El rei estĂ  nu

0
513

Una dècada després, la crisi econòmica ha deixat petjades profundes en la societat espanyola, ferides que trigaran anys a sanar, les cicatrius dels quals les sofriran les generacions futures.

L’economia espanyola creix, sembla que les dades macroeconòmiques certifiquen aquesta millora i possible sortida de la crisi una dècada després del seu inici. Una altra cosa és si mirem en la butxaca dels ciutadans d’aquest país: el poder adquisitiu ha minvat, els índexs de pobresa han crescut; la taxa del llindar de la pobresa entre la població (persones que tenen realment problemes per cobrir les necessitats bàsiques) ha passat en aquests 10 anys del 19,70% al 22,30%. El tan suat estat del benestar ha minvat de tal manera que es troba en vies d’extinció. El deute públic, que a principis de la crisi era del 36% del PIB, supera en aquests moments el 100%. Què significa aquest endeutament? El seu primer significat és una conseqüència: part dels recursos que genera la nostra economia es destinen apagar el deute contret, per tant, hi ha menys ajudes socials i l’índex de la pobresa augmenta.

Qui han sofert més retallades? La resposta és òbvia: la sanitat i l’educació. El minvament d’aquests serveis bàsics té greus conseqüències en la salut i en la formació dels ciutadans. Ambdues coses han d’interessar a unes elits ufanoses de proclamar les bondats del regne d’Espanya mentre omplen la cartera practicant la usura. Recordi el lector, per un moment, una de les maneres amb les quals s’adjectiva la pobresa, la de pobresa energètica: la factura de la llum ha pujat un 70% al mes, segons càlculs de les associacions de consumidors. Aquestes pujades elèctriques sumades a la deterioració de la sanitat pública produeixen un nombre de morts considerable i imputables a la gestió de la crisi econòmica feta i que s’està fent en aquest país.

La factura de l’educació la pagarem molt cara. A la deterioració de l’ensenyament hem de sumar-hi tot el talent jove i ben format que ha migrat. El nombre de biòlegs, enginyers, metges, físics, químics i d’altres professions ha estat un veritable èxode. El nou govern d’Espanya ha dissenyat una proposta perquè torni aquest talent. La resposta de moltes d’aquestes persones és senzilla: tornar sí, si se’ns ofereixen les mateixes condicions laborals i salarials, el mateix reconeixement professional i social, les mateixes condicions de conciliació familiar, en definitiva, si se’ns tracta amb dignitat, la mateixa que rebem als països que ens acullen, si se’ns reconeix la nostra aportació al país. Al meu entendre, i gens m’agradaria més que estar equivocat, em temo que pocs tornaran.

Pel professor d’ESADE Pedro Aznar, «les empreses estan recuperant competitivitat, en part perquè els salaris ja no són el que eren; els que s’incorporen al mercat laboral ho fan amb una retribució més baixa. Això ha provocat un repartiment més polaritzat de la renda, més desigual que abans de la crisi» (Diari 20 minutos, 28 de setembre del 2017). Ha passat poc més d’un any i aquesta realitat no ha canviat gens o molt poc, fins i tot pot empitjorar. No fa falta recórrer a l’estadística ni a les dades oficials, basti’ns mirar les ocupacions que genera la primera indústria d’aquest país, el turisme. Basti preguntar a les persones que treballen en aquest sector i preguntar-los per les seves condicions laborals i salarials, pel tipus de contracte laboral que signen. Permeti’m el lector solament una dada més: el 26% dels contractes laborals eren temporals el 2017. Esperem les dades estadístiques sobre aquest 2018, segur que l’INE ens rebel·larà una realitat amarga, encara que les dades macroeconòmiques indiquin que s’està recuperant el creixement i fins i tot l’ocupació de contracte indefinit.

Quan, abans de la crisi, ens vam creure que aquest país s’havia homologat als països més avançats de la Unió Europea, atès que érem nou-rics, teníem més quilòmetres de vies d’alta velocitat que ningú a Europa. Ara bé, vam seguir tenint pèssimes infraestructures ferroviàries a les xarxes convencionals; llegeixi’s trens de rodalies i mitja distància. Deia que quan ens vam creure que érem un país amb unes cotes de benestar que podien equiparar-se a les de britànics, alemanys o francesos, la realitat de la crisi ens ensenya que els organismes internacionals ens situen en el mateix grup que a Portugal, Polònia, Malta, Grècia o Eslovènia. El nostre escamot no és precisament el de cap.

Fa uns dies vaig llegir que els països que més inverteixen en R+D+I a Europa eren Finlàndia, Dinamarca i Alemanya, entre altres. De nou, aquesta lectura ens incloïa en el grup de països que menys inverteixen en R+D+I. No els tornaré a citar els qui són els nostres acompanyants, tan solament els indicaré que tots ells estan situats a l’àrea mediterrània del continent.

Hem dit, en un paràgraf anterior, que el turisme és la nostra principal indústria i, gràcies a aquest, el passat any vam marcar un nou rècord de visitants al nostre país, la qual cosa va ajudar, i molt, al creixement econòmic i, aquest, al seu torn, va injectar esperança en moltes famílies. La temporada d’aquest any, sent bona, no ha estat tan pròspera, i l’economia espanyola ha tornat a una de les seves senyes d’identitat: l’eventualitat laboral en el sector serveis. Cal preguntar-se si hem après alguna cosa en aquests anys de crisi. No tinc la resposta, però com que sempre s’aprèn, per molt totxo que un sigui, podem suposar que quan anem a negociar amb una entitat financera és possible que ens trobem amb bancaris més conscienciats i conscients de les repercussions del seu treball; també, en països amb major índex de moralitat i amb menys corrupció política i menys corruptors, es trobaran amb un mercat financer més regulat i protegit contra les males praxis. I, molt més encara, en aquests països els clients coneixeran millor el funcionament d’aquestes entitats i els productes i serveis que ofereixen a la seva clientela. Al nostre país, encara ens queda un procés llarg per ser conscients de quins són els nostres drets i deures, encara que hi ha llums per a l’esperança, com són les associacions de consumidors, els moviments dels pensionistes i les associacions de ciutadans contra els desnonaments que practiquen els bancs, contra les companyies energètiques i contra una classe política cada vegada més desprestigiada.

Un dels mantres que es repeteixen constantment és el de la incertesa. És cert que el futur és incert. D’altra banda, sempre ho ha estat. Juguem a acarar dades per endevinar aquest avenir (i si no encertem, recordarem els versos del poeta: «Et criden a venir, perquè no vens mai»).

Al que anàvem, atalaiem el futur, partint de l’anunci d’algunes polítiques econòmiques. En l’immediat, el Banc Central Europeu (BCE) retirarà, suposo que de manera gradual, el suport als mercats, la qual cosa aventura que els tipus d’interès seran a l’alça. En el nostre cas, com a país, hem de complir amb el Pacte d’estabilitat i creixement europeu del 2020. Complir amb aquest compromís significa reduir la taxa de desocupació, disminuir el dèficit i la despesa de les prestacions socials, bé, d’alguna d’aquestes. De no complir amb aquests compromisos, se suposa que el país serà sancionat econòmicament per Brussel·les. El govern anterior les hi va prometre molt feliços, amb la implantació de la seva política econòmica. Al favor seu, comptava amb la reducció dels preus del petroli i els estímuls del BCE. De l’exposat, es dedueix que les previsions governamentals, és a dir, la seva anàlisi sobre el futur, no eren del tot encertades: el petroli puja, les ajudes financeres europees canvien les seves condicions, el dèficit i la desocupació semblen mals endèmics. En fi, no segueixo, que no vull deprimir-me ni contagiar-li al lector la mínima dosi de pessimisme, ara bé, siguem conscients que encara cal recórrer un llarg camí per aconseguir els nivells de benestar previs a la crisi, si és que els aconseguim.

Les dades de la recuperació macroeconòmica espanyola provenen del rescat bancari, les injeccions de liquiditat del BCE als mercats europeus i la coordinació del G20 per donar una resposta global a la crisi. Fins que ha arribat Trump i les seves polítiques de guerra comercial, fins que s’ha fet efectiu el Brexit i una altra sèrie de condicionants que suposen una nuvolada en l’avenir.

«El rei està nu» és la metàfora amb què he volgut titular aquesta tribuna. Per vestir-ho amb les robes de l’esperança, haig d’apel·lar, a la presa de consciència d’una ciutadania que exigeix els seus drets, atès que compleix amb els seus deures, que és capaç de desemmascarar els usurers de l’àmbit de les finances i diferenciar els empresaris honrats dels usurers. En resum, una ciutadania que no es deixa enganyar pels quals fan de la queixa i l’engany la seva manera empresarial de procedir. Enriquir-se pagant salaris miserables sostinguts amb contractes laborals eventuals i precaris no és d’empresaris, és una altra cosa.

Per vestir a aquest rei, és necessari invertir en els sectors emergents de la ciència i la tecnologia, invertir en la societat del coneixement. I, sobretot, desemmascarar els usurers. És una prioritat urgent, entre altres coses, per sanar els nostres mals i perquè torni tot el talent que s’ha va donar. Per sembrar un futur de progrés, és necessari invertir en educació i sanitat.

Leave a Reply

Sigues el primer a comentar!

Notificar-li
avatar
wpDiscuz