
Fa molts i molts anys, mĂ©s de tres-cents, davant LluĂs XIV, el famĂłs absolutista i despòtic rei de França conegut amb el sobrenom del rei Sol, el qual en la seva infĂ ncia va ser monarca de tota Catalunya durant vuit anys i el 1700 va prohibir el catalĂ al nord dels Pirineus, perquè segons deia «L’ús del catalĂ em repugna i Ă©s contrari a la dignitat de la naciĂł francesa», es va presentar l’obra de Molière Tartuf o l’hipòcrita, Tartuf o l’impostor, o, simplement, L’impostor, que Ă©s d’aquestes tres maneres com Ă©s coneguda la famosa comèdia en la qual l’essència hipòcrita del personatge, un fals devot que en la seva condiciĂł de director espiritual del burgĂ©s Orgon intenta apropiar-se de tots els seus bĂ©ns, Ă©s descrita de manera tan excelsa que aquest nom Ă©s utilitzat en el Diccionario de la Real Academia Española per definir la persona hipòcrita i falsa.
Figueres, com no podia ser menys, tot volent projectar-se, a l’estil daliniĂ , des de l’ultralocal a l’universal, ha volgut recuperar el seu protagonisme i ha estat l’escenari d’una nova representaciĂł amb canvi de protagonista i circumstĂ ncies, en aquest cas polĂtic i polĂtiques: si en un primer moment el fariseisme triomfa perquè la candidesa humana pot arribar al punt de no tenir lĂmits davant el fals demòcrata, l’hipòcrita encantador de serps i l’impostor de somnis, finalment el gran manipulador, el retrat del qual podria presidir la sala noble del nostre estimat Museu DalĂ en substituciĂł del constantment reclamat, el Gran Masturbador, Ă©s descobert.
No, no tirin en sac foradat la meva recomanaciĂł perquè, malgrat l’abismal diferència de qualitat entre els autors, el que jo proposo no deixa d’ajustar-se a la realitat temĂ tica de la tela daliniana que no Ă©s sinĂł la d’un manipulador polĂtic especĂfic.
No s’ha hagut de rascar massa el metall per adonar-se que sota el suposadament lluent daurat superficial el que hi havia no era or, sinĂł llautĂł: la senzilla aplicaciĂł del paradigma del que ara es considera democrĂ cia total, les eleccions primĂ ries per a la designaciĂł de candidats, han descobert la magarrufa falsament democrĂ tica del, en altres temps, flautista d’HamelĂn, ara fals devot inclĂşs amb benediccions confessionals cristianes que a l’hora de la veritat de res li han servit perquè les creences sempre s’apropen al sol que mĂ©s escalfa: en no resultar elegit pels primers llocs de la llista, amb possibilitat de sortir elegit, trenca la baralla i acusa, sense mostrar proves, que qui l’ha derrotat per elecciĂł lliure i democrĂ tica en assemblea ha fet trampes.
Mentre a l’obra, malgrat haver estat desemmascarat, Tartuffe intenta acabar aprofitant-se de la seva vĂctima i expulsar l’Orgon de la seva pròpia casa, sent el rei qui ha d’impedir-ho, a Figueres, el tartuf polĂtic rediviu es reafirma com a president de Canviem Figueres, i hi ha qui tem quina els tĂ© preparada.
Leave a Reply