El poble reivindica Vilabertran

0
435

La presentació d’un llibre sobre la preservació del conjunt monumental serveix per reclamar a la Generalitat que se li doni un ús


La presentació de la monografia Santa Maria de Vilabertran. La preservació del conjunt monumental, escrita per l’historiador Josep Maria Gironella i editada per la Fundació Albert Tomàs Bassols, va esdevenir alguna cosa més que un acte cultural. Es va evidenciar la reivindicació que el poble fa del conjunt monumental, actualment gestionat per l’Agència Catalana del Patrimoni Cultural, per tal de dotar-li d’usos i activitats i que prossegueixi la tasca de dinamització que durant el segle passat va protagonitzar el Patronat, un ens no dissolt però totalment inoperatiu en aquests moments.

Una anècdota, explicada per l’escriptor i activista cultural Eduard Puig en la presentació, va deixar en evidència aquesta deixadesa: “En una de les últimes reunions del Patronat de Santa Maria de Vilabertran el representant de la Generalitat va dir-nos que havia pogut arribar gràcies al GPS del cotxe. Ell era el responsable de la preservació del monument. No havia vingut mai”. En començar l’acte, la presidenta de l’Institut d’Estudis Empordanesos, Anna Maria Puig, ja va deixar clar que “aquest llibre és un element més per donar suport a la preservació d’aquest conjunt monument”.

Puig va reconèixer que “Vilabertran em preocupa. Massa sovint sembla un monument que faci nosa”. Va recordar les aportacions de Joan Subías –“un personatge clau en la recuperació quan a finals dels anys vint del segle passat ja va emetre el primer informe que denunciava el lamentable estat d’abandonament–, mossèn Josep Maria Pujades, Manuel Brunet i Albert Tomàs, editor del llibre que ”ens permet conèixer tota la seva història però també ens obliga a reflexionar sobre el seu futur”, va concloure el presentador.

L’autor, Josep Maria Gironella, un castelloní que és llicenciat en història per la Universitat de Girona i doctor en història medieval per la Universitat de Barcelona, va reconèixer que l’encàrrec d’escriure el volum li havia permès aprofundir i descobrir la importància de Vilabertran en el conjunt del patrimoni cultural de Catalunya. “Si estigués situat al costat de Barcelona, avui estaria completament restaurat i en plena activitat”, manifestà.

ALBERT TOMÀS. Malgrat presidir l’acte, Albert Tomàs no va prendre la paraula. En el llibre deixa ben clara la seva postura. Aquest empresari jubilat, dedicat actualment en cos i ànima a la fundació que porta el seu nom i que inverteix en la defensa del patrimoni cultural de l’Empordà, va néixer a Vilabertran el 1935. Recorda que de ben petit va aprendre a estimar i a descobrir aquell monument i el seu valor patrimonial. I ho ha fet des de sempre, amb diverses accions i iniciatives. Entre altres coses, va ser president del Patronat de Santa Maria i en tots els casos “he tingut sempre el mateix propòsit: situar Vilabertran i la seva història em el lloc que li pertoca”.

Es pregunta “com és possible que entrats al segle XXI hi hagi tan a prop de Figueres un conjunt monumental tan ric i important, gairebé tancat, i del qual ningú, ni la propietat no sap què fer?”. Reconeix que, en el seu moment, va ser un error traspassar la propietat del conjunt del Patronat a la Generalitat. “Vam pensar, jo el primer, que era la millor solució, i que la gestió institucional seria diferent”, assegura en l’escrit, afirmant, però, que en el seus inicis ja hi va haver una bona entesa amb el Govern català, però que les coses s’havien anat degradant amb el pas dels anys “fins a arribar a l’oblit total i a la pràctica abolició del Patronat, sense cap acord ni comunicació oficial”.

Lamenta que “el monument no s’utilitzi per a cap fi, ni tan sols es promocioni, ni –el que és pitjor– que no hi hagi cap pla de futur en aquest sentit”. Com queda palès en el llibre, les idees aportades amb el pas dels anys per dotar de contingut l’abadia han estat moltes: arxiu comarcal, museu de l’Empordà, espai d’exposicions d’art contemporani, centre d’interpretació del romànic, etc. Cap s’ha pres seriosament.

Albert, finalment, també és molt crític fins i tot amb les obres de restauració quan denuncia que es “reforçaren sostres amb bigues sobredimensionades que obligaren a aixecar sols o els treballs d’arrencar sols acabats de fer per col·locar terres radiants sota gruixudes pedres, que a la vegada feien precís un potent transformador per, al final, no acabar-los d’endegar en cap ocasió”. El llibre presentat divendres passat a l’església de Santa Maria és un testimoni del passat, més llunyà i més recent, i una reivindicació del present de Vilabertran. El futur, és una incògnita.

Leave a Reply

Sigues el primer a comentar!

Notificar-li
avatar
wpDiscuz