El que el foc ens diu

0
637

Aquests dies, amb l’incendi a la Ribera d’Ebre, sembla com si mig país hagués descobert coses que potser ni intuïa. Molts catalans han pogut veure una realitat que és crua però que queda amagada pel darrer eufemisme que ha fet fortuna: el territori. És a dir, tot allò que no és Barcelona.Amb aquest incendi hem vist algunes realitats que queden amagades en la Catalunya ciutat.

En primer lloc, hem vist com a Catalunya el bosc creix any rere any. Catalunya és ja un país de boscos. En el percentatge de territori forestal liderem els rànquings europeus amb un 65% del territori que ja és bosc. Quan pensem en boscos pensem en l’Albera o les Salines, però el que creix sense aturador és el bosc dèbil mediterrani de la Catalunya interior i prelitoral, que ocupa el que abans eren camps agrícoles.

I és que amb l’incendi de la Ribera d’Ebre també hem après moltes coses: per començar, que l’abandonament del camp és un fet incontestable. Cada any es va reduint el nombre de pagesos. Catalunya és ja un país eminentment urbà, com la majoria de països desenvolupats, però en altres llocs han sabut protegir molt millor el sector primari.

En segon lloc, hem vist que, sense pagesos, el bosc s’escampa. I com menys activitat agrícola, més risc d’incendis.

En tercer lloc, hem vist que la majoria d’extensió forestal està en mans privades, però l’explotació forestal no és rendible. Aquí el govern podria ser molt més proactiu a l’hora d’intentar fer més rendible cuidar el bosc. Cal una aposta ferma per la biomassa forestal i no l’actual, que talla els pocs arbres de les carreteres per tenir accessos més fàcils, com hem vist aquest any a l’Empordà.

I finalment, la quarta cosa que hem vist en aquest darrer incendi és que l’equilibri territorial és una qüestió de país que cal afrontar com més aviat millor. No podem esperar més temps. La Catalunya interior se’ns buida. L’Empordà interior també se’ns buida, encara que la proximitat fa que sigui amb molta menys acceleració que en altres llocs.

El 90% de la població de Catalunya es concentra en la petita franja de vint quilòmetres cap a l’interior que hi ha entre la línia de costa i l’entorn de l’AP-7. El Pirineu perd població any rere any, l’interior també se’ns buida i qualsevol punt que s’allunya una mica de les grans línies de comunicació va perdent habitants.

No pot ser que tres quartes parts del país estiguin buides i l’altra quarta part tingui una densitat de població altíssima.

I és aquesta Catalunya buida la que ha de cuidar el nostre paisatge i els nostres boscos. Sense que la gent es pugui guanyar la vida al territori, sense que tinguin bons serveis i noves oportunitats lligades a les TIC i al turisme, l’abandonament agrícola continuarà i sense alternatives laborals i empresarials, la despoblació continuarà i els boscos continuaran creixent. I amb ells, els megaincendis que ens acompanyen els darrers anys.

Els incendis són només un altre senyal d’alarma sobre el verdader problema que hauria d’estar enfrontant el país i que ni se’l planteja: hi ha un gran desequilibri territorial i part de la solució passa per revaloritzar l’agricultura.

A veure si comencem a prendre’n nota.

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li