El Tartuf

Fa molts i molts anys, més de tres-cents, davant Lluís XIV, el famós absolutista i despòtic rei de França conegut amb el sobrenom del rei Sol, el qual en la seva infància va ser monarca de tota Catalunya durant vuit anys i el 1700 va prohibir el català al nord dels Pirineus, perquè segons deia «L’ús del català em repugna i és contrari a la dignitat de la nació francesa», es va presentar l’obra de Molière Tartuf o l’hipòcrita, Tartuf o l’impostor, o, simplement, L’impostor, que és d’aquestes tres maneres com és coneguda la famosa comèdia en la qual l’essència hipòcrita del personatge, un fals devot que en la seva condició de director espiritual del burgés Orgon intenta apropiar-se de tots els seus béns, és descrita de manera tan excelsa que aquest nom és utilitzat en el Diccionario de la Real Academia Española per definir la persona hipòcrita i falsa.

Figueres, com no podia ser menys, tot volent projectar-se, a l’estil dalinià, des de l’ultralocal a l’universal, ha volgut recuperar el seu protagonisme i ha estat l’escenari d’una nova representació amb canvi de protagonista i circumstàncies, en aquest cas polític i polítiques: si en un primer moment el fariseisme triomfa perquè la candidesa humana pot arribar al punt de no tenir límits davant el fals demòcrata, l’hipòcrita encantador de serps i l’impostor de somnis, finalment el gran manipulador, el retrat del qual podria presidir la sala noble del nostre estimat Museu Dalí en substitució del constantment reclamat, el Gran Masturbador, és descobert.

No, no tirin en sac foradat la meva recomanació perquè, malgrat l’abismal diferència de qualitat entre els autors, el que jo proposo no deixa d’ajustar-se a la realitat temàtica de la tela daliniana que no és sinó la d’un manipulador polític específic.

No s’ha hagut de rascar massa el metall per adonar-se que sota el suposadament lluent daurat superficial el que hi havia no era or, sinó llautó: la senzilla aplicació del paradigma del que ara es considera democràcia total, les eleccions primàries per a la designació de candidats, han descobert la magarrufa falsament democràtica del, en altres temps, flautista d’Hamelín, ara fals devot inclús amb benediccions confessionals cristianes que a l’hora de la veritat de res li han servit perquè les creences sempre s’apropen al sol que més escalfa: en no resultar elegit pels primers llocs de la llista, amb possibilitat de sortir elegit, trenca la baralla i acusa, sense mostrar proves, que qui l’ha derrotat per elecció lliure i democràtica en assemblea ha fet trampes.

Mentre a l’obra, malgrat haver estat desemmascarat, Tartuffe intenta acabar aprofitant-se de la seva víctima i expulsar l’Orgon de la seva pròpia casa, sent el rei qui ha d’impedir-ho, a Figueres, el tartuf polític rediviu es reafirma com a president de Canviem Figueres, i hi ha qui tem quina els té preparada.