El periodisme empordanès d’Aragó

0
318

 E l llibre Periodisme sota sospita es pot considerar com la primera part de les memòries del periodista gironí Narcís-Jordi Aragó, traspassat el 22 d’agost passat a l’edat de 84 anys. Publicat el 2013, detalla una part important de la seva trajectòria professional, concretament des del 1952 fins al 1977. Relata els seus inicis en el món de la premsa i de la ràdio i quan explica la seva feina a Ràdio Girona, mentre feia entrevistes a personatges d’actualitat, confessa que en una d’aquestes “vaig conèixer una actriu d’una companyia teatral de Figueres, la Mercè Huerta, amb la qual he compartit feliçment la resta de la meva vida”.
No va ser només el seu matrimoni amb una figuerenca, que tenia una gran sensibilitat cultural i que va destacar com a pintora, el que va fer-li mantenir vincles amb l’Alt Empordà, sinó que al llarg de la seva dilatada trajectòria professional va escriure sobre temes comarcals i va conèixer personatges de casa nostra tan singulars com Salvador Dalí, Josep Pallach, Carles Fages de Climent, Joan Reglà i Just M. Casero. Per cert, s’atribueix a Aragó un article publicat el mes de març de 1958 a la revista mensual Vida Católica que duia per títol “Gerona teatral: Capital Figueras”. No sabem si ja influenciat per Huerta –que va morir justament un any, un mes i un dia abans que el periodista–, el text reflectia la vitalitat que hi havia en aquell moment en el món del teatre a la ciutat a través del mític grup Arlequín.
Aragó havia escrit més d’una quinzena de llibres i havia col·laborat en diversos mitjans i dirigit les publicacions Presència i Revista de Girona. A més, va ser el primer president del Col·legi de Periodistes a Girona el 1985. El 2002, va rebre la Creu de Sant Jordi i des de 1987 era membre de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi. El febrer de 2015, juntament amb la seva dona, van cedir tot el seu fons documental i bibliogràfic a l’Ajuntament de Girona.
L’escriptor era nebot de l’arquitecte noucentista Rafael Masó i també va donar la seva casa natal, al carrer Ballesteries de Girona, per ubicar-hi la seu d’un museu gestionat a través d’una fundació. Entre d’altres, la donació va incloure l’epistolari del periodista amb més d’un miler de personalitats de l’època i documents de gran interès com, per exemple, un recull de textos de l’escriptor cadaquesenc Carles Rahola.

L’EMPORDÀ I ARAGÓ. Fent un repàs a les pàgines de Periodisme sota sospita trobem alguns d’aquests vincles d’Aragó amb la comarca. Quan era director de la revista Presència, a l’edició del 17 de juliol de 1975, es va publicar l’article “Els aiguamolls de l’Empordà, amenaçats”, signat per un joveníssim Jordi Sargatal.
Era la primera vegada que es donava pública la primera veu d’alarma sobre el risc de desaparició d’aquell indret. “Nosaltres no n’érem conscients de tot, però aquell article va marcar l’inici d’una dura campanya de lluita sense treva, d’accions testimonials i de plantejaments quasi utòpics, mantinguts amb una fèrria tenacitat”, escrivia el periodista en el seu llibre de memòries.
La relació amb Salvador Dalí no va ser plàcida. La revista Presència, que ell dirigia, va ser molt crítica amb el pintor als anys 60 i 70 per la seva proximitat amb el règim franquista. A les seves memòries recorda un reportatge d’Emili Casademont titulat “El Museu Dalí, una broma?”, on es denunciava que “després de nou anys de promeses no s’havia fet res de res i que moltíssima gent ja estava farta de tanta pallassada”. El 1971 es va publicar un diccionari irònic on el mot Dalí es definia així: “En Vadoret de Figueres, que no el seu salvador, encara que algú sembla que s’ho cregui, de pintar no sabem si ho fa gaire, però de xerrar i dir bestieses no para. Ja fa deu anys que ve de tant en tant a dir-nos que ens farà el Museu”. Finalment, el setembre de 1974, es va inaugurar l’equipament. Aragó li va dedicar aquest breu comentari, no exempt de crítica: “Com a destrucció conscienciosa de la funció i del destí originari d’un edifici, es tracta segurament d’una obra mestra. Aquest teatre-museu és tota una paradoxa daliniana. Com a teatre, ha quedat absolutament inservible; com a museu, és essencialment teatral. Llevat d’un parell de sales, tota la resta és faramalla i escenografia barata”.

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li