NingĂș ho va notar o, almenys, ningĂș es va queixar». Avui, aixĂČ no hauria passat. El cinema va amb bobines, la soluciĂł segurament hauria arribat amb internet i el pĂșblic no hauria tolerat una pel·lĂ­cula escapçada.

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li