El món oníric

0
1850

Sobre el dret a decidir tots ja estem encasellats en relació amb el procés paranoic separatista i secessionista que estan duent a terme des del Govern de la Generalitat, ERC, el PSC sovint; la CUP, Podem i, perdonin la meva ignorància, no sé si dir CDC, PDECat, Junts pel sí o Supervivents, i algunes associacions com ara l’AMI, mantingudes amb quotes pagades per tots, independentistes o no.

I què és el Pacte Nacional pel Dret a Decidir? La manipulació maquiavèl·lica d’entitats, moltes amb bones i generoses subvencions de la Generalitat, diputacions, consells comarcals o altres i personatges de renom per tal de demanar un dret que ja es té, que és anar a votar quan ho estableix la llei. Votem pel Parlament Europeu, les eleccions nacionals, el senat, les autonòmiques cada vegada que bufa el vent diferent i les municipals, i sembla que encara no en tenim prou, que se n’esperen altres passat l’estiu per cobrir la seva indigència política.

Quan parlen de país o nació es refereixen a Catalunya, però el seu país és Espanya, els hi agradi o no. Fan servir el llenguatge enganyós i pervers al voltant la paraula democràcia, que és el compliment de les lleis vigents.

Recordem que la Constitució espanyola va ser aprovada el 1978 pel 91% dels catalans, però és clar, molts dels que ara criden tant ni havien nascut; deu ser la bona feina d’adoctrinament que es fa des de les escoles, els instituts i els mitjans de comunicació subvencionats.

Per tant, demanar saltar-se les lleis vigents democràticament aprovades a Espanya no és precisament parlar de democràcia ni defensar-la amb desobediència. Defensa la democràcia qui demana el compliment i el respecte a la legalitat vigent; una part d’Espanya no pot decidir sobre la totalitat d’Espanya.

Que hi ha una manca de voluntat política dels governs d’Espanya! Quina manera de demanar diàleg si, quan es convoca una reunió de presidents autonòmics, el fòrum més adequat per parlar de les casuístiques particulars, el Sr. Puigdemont, ni té la poca vergonya d’anar-hi, com feia el seu predecessor, ara condemnat.

Hi ha gent de bona fe que se’ls creu i quan acabi aquest viatge al no res i creïn una frustració a Catalunya, m’agradarà saber com han previst canalitzar-la, si a més no paguen les farmàcies, amb la previsible necessitat d’ansiolítics i antidepressius. Justificaran la seva frustració amb violència, com demanen alguns dels seus adeptes? El fet que els seus objectius només es puguin resoldre amb violència, il·legalitats o subterfugis, ja és una prova ben clara i manifesta de la seva perversitat.

Estan creant un problema polític i surten a dir que el problema polític el crea l’altre; aquest procediment ja és vell i conegut: l’enemic imaginari, l’adoctrinament, la superioritat pròpia, els banys de masses, les figures messiàniques, la manipulació dels mitjans de comunicació, les marxes amb torxes, les identificacions dels comerços amics/enemics (ara amb una app), la persecució i l’ostracisme al diferent, ja ho varen inventar a Centreeuropa a mitjans del segle passat i així va acabar la cosa.

Deixin de somniar truites i de fer servir aquest llenguatge enganyós i d’enganyar els catalans, deixin de crear aquesta crispació i trencament dins la pròpia societat catalana en relació amb tot el procés independentista i que es posin a treballar. I que demanin al Govern de la Generalitat que es posi a treballar i a dialogar per arribar a acords en relació amb la millora dels problemes reals que tenen tots els catalans en el seu dia a dia, que no tenen res a veure amb el procés separatista i independentista amb què vostès estan obsessionats, i basen tota la seva actuació política des de fa uns anys, quan Mas va passar de ser president de la casa gran del catalanisme a president dels independentistes i del 4%, que s’amaga ara covardament sota els voluntaris, i deixa pas a un president desconegut, escollit als despatxos.

Les enquestes indiquen que la independència és el 17è problema que preocupa els catalans: prioritats com ara l’atur, l’habitatge, les drogues, l’ensenyament, els barracons, les llistes d’espera, entre altres problemes, tot competències transferides a la Generalitat, sembla que no interessin gaire als governants.

Què va costar el butifarrendum amb urnes de cartró? 13 milions d’euros? On han anat a parar els equips informàtics? Com es va fer la contractació de les empreses que van fer el seguiment i van proporcionar el software? D’on van sortir els llistats vulnerant la Llei de Protecció de Dades? Quin silenci…

Que volen més màrtirs per la causa? Encara no en tenen prou amb les sentències del trio calavera de Mas, Ortega i Rigau? És clar que no, encara falten Homs i Forcadell, que estan per caure. I així emplenarem un full de pòquer.

La sentencia i el seu recurs és un missatge clar per a tots aquells que es pensen que estan per sobre de la llei, que aposten per fracturar i dividir la societat catalana i que haurien de donar exemple, abandonant la confrontació, la col·lisió, parlar de democràcia en relació amb el que és realment la democràcia, respectant la Constitució. No es pot actuar al marge de la llei en funció d’interessos partidistes i fer-la servir com a cortina de fum de les seves corrupteles i 4% o més.

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li