El raig que no cessa

0
953

Fa dies, l’Ajuntament de Madrid va esborrar uns versos del poeta Miguel Hernández d’un memorial del cementiri de l’Almudena. El diumenge 1 de març, escriptors, poetes i intel·lectuals es van citar en aquest cementiri a recitar els poemes del poeta, que va ser i és vent del poble; que va ser, és i serà aquest raig que no cessa de la poesia en castellà.

El consistori madrileny està governat per una coalició que componen PP, Cs i Vox. Aquests tres partits han volgut emmudir, de nou, la veu poètica de Miguel Hernández, aquell home que va morir a l’edat de 31 anys a la presó d’Alacant; aquell poeta, pastor de cabres, pobre i autodidacte, a qui el règim del general Franco va condemnar a pena de mort pel delicte d’adhesió a la rebel·lió militar. Incongruent sentència la dictada pels revoltats contra el Govern legítim de la Segona República Espanyola. El van condemnar a mort per ser fidel al Govern republicà. La pena es va commutar per una de 30 anys de presó. Per Miguel Hernández, van intercedir José María de Cossío, Rafael Sánchez Mazas o el general Varela, entre d’altres (tots ells personalitats del bàndol dels vencedors de la Guerra Civil).

Aquesta pena es va pastar amb la pena del trasllat d’una presó a una altra: d’Olva a Sevilla, a Torrijos, a Oriola, a Conde de Toreno, a Palència, a Ocaña, a Albacete i, finalment, a la presó d’Alacant, on a dos quarts de sis del matí del dissabte 28 de març de 1942, a la infermeria de la presó, va morir Miguel Hernández Gilabert a conseqüència d’una «Fímia pulmonar» (tuberculosi). Va morir el poeta, amb els ulls oberts, molt oberts, ulls blaus com el cel, ulls nets que clamaven justícia als murs, a la fam i, amb tanta pena, fins a la mort.

La ignomínia comesa de nou contra un home que viu i viurà eternament en els seus versos no s’ha de passar per alt. Han passat 78 anys des que se li’n va anar la vida al poeta d’Oriola i, tants anys després, uns intolerants volen tornar a silenciar-lo, a empresonar-lo en l’oblit. Però aquests reaccionaris no saben que per a la llibertat, la nostra, necessitem els poemes d’en Miguel. Els seus versos inspiren nous poetes, noves paraules neixen i donen veu als que no la tenen.

Miguel Hernández Gilabert reposa al nínxol 1.009 del cementiri d’Alacant. Els sicaris de l’odi van intentar que ho oblidéssim. El seu llegat poètic va perviure a la condemna de l’odi. Això no obstant, gairebé van aconseguir el seu propòsit. Per sort per a nosaltres, Joan Manuel Serrat, Paco Ibáñez, Manuel Gerena, Víctor Jara, José Meneses i tants altres van posar música als seus versos i ens van convidar a llegir-lo. Vam aprendre que el nen llaurador o les oliveres de Jaén també érem nosaltres. Vam saber que la fam d’un nounat se sadollava amb sang i ceba; que estimar és desgastar-se pels petons, i vam conèixer les nostres tres ferides, la de l’amor, la de la mort i la de la vida.

Han volgut condemnar-lo esborrant un poema escrit en un cementiri. L’atrocitat l’han comès els que no dubten de mantenir el nom d’assassins als carrers de les ciutats i pobles que governen. Ells exalten la figura d’un dels majors criminals del segle XX i intenten condemnar de nou a l’oblit els versos de Miguel Hernández. Té nom, es diu Almeida, exerceix d’alcalde de Madrid, per vergonya de qualsevol persona sensible. Aquest botxí de la paraula poètica només em mereix un profund menyspreu, només em mereix el qualificatiu d’«innoble», de venjatiu personatge a qui la història recordarà com un infame.

Va escriure Antonio Machado, sobre aquests personatges: «Desprecian cuanto ignoran». Si aquests neofeixistes llegissin els versos de Miguel Hernández, potser i només potser, recuperarien l’ànima, si alguna vegada l’han tingut. Pensarien, si és que són capaços d’això, que no es pot esborrar de la memòria d’un poble un poeta del poble. Però dubto que els Almeida, les Ayuso, els Ortega Smith, els Abascal o les Arrimadas entenguin els greuges que causen la seva manera de fer. Menyspreen tot el que ignoren, i haurien de saber que allà, on hi havia una placa amb els versos de Miguel Hernández, es tractava de recordar els 2.937 afusellats pel franquisme que reposen al cementiri de l’Almudena. Reposen? O els seus ossos des de la mateixa arrel de la terra ens fan recordar la dedicatòria que en Miguel va dedicar a Vicente Aleixandre en el seu llibre Vent del poble: «Aquel que se atreve a manchar esas manos, aquellos que se atreven a deshonrar esa sangre son traidores asesinos del pueblo y la poesía, y nadie los lavará: en su misma suciedad quedarán cegados».

Sí, sí, els dirigents del PP, Cs i Vox tornen al seu passat. Els criden a crits els seus cromosomes feixistes mentre somien a tornar al temps de silenci en què ells imposaven els seus arbitraris i violents criteris atacant impunement la intel·ligència. Imposaven la seva patètica ignorància de botxins. En això estan! De moment, tot ho volen fer manipulant amb mentides, sempre els ha resultat rendible falsejar la realitat. Mentrestant, hi ha els que callen aquesta ignomínia comesa al cementiri de l’Almudena.

Pensen, en aquests temps, que també passaran. A les seves ments hi tornen les seves banderes victorioses. Potser encerten i imposen les seves maneres, les seves corruptes maneres de procedir. Qui sap si tornaran aquells temps? Espero que la necessària poesia els impedeixi el pas. Espero no sagnar ni perviure per poder respirar en llibertat. Desitjo que es facin realitat aquelles paraules que va escriure Juan Ramón Jiménez al diari El Sol, quan va llegir a la Revista d’Occident l’elegia a Ramón Sijé i 6 sonets de Miguel Hernández: «Veritat contra mentida, honradesa contra venjança». Que serveixin els elogis del poeta pur per reclamar, als qui han volgut, amb les seves decisions i maneres autoritàries de conducta, representar l’obscena cerimònia de venjar-se d’un poeta universal la veu del qual, per molt que el vulguin, no podran fer callar.

Què està passant en aquest país? A vegades, penso que aquesta Espanya muda i atemorida espera viure de nou sotmesa pel jou del feixisme i m’espanta tan sols pensar-lo.

Dic feixisme perquè crec que la dreta extrema i l’extrema dreta ho tenen a l’ADN. Penso que els 40 anys de dictadura, i els 40 anys d’una democràcia que no ha sabut cicatritzar la ferida profunda de la Guerra Civil, han propiciat que el virus latent del feixisme ressorgeixi amb el fanatisme i la virulència dels anys 30 del segle XX. Penso que no hem de justificar ni un segon més la bilis dels Almeida, Abascal, Ayuso o Arrimadas. Opino que cal jutjar-los per la seva manera de fer i dir, i desemmascarar-los davant de l’opinió pública i publicada. Per això, dir feixista a qui propícia la venjança, a qui vol condemnar a l’oblit la veu d’un poeta, a qui exigeix que als noms dels carrers hi figurin assassins, a qui prefereix l’espasa a la paraula, a qui es deixa gravar en una institució militar practicant el tir, amb posats fatxendes i engominats, a tots ells, els haig de recordar que la seva manera de fer recorda a aquells temps abjectes, de silenci, de destrucció, d’imposició. Aquell passat no va passar i vol continuar reprimint i imposant la seva mentida contra la veritat, la seva venjança contra l’honradesa.

Serà possible que la por ens faci guardar silenci. Pensem, la nostra por és la victòria dels intolerants i autoritaris.

Vicente Aleixandre va escriure del poeta d’Oriola: «Era confiat i no esperava mal. Creia en els homes i tenia esperança en ells. No se li va apagar mai, no, ni a l’últim moment, aquella llum per sobre de tot, tràgicament, el va fer morir amb els ulls oberts».

Amb els seus blaus ulls oberts, molt oberts, Miguel Hernández, ens recita els seus versos i espera que els escriguem a la terra, que ell, d’una manera o altra, amb la tinta inesborrable dels seus sentiments ens escriurà. Necessito les seves paraules i espero de tu, lector, que llegeixis al poeta, que les seves paraules t’arribin a l’ànima, que et facin tremolar d’emoció fins als ossos, que et sentis lliure i valent per repudiar als infames, aquells que no contents amb el vanitós intent de silenciar-lo, avui, ho intenten de nou i ho fan amb la mateixa impunitat dels judicis sumaríssims, amb els quals van condemnar a mort a tants i tants vençuts del bàndol lleial a la República.

El proper 28 de març es compliran 78 anys de la mort de Miguel Hernández. Necessitem persones com ell, les paraules de les quals ens ajudin a viure en llibertat, a defensar-la de l’odi i de la venjança, a ser valentes i dir en veu alta: «Aquí estoy para vivir/ mientras el alma me suene,/ y aquí estoy para morir,/ cuando la hora me llegue,/ en los veneros del pueblo/ desde ahora y desde siempre./ Varios tragos es la vida/ y un solo trago la muerte”. Així va escriure en Miguel els seus versos. Ho va fer amb una veu universal, estimant la vida sense parar, una vida de pobre pastor que recitava versos mentre pasturava. Aprenia el llenguatge de les flors. Mirant al cel es va convertir en pèrit en llunes. Va ser, és, tant de la terra, que va dir d’ell que s’anomenava fang.

En Miguel Hernández, vent del poble, viu al poble per sempre. Raig de llum, d’esperança, de llibertat, de dignitat, que no cessa.

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li