El mirall

0
1261

Fa uns dies vaig veure la fotografia d’un familiar al qual fa anys que no veig. El vaig veure gran. Vaig comentar amb la meva dona que havia envellit molt. Ella, sàviament, em va dir que em mirés al mirall. Ho vaig fer. I, efectivament, jo també he envellit. Els anys passen i ens deixen empremta.

Recordo una entrevista, a la televisió, que Jesús Hermida li va fer a Antonio Gala. El periodista li va preguntar a l’escriptor si s’anava a operar les potes de gall i, l’escriptor, li va respondre: «¡Cómo me voy a quitar lo que me ha dado la vida!» No sé si va anar així exactament, ja se sap que la memòria sol adornar el passat, però, sigui com sigui, ara que m’he mirat al mirall i en el meu rostre he vist reflectit el pas dels anys, estic d’acord amb la resposta del dramaturg: com em trauré el que m’ha donat la vida! Aquesta és la metàfora del mirall.

En la meva adolescència, vaig llegir les memòries de Pablo Neruda. Eren dos toms, en els quals el poeta relatava les seves aventures pel camí de la vida. No els aclapararé amb cap anècdota, la qual cosa sí que vaig fer és recuperar els títols d’aquests dos llibres: Confieso que he vivido i Para nacer he nacido. Em semblen el perfecte resum del que ha de ser el nostre pas per aquest món. Confessar que s’ha viscut és, primer, dir que hem estimat la vida en tota la seva plenitud, en els moments alegres i en les estones tristes. També és confessar que hem estimat i ens han estimat. Confessar que amb els anys hem entès allò que ens deien els nostres pares i, com a fills, ens semblaven coses de grans i, ara, quan sóc pare, quan sé que els meus fills han de pensar que algunes de les coses que els dic són coses de grans, em fa riure, para mis adentros; saber que quan ells siguin pares, potser, recordaran algunes de les meves paraules. Confessar que he viscut és saber que m’importen molt les petites coses.

L’altre títol, Para nacer he nacido, és reconèixer que no hi ha més objectiu en el fet de néixer que el de viure, així, sense més pretensió, sense un altre objectiu que acceptar el magisteri de la vida per arribar al final d’ella i dir-nos, en el nostre últim sospir, que vam néixer per a viure i que en el nostre caminar per l’existència hem aportat la nostra manera de fer, la nostra manera d’estar, les nostres paraules i els nostres silencis.

Els hi comento aquesta divagació davant el mirall, en la creença i el coneixement que em queden menys anys per viure que els que he viscut, és a dir, al mirar-me i comparar-me amb alguna vella fotografia, he sentit la necessitat de posar en comú aquest pensar. No pateixin, no els relataré la meva biografia. Tan sols els diré que puc confessar que he viscut; que intento cada dia complir amb el vers que li vaig escriure a la meva companya de vida, el dia que ens vam casar: et prometo una vida senzilla, amb dies d’alegria i de tristesa. I com que no recordo el vers sencer i no és qüestió de demanar-l’hi, ni necessària la seva transcripció, dir-los, que a la fi d’aquest mes, quan celebrem trenta-tres anys junts, li diré que segueixo fidel a aquella promesa que li va llegir el nostre padrí de noces.

Dissabte passat vaig tornar al barri on vaig viure la meva joventut. Gairebé no el vaig reconèixer. Ja no sóc part del seu paisatge. Ara és un record d’uns anys vitals per a aprendre a ser el que soc, anys de lluites pel barri, de programar un cinefòrum darrere l’altre, de sortides a la muntanya, de viatges, de solidaritat, de cançons que eren i són guies d’identitat personal. En tornar al barri, a aquest originari bosc d’alisos, he recordat els amics que van patir els cops de la vida i no van saber superar-los o, quan ho van fer, tenien l’ànima trencada. De tornada a Roses, vaig pensar en el que em queda d’aquell jove idealista que un dia vaig ser. Durant el viatge no vaig saber respondre’m. Mentre escric aquesta tribuna, em responc que aquell xaval encara viu en mi. La vida ens porta i ens porta, per definició, diria que és una pura incertesa.

Quan entrava a Roses, hi havia un camió de bombers i cotxes de la policia local. Només ells, sense rastre del succeït… A la nit, en el Telenotícies, van donar la informació d’un atropellament en el qual va morir un matrimoni francès. Sense entrar en detalls, sense saber com va passar, vaig pensar en com en som, de fràgils, en com ens reclama la mort quan menys ho pensem, o com un accident mortal ens pot arruïnar la vida i marcar la nostra consciència, si la tenim, amb un sentiment de culpa perenne.

Una vella sentència llatina ens preveu quan ens recorda que la mort és certa, però la seva hora incerta. La meva memòria va rescatar aquesta dita mentre donaven la informació de vint segons de la tragèdia que acabava de passar a Roses… Sí, una tragèdia per les famílies involucrades en el succés.
En algun assaig sobre cinema, es defineix el setè art com la metàfora del mirall. A la pantalla gran, amb la sala a les fosques i abans que es mengessin crispetes o llaminadures als cinemes, la sala era una invitació al somni, al coneixement, a la manipulació, al drama o a la comèdia, ingredients tots que amaneixen les nostres vides.

Quan jo era petit, un oncle meu em portava cada setmana al cinema. De les pel·lícules que vaig veure a la meva més tendra infància no tinc record; per contra, sí recordo algún Estudio 1 en què vaig veure teatre televisat, algunes sèries de televisió que em van impressionar amb les seves històries de vaquers, bandits i indis, que sempre solien ser els dolents. I, per descomptat, recordo a Locomotoro, Valentina, El capità Tan i a l’oncle Aquil·les. I, sobretot, recordo els reportatges sobre la guerra de Vietnam de Miguel de la Quadra Salcedo, de Jesús González Green o de Diego Carcedo, ells, van influir en la meva vocació de periodista.

De tornada al cinema, en la meva adolescència vaig veure, a les sales d’art i assaig, pel·lícules com El Gran Dictador, To be or not To be o Per qui toquen les campanes; les vaig veure molts anys després de la seva estrena al món, però com a estrenes en aquest país. Durant la dictadura eren pel·lícules prohibides: El Gran Dictador, per raons òbvies, To be or not To be, pel retrat caricaturesc de Hitler, i Per qui toquen les campanes, perquè era una pel·lícula a favor de la República Espanyola. Com en la vida, en la ficció cinematogràfica i televisiva, el drama, la comèdia, la manipulació, el somni i, a vegades, l’aventura d’aprendre, es veuen en una pantalla que ens ajuda a transformar la nostra realitat.

Deixo la metàfora i em torno a mirar en el mirall. Somric. M’assalta un comentari que transcriuré no de manera literal, que sens dubte m’ha d’ajudar a descriure una altra de les imatges que et retorna el mirall: Un escriptor, no recordo el nom, li pregunta a un octogenari Adolfo Bioy Casares, quan va deixar d’interessar a les dones. L’escriptor argentí li va respondre: «L’any passat», cosa que va deixar molt confús al seu interlocutor. L’anècdota amaga una pregunta que homes i dones, en una certa manera, ens fem: quan deixem d’interessar a l’altre sexe. Sens dubte, l’edat de merèixer es passa i ens indica que en el mirall es reflecteix la nostra maduresa o directament la nostra vellesa, la qual cosa no vol dir que es renunciï al dret d’estimar i al regal de ser estimat.

No sé mirar el meu ahir. Quan retorno al passat, em costa reconstruir com era la vida. Llavors, penso en aquesta desmemòria. Ara, mentre escric, m’assalta el periodista que treu el cap a aquesta tribuna i opina de política i crec que hem oblidat el nostre passat com a país i quan aquest ahir es reviu en el nostre present, moltes vegades, es fa per a retorçar el que va significar aquell temps, i no hauria de ser així.

Estic, en un moment de la meva vida, en el qual aprenc el significat del carpe diem, propòsit contradictori, atès que d’una manera o una altra, el moment es viu, es gaudeix o es pateix, segons la nostra circumstància o estat d’ànim, però es viu. I, això de mirar al futur, sigui per a veure el demà dels nostres fills, per a visualitzar-nos com a avis o, de manera prosaica, per a preguntar-nos com serà la vida d’aquí a uns anys, que per nosaltres seran els últims.

A Pedro Miguel Echenique, una de les poques persones a les quals anomeno mestre, li van preguntar sobre el futur de la Humanitat. Prèviament s’havia dissertat sobre el canvi climàtic, sobre la pandèmia i altres anunciades catàstrofes. La pregunta va ser formulada en un acte públic. El científic va respondre amb veritable il·lusió —no transcric literalment el que va dir, sí, l’esperit de la lletra—, «El dolent del futur és que jo seré molt gran per a veure’l». Després de la resposta, va parlar dels avanços de la ciència i que s’espera molt d’ella en els pròxims anys.

El projector de cinema que ens transporta al nostre passat, la majoria de vegades ens el mostra a grans trets, una mica difuminat i mitificat, atès que és el relat dels nostres dies blaus de la infància o de la plenitud de les nostres vides, però rares vegades recordem tots els detalls. Els anys viscuts ens deixen una biblioteca ideal dels nostres records, en les seves prestatgeries tenim allò que hem viscut amb intensitat, el que ens vam proposar, i deixem alguns prestatges buits, per les sorpreses de l’avenir.

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li