El somriure trencat de LluĂŻsa Padrosa

0
1060

Mor als 93 anys la dona que va mantenir viu el testimoni dels bombardejos de la Guerra Civil a Figueres


Diumenge al matí es va celebrar el funeral de Lluïsa Padrosa Ros, de 93 anys, vídua del compositor figuerenc Agapit Torrent. Precisament, la sardana que li va dedicar el seu marit va tancar la cerimònia religiosa en record a una dona lluitadora i compromesa amb la cultura i els valors republicans, fidel al país i a la ciutat. Ara que, a diari, ens arriben notícies de les bombes caient sobre les ciutats d’Ucraïna, recordem el seu testimoni, publicat a les pàgines d’HORA NOVA el febrer de 2013, parlant dels bombardeigs que van afectar la ciutat.

La Lluïsa en feia un relat esfereïdor: «Quan va començar la guerra tenia vuit anys i en acabar estava a punt de fer-ne onze. Unes edats en les quals recordes perfectament tot el que passa al teu entorn. Amb la meva família vàrem estar durant el conflicte vivint a la ciutat i, per tant, vaig ser testimoni de tots els bombardejos. El primer es va produir el 20 de gener de 1938 i va afectar l’estació del ferrocarril. El segon, tres dies més tard, va ser al Parc Bosc. Era un diumenge i l’espai estava ple de gent. Van morir 16 persones, algunes de les quals eren criatures. Va ser espantós, tan gros que encara m’esgarrifo al pensar-hi».

Padrosa afegia que «els atacs van ser sovintejats. Ja els tornem a tenir aquí, dèiem quan sentíem el motor dels avions. No sé per què, però una bona estona abans ja notava que estaven arribant. Només de dir-ho ja marxàvem corrent al refugi que hi havia a la plaça de l’Ajuntament o bé a un de particular, a sota d’on hi ha els calçats Falgarona, al carrer Portella. Portàvem un pal a la boca perquè ens havien dit que amb això amortiguàvem els possibles efectes dels artefactes sobre els timpans. Maleïda Guerra Civil! Cada cop que ho recordo, m’indigno. La caiguda de les bombes sobre la ciutat no la podré oblidar mai».

El seu testimoni també va quedar recollit en el projecte «(silencis) Figueres sota les bombes 1938-1939», realitzat l’any 2013 per una iniciativa del fotògraf Jordi Puig que va comptar, entre altres, amb la col·laboració de l’historiador Enric Pujol i del periodista Gerard Bagué, amb el suport del Museu de l’Empordà i l’editorial Úrsula Llibres. La iniciativa, que es va traduir en una exposició i en l’edició d’un llibre i d’un DVD, impactava per les fotografies de figuerencs encara vius en aquell moment que recordaven, amb objectes guardats durant més de 70 anys, els moments viscuts durant la Guerra Civil, i pel seu relat, inclòs en el documental.

La Lluïsa també explicava que el 19 de juliol de 1936 havia anat amb la seva família a la costa. Recordava que «jo estava més que contenta de poder veure el mar, però va resultar que va venir un senyor a dir-nos que ja ho podíem recollir tot i tornar, perquè a Figueres hi havia trets. A aquella nena riallera i contenta, des d’aquell dia, se li va marxar l’alegria i em va venir la gran tristesa. De fet, des del primer bombardeig el meu somriure es va acabar per molt de temps».

El seu compromís a mantenir viva la memòria històrica, malgrat el pas dels anys, es va traduir en la seva implicació amb la creació de l’associació El Triangle Blau, juntament amb Jordi Riera, que manté viu el record de les víctimes de la Guerra Civil i, molt en especial, de tots aquells que van morir deportats als camps d’extermini nazis. En aquest sentit, Padrosa participava fins fa ben poc en totes les activitats organitzades per l’entitat.

VETERANA SARDANISTA. Tot i aquest «somriure trencat» del qual parlava Lluïsa Padrosa quan evocava la Guerra Civil, cert és que des de fa dècades els figuerencs que l’havien coneguda —i que la recordaven aquest cap de setmana amb comentaris de comiat a través de les xarxes socials i durant el funeral de diumenge— en destacaven el seu caràcter rialler i l’esperit emprenedor, i la definien com una persona entranyable i disposada a ajudar tothom, fidel als seus ideals republicans i al seu compromís amb el país i la ciutat. I en aquest sentit també havia sobresortit en una altra vessant, la sardanista.

Casada amb el músic i compositor Agapit Torrent (Figueres, 1923-1991), va ser una estreta col·laboradora d’un destacat professional que als 15 anys ja va començar a tocar en orquestres de la ciutat i es va convertir en un popular instrumentista. Després de la Guerra Civil va formar part de diverses orquestres que el van portar a actuar per mig món, entre els anys 1943 i 1958, una època en la qual sortir de la Península tenia el seu mèrit. De retorn a Barcelona, el 1958, fundà un conjunt que es va fer famós pels seus enregistraments en ràdio i televisió.

El marit de Padrosa va tornar a residir permanentment a Figueres el 1966, on al cap de dos anys ja tocava amb el seu fill Jordi, que també ha fet carrera musical. La seva darrera etapa la va protagonitzar com a director artístic i arranjador de La Principal de la Bisbal i com a compositor de sardanes, a partir de 1977, de les quals se’n destaquen més d’una quinzena. Va morir amb 68 anys i actualment un carrer del barri de l’Eixample porta el seu nom. La sardana «Lluïsa», dedicada a la seva esposa, va ser elegida la Sardana de l’Any el 1984, a Torroella de Montgrí, i aquest diumenge, a través d’un enregistrament, va servir de comiat en el seu funeral. Descansi en pau.

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li