El paĂ­s dels cuiners

L’exposició «El país dels cuiners. De Ca la Teta a elBulli», que es pot veure al Museu de l’Empordà de Figueres fins al 15 de setembre d’enguany, és tot un plaer per als sentits i constitueix una mostra innovadora en més d’un sentit. Comissariada per Josep Algans, Manel Gràvalos i Francesc Guillamet, té com a gran idea de fons la consideració de la cuina com un patrimoni cultural col·lectiu i efímer que, a causa de la seva gran importància, ens hem d’esforçar per tal de recollir-lo i preservar-lo. Ells han fet evident que es tracta d’una matèria susceptible de ser museïtzada i difosa al gran públic.

Darrerament la cuina i els cuiners catalans han estat uns autèntics ambaixadors de la nostra cultura a escala internacional i com a tals han estat considerats aquí i arreu del món. No en va, es tracta d’una tradició culinària, la catalana, que té uns orígens ben reculats. En aquest sentit, només hem de pensar en el Llibre del Sent Soví, anònim del segle XIV, o en el Llibre del Coch, de mestre Robert, de principis del segle XVI. I que modernament ha tingut reconeixements molt rellevants com fou la invitació al cuiner Ferran Adrià a la prestigiosa «Documenta» de Kassel, del 2007, com si fos un artista destacat més. L’aportació empordanesa i figuerenca en aquesta tradició ha estat de primeríssim ordre, com es demostra en l’exposició que ens ocupa.

En la mostra, es repassa la trajectòria d’establiments i cuiners que en foren els puntals. Així, hi trobem, al costat de molts altres, des dels famosíssims Hotel Duran, Motel Ampurdan (Hotel Empordà), Can Viarnès i fondes com Can Roca o Armendares, fins als restaurants de gran renom com El Bulli de Roses o el Miramar de Llançà. I, naturalment, els cuiners que en foren responsables: des dels Duran i Josep Mercader fins a Ferran Adrià, per citar els noms més coneguts. Tampoc no hi falten els noms de cuineres, en un món dominat per homes, com és el cas de Núria Serrat, del Mas Pau (que fou la primera dona, a l’Estat espanyol, que obtingué una estrella Michelin) o l’entranyable Rosina de l’Antaviana.

El contingut de l’exposició és molt ric i la presentació (a càrrec de Pigem-Matamala-Gràvalos) és impactant. Hi contribueix l’encert d’haver inundat de blancor les sales del museu. Documents i fotografies històriques es combinen amb peces artístiques de Dalí, Cèsar, Miquel Barceló, Carlos Pazos i les espectaculars fotos de Francesc Guillamet. Instal·lacions i filmacions (de Florència Aliberti i Sílvia Subirós) reforcen i enriqueixen el discurs expositiu. El catàleg, de més dues-centes pàgines, profusament il·lustrat, fixa i amplia la mostra. La visita és obligatòria i es recomana anar-hi un xic abans d’anar a dinar o a sopar per «fer un xic de boca».