Catalunya, la nostra terra, la nostra comunitat, aquesta que tant ens estimem i que tanta grandesa té: infinitat de paisatges, climes, rodejada de mar, muntanyes, rica en festes, tradicions i costums. Terra amb història, amb llengua pròpia, formidable terra allà on fos. Pobreta, ara pateix, pateix molt. Observa com els seus habitants estan dividits, tensos. Observa impotent les baralles i discrepàncies, sap que ella és la culpable. Greu li sap que el seu territori produeixi tants maldecaps als seus habitants. Si pogués parlar, els diria que es deixessin de tantes tonteries, que l’estan desaprofitant, els anys passen i altres terres del món li passaran davant, mentre ella anirà morint per un conflicte creat per uns polítics inoperants i obtusos que han sabut molt bé enredar a una gran majoria social.
Afortunadament, la terra, les roques, els arbres, els rius… no parlen el nostre idioma; si ho fessin, quedaríem en ridícul.
Fa mesos, ara ja anys, que estem immersos en un procés polític que fa que la nostra estimada terra estigui encallada, inoperativa… De ser un gran referent per moltes economies, un gran model de gestió, la Califòrnia d’Europa, ha passat a ser una terra conflictiva, un mal exemple a seguir: inestable, a la deriva, sense projectes, ingovernable, conflictiva… Reuneix totes les característiques i mals perquè els diners en fugin: els diners, l’empresari, la riquesa, la prosperitat, el mercat laboral… volen estabilitat. Malgrat que Catalunya era la terra ideal i propícia per la inversió, ara està malalta, s’està morint, pobreta. I tots aquells que tant prediquen que l’estimen, no tan sols ho estan consentint, sinó que cada dia van més enllà. Aquesta gran malaltia que està matant Catalunya s’anomena Procés.
Aquest la manté paralitzada a tots els àmbits. Tot es mou per inèrcia: els autònoms van a treballar, les empreses van produint, els funcionaris ja saben què han de fer cada dia… però per evolucionar i mantenir-se com a terra atractiva i moderna, cal fer noves polítiques, noves lleis, polítiques zenit de terres atractives per la inversió, amb projectes de futur, ser referent mundial.
Quina llàstima que aquesta formidable terra, en aquests moments de tants canvis econòmics i d’oportunitats, estigui malalta guardant llit, per culpa del Procés. El més greu: els polítics que la poden guarir segueixen obstinats en el Procés. Creuen que és una malaltia que Catalunya ha de passar: se’n sortirà, resultant més forta i essent terra de gran importància mundial.
Per sort, Catalunya té família que la protegeix, vetlla per ella i els seus habitants: no volen que es mori. Aquests altres polítics, els espanyols, ja ha denunciat la greu situació que es viu en aquesta terra.
Avui, podem veure aquests polítics més obstinats i que en el seu moment van desobeir les instruccions que marcaven les diferents lleis, com la Constitució, asseguts a la banqueta del Tribunal Suprem essent jutjats per la seva deslleialtat a ella, una llei suprema que regeix a total país. Però mentre se’ls jutja, Catalunya continua patint i estant malalta, i el més greu, ells segueixen amb la seva reafirmació. Lluny de reconèixer els seus errors, que han portat a la paralització del país, es fan encara més forts, i repeteixen un cop darrere l’altre: «Ho tornaríem a fer.» No només es reafirmen en el seu cop d’estat, sinó que a més tenen la vergonya d’aprofitar el judici per fer campanya electoral. Amb 4 anys de calvari, no n’han tingut prou? Totes les administracions governades per partits independentistes porten 4 anys inoperatives. Fins quan hem de suportar aquesta humiliació? Estem pagant el sou d’aquests senyors, els seus viatges a Waterloo i altres gestos d’aquesta enganyifa de Procés.
Ja n’hi ha prou! Espero pel bé dels catalans i de Catalunya que els jutges facin bé la seva feina, aplicant les penes que impliquen els delictes pels quals se’ls acusa i, per altra banda, també espero que parlin les urnes i que ho facin de manera contundent.
Leave a Reply