El remei és la unitat

0
1439

El dissabte dia 4 de març vaig assistir a la conferència Figueres, ciutat rica o ciutat pobra? de l’exalcalde Joan Armangué, conferència que ha donat lloc a multitud de comentaris a xarxes, articles i opinions, entre les quals, la de Sergi Caballero i el seu article “La diagnosi d’Armangué”. Prenc com a referència aquest article i la pròpia conferència per fer els meus comentaris, els primers dels quals ja pronunciats al torn de preguntes i participació del mateix acte i que feien referència a la necessitat de separar per grups de població les estadístiques i gràfics que ens va exposar Joan Armangué, si és que volem tenir dades que ens serveixin per adoptar decisions i mesures de futur.

Figueres ha experimentat entre 2000 i 2016 un augment de la població de més de 11.000 habitants, a causa sobretot de la immigració procedent de l’estranger. El pas de 34.000 a 45.346 habitants en aquesta dècada, més enllà de l’aspecte numèric, ha provocat canvis en l’aspecte qualitatiu: la diversitat de nacionalitats, el rejoveniment de la piràmide d’edats, la modificació de les unitats de convivència (dades de “La població de Figueres entre 2000 i 2010: creixement i transformació”, per Miquel Planas Roig).

Per tant, tenim d’una banda els habitants de Figueres anteriors a l’any 2000 i, de l’altra, el bloc d’habitants arribats des de llavors, provinents amb, un alt percentatge, de països en vies de desenvolupament, escassa formació i rendes molt baixes. Si el PIB per càpita i la renda familiar disponible per càpita es calculen bàsicament dividint aquestes rendes pel nombre de persones, és clar que, afegint als 34.000 habitants de l’any 2000 aquests 11.000 amb rendes molt baixes, el resultat de la divisió és molt inferior. La renda mínima d’inserció a Figueres la rep més del 3% de la població, quan a Catalunya i Empordà està per sota de l’ú per cent. I la taxa d’escolarització a Figueres als 17 anys està poc per sobre del 60%, quan a Catalunya és de més del 80%. I tenim una taxa de població en risc de pobresa del 17,8%.

Una primera conclusió és per tant que cal analitzar les dades i les mesures a adoptar en dos blocs, sense que això impliqui cap discriminació, o si ha d’haver-hi alguna, que ho sigui en sentit positiu, en tant que el bloc de rendes baixes i escassa formació necessita mesures, formació i accions extraordinàries. Si ho enfoquem com a situació extraordinària, que ho és, podrem demanar els ajuts extraordinaris que es mereix aquesta situació i no haver d’afrontar-la amb els recursos, sempre minsos, de l’Administració municipal.

És molt encertada la reflexió de l’Ernest Lluch que recull Joan Armangué a la seva conferència: “Tots els monoconreus són dolents”, i que el sector serveis de Figueres sigui el 85% del total, és un monoconreu que cal modificar. I aquest comentari que enganxo del Facebook de Joan Armangué: “La situació socioeconòmica d’una ciutat va més enllà de la gestió municipal. És l’economia. En el cas de Figueres d’un problema estructural que ve de lluny. A la meva conferència no hi trobareu crítiques a la política municipal d’ara ni d’abans, sinó a la necessitat que tots, com a ciutat, fem autocrítica. A la meva conferència no vaig apuntar culpables, sinó vaig fer un diagnòstic, imprescindible per trobar les vies de solució que facin revertir la tendència dels indicadors. I per això, també és imprescindible la unitat, entre la governança de la municipalitat i la societat civil”. En Joan Armangué va esmentar que per sortir d’aquesta situació ens cal formació professional i nova activitat econòmica amb valor afegit, treballar millor el turisme cultural, desenvolupar el Logis Empordà i aconseguir que a Figueres hi hagi indústria 3.0 i 4.0 i creació de sòl industrial no segregat i finalment, la rehabilitació habitatges i regeneració urbana.

En un article de 2015, Natàlia Sánchez de la CUP figuerenca deia: “És evident que, malgrat tot, Figueres manté igualment unes enormes potencialitats. Tenim la sort de no ser un racó de món. Un treball fet amb perspectiva que es recolzi sobre un coneixement (i reconeixement) rigorós de la nostra realitat farà que s’apliquin les polítiques necessàries per aconseguir que aquesta ciutat tingui a mig i llarg termini una vitalitat ciutadana que la projecti amb garanties cap al futur. No podem amagar-nos més rere l’aparador comercial i turístic que tapa a primer cop d’ull totes les nostres vergonyes. No podem, en definitiva, negar més la realitat. És hora que el govern rectifiqui, deixi de banda l’autocomplaença per quan ens la puguem permetre i s’arromangui. Si s’hi vol posar, ens trobarà al seu costat. Encara hi som a temps.”

I Sergi Caballero al seu article “La diagnosi d’Armangué”, diu: “al final de l’acte es va fer també una crida a la unitat. Unitat. Quina paraula més devaluada a Figueres. Al diccionari de Felip sembla que no hi apareix. Per això continua atrinxerada a l’alcaldia amb un govern disminuït. La unitat entre postures irreconciliables és la més difícil, però és la que té més valor. Si amb el panorama que he descrit més amunt els partits no són capaços d’actuar en conseqüència, és que no són dignes del vot que els figuerencs i les figuerenques els van posar a les mans. El rellotge corre, i els paràmetres estadístics d’Armangué empitjoren segon a segon. I darrere d’aquests paràmetres hi ha persones.”

L’objectiu prioritari –i ho ha estat per a nosaltres des d’abans del 2011 en que ho varem plasmar per escrit– és fomentar un creixement econòmic sostenible, millorar la qualitat de vida i el benestar de la població, mitjançant l’aprofitament dels recursos propis, el foment de nous sectors emergents i la cooperació entre l’àmbit públic i privat. Són objectius estratègics : millorar l’ocupació i la formació, donar suport al teixit empresarial, impulsar el mix cultural, comercial, gastronòmic i turístic com a instrument de promoció de la ciutat i fomentar la cooperació públic-privat i el treball en xarxa. Figueres i la comarca han d’esdevenir un referent, en base al seu mix cultural, comercial, gastronòmic i turístic per a la dinamització de l’economia local i per a la millora de les oportunitats i de la qualitat de vida de la ciutadania.

Per això, Figueres pot i vol sortir de l’ensimismament i ser una ciutat prestigiosa com a referent de creativitat, innovació i dinamisme econòmic, conscient del seu entorn i de les seves oportunitats i que vetlli per la qualitat de vida fomentant la participació i els valors de convivència, respecte, compromís, responsabilitat, entusiasme, esforç i constància.

Unitat: hem sortit del govern i hem demanat passar a regidors no adscrits per poder reclamar unitat, treball en equip, empatia, “re” constituir un govern que, amb unitat, permeti afrontar els reptes de la ciutat de Figueres. Hem començat a treballar amb els companys dels grups municipals de l’oposició per formalitzar un “full de ruta” en el qual consignar les grans prioritats de la ciutat i a continuació, posar la columna del finançament, sent les accions de cohesió social les prioritàries, refer globalment el pressupost per assumir una despesa social equiparable a les ciutats del nostre entorn, si no ho és ja en aquests moments.

Amb unitat, tot això és possible!

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li