El retorn del flautista

0
737

Va ser mĂ©s o menys per aquestes dates, perĂČ del 2001, quan en la meva segona col·laboraciĂł com a articulista d’HORA NOVA (com passa el temps) vaig parlar (cedeixo l’Ășs de la metĂ fora perĂČ reclamo el Copyright) del flautista d’HamelĂ­n, un encantador dels habitants de les clavegueres polĂ­tiques figuerenques, lĂ­der d’un moviment «fill de l’odi i la frustraciĂł i hermafrodita de la discĂČrdia, reencarnaciĂł empordanesa de Robespierre». Deia, a mĂ©s a mĂ©s, que «[…] tothom sap a quin cantĂł de la Rambla es trobava el llatzeret per on passaven, com per la bragueta de Juan Tenorio, membres de tota l’escala polĂ­tica figuerenca: coixos, tolits, manxols, bornis, orats, il·luminats, saltimbanquis, tramoistes » i que el moviment que encapçalava constituĂŻa «el pitjor esdeveniment sociologicopolĂ­tic que Figueres hagi pogut patir d’ençà de molts anys».

Per a quĂš van servir les insĂ­dies, el recull de frustracions, la creaciĂł d’un ambient tan emmetzinat i amb efectes tan devastadors que no deixaven canya dreta, o com es diu en castellĂ  tĂ­tere con cabeza? Doncs per a ben poques coses, per no dir per a res: com un estri monoĂșs que portava a la seva etiqueta la recomanaciĂł de ser llençat desprĂ©s d’usat, ArmanguĂ© l’utilitzĂ  per desfer l’empat a sis del 1995 amb CDC i impedir l’accĂ©s de PalahĂ­ a l’alcaldia per, a continuaciĂł, expulsar-lo del govern municipal adduint que «els regidors del FC sempre han tingut un objectiu destructiu».

D’aquesta manera es reafirmava el polĂ­tic de mĂ©s llarga permanĂšncia en els consistoris figuerencs (vuit anys d’opositor i dotze d’alcalde) en la declaraciĂł de qui fou el primer batlle de la nova etapa democrĂ tica, el socialista Ametlla, que fou desbancat pels mateixos membres del seu partit al cap de dos mesos de mandat, donant pas al perĂ­ode de major inestabilitat municipal a banda dels republicans (foren alcaldes Ametlla, PalahĂ­, Esteba i Puig), quan declarava a Carles ArbolĂ­, referint-se al seu ideĂČleg, que «és un dinamiter. AllĂ  on es fica posa una bomba i a vegades li esclata a les mans».

PerĂČ han passat els anys, i genio y figura hasta la sepultura, l’esperit de PenĂšlope per desfer de nits el que altres construeixen de dia, o el de devorador neptuniĂ , s’han mantingut incĂČlumes qui sap si a causa que, si no DĂ©u, sĂ­ algun dels qui es consideren representants d’ell a la terra, els donaven periĂČdicament la corresponent benedicciĂł.

Sense anar mĂ©s lluny, l’altre dia hi havia qui publicava al Facebook: «Avui, passejant per la Rambla de Figueres, he sentit el so d’una flauta. AlgĂș sap si es tracta del famĂłs flautista d’HamelĂ­n?».

Doncs sembla que sĂ­, sembla que el flautista torna encara que ara amagat perquĂš surta el efecto sin que se note la causa, que va dir el famĂłs comte-duc.

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li