El rei va nu

0
583

Si demanéssim alguna referència sobre el conte El vestit nou de l’emperador, segurament se’ns remetria abans a la versió que va publicar el danès Andersen el 1837 que a la historia original, la trenta-dosena, escrita per l’infant castellà Don Juan Manuel, princep de Villena i net del rei Fernando III El Santo, dins la seva obra El conde Lucanor i que va titular Lo que sucedió a un rey con los burladores que hicieron el paño. Res de nou, d’altra banda, aquest costum de reescriure també el van aplicar Cervantes amb el seu Retablo de las maravillas i els fabulistes.

El contingut és a bastament conegut però el recordarem de manera succinta: uns brivalls es presenten davant un rei com a magnífics i extraordinaris teixidors i proposen confeccionar-li un vestit amb unes excepcionals característiques que només podran ser apreciades per aquells qui siguin verdaders fills dels seus pares. A canvi, és clar, ells percebran importants sumes de diners, joies i teles precioses.

Al rei, obnubilat per l’ambició, li va semblar una meravella la proposta perquè així es podrien descobrir els fills il·legítims del seu regne i els podria confiscar els seus béns. Durant el procés d’elaboració, molts foren els enviats pel rei a comprovar les qualitats de les teles que s’estaven ordint; però tots ells, encara que res no veien perquè res no es feia, davant la por de no ser reconeguts com a fills els seus pares si deien la veritat, mentien al rei i lloaren la preciositat dels teixits.

Quan el vestit va estar (suposadament) acabat, els murris avisaren el rei i aquest va quedar tan meravellat davant les descripcions que els seus engalipadors li narraven que va voler recórrer la ciutat lluint-lo per copsar l’admiració dels seus súbdits. Ningú no deia res per por de la vergonya que representava l’amenaça dels murris; però vet aquí que en veure’l un nen, aquest va cridar: el rei va nu.

Adonats de l’engany, van anar a buscar els entabanadors, però aquests ja havien desaparegut amb el botí estafat.

M’han vingut a la memòria aquests passatges literaris, per la seva deductiva moralitat, que no pel fet que una mentida sigui acceptada per molts, ha de ser certa, encara que ja sabem que des dels temps de Goebbels, segons el seu principi de l’orquestració, una falsedat repetida de manera suficient acaba per convertir-se en realitat, considerant que potser es podria establir algun paral·lelisme amb la situació política que, en primera persona, estem patint a Catalunya amb aquests vaivens d’emissions i contravencions d’informes jurídics; d’incompliments de resolucions de les més altes institucions (Tribunal Constitucional i Suprem) de l’Estat; de convocatòria de referèndums no autoritzats; d’acusada violència policial; de discutida aplicació de l’article 155 de la Constitució; de la consideració de les accions escomeses com a rebel·lió o sedició o simplement desobediència civil; de si es va declarar o no, i tot no va ser sinó una juguesca, la República; de si són sinceres les prometences ja fetes el seu dia i incomplertes, d’acatament de la Constitució i l’Estatut o si inassequibles al descoratjament es manté incòlume la voluntat de sostenella y no enmendalla i així, embarcar-nos en un nou begin the begin per conformar una neverending story.

Admeto que totes aquestes circumstàncies donen de si, no només per a llargs debats juridicopolítics, sinó inclús pel desenvolupament de saberudes tesis doctorals que sobrepassen les nostres eines argumentals i el nostre espai; per això deixaré només l’apunt i que siguin els estratagemes dels corresponents advocats defensors i fiscals els qui amb els seus exercicis no només de jurisprudència, sinó també de retòrica, els qui, arribat el moment, ens clarifiquin els fets, perquè aquí s’ha estat jugant amb el llenguatge i els actes, de manera potser una mica similar a quan el conde-duque, aconsellava el rei Felip IV, que actués de manera que «se consiga el efecto sin que se note el cuidado».

Però crec que en la dinàmica en què ens trobem sí que hi ha un acte que no necessita grans raonaments, sinó que és la sensatesa, a l’abast de tothom, la que ha d’informar el seu desenvolupament: em refereixo al fet que la investidura del president de la Generalitat no pot ser sinó presencial, sense cap mena de delegació ni suplantació. I que no es poden exercir les funcions de govern des de l’estranger i per via telemàtica.

Tornant al conte, al marge dels molt i específicament interessats a adornar el «rei» amb un vestit del qual només ells en poden apreciar les qualitats, i malgrat l’amenaça de ser titllats de no ser fills legítims de la catalanitat si no es participa en l’engany, potser alguna veu candorosa hauria de cridar que el rei va nu.

Leave a Reply

Sigues el primer a comentar!

Notificar-li
avatar
wpDiscuz