El mes de maig i mossèn Jacint Verdaguer

Maig és el mes més esplendorós de l’any. Els arbres fruiters, les vinyes, i els camps de blat broten plens de vida, sota un sol radiant.

Maig ens invita a recordar mossèn Jacint Verdaguer, poeta del poble català. Va néixer a Folgueroles (Osona), el 17 de maig de 1845. Estudià al Seminari de Vic, on va ser ordenat prevere a l’edat de 25 anys. Venia d’arrel pagesa, i ho expressava amb aquesta quarteta: “Poeta i llaurador so / i en tot faig feina ben feta, / que llauro com a poeta / i escric com un llaurador.�

El 1865, era encara seminarista, acudí per primera vegada als Jocs Florals de Barcelona i li premiaren dues poesies. Recollí els premis vestit de pagès de muntanya, amb barretina musca i bastó de tortellatge, vestimenta pròpia de la joventut pagerola d’aquells anys. L’il·lustre poeta provençal Frederic Mistral, present a l’acte, anys després, recordava amb simpatia, aquell jove amb barretina (barretino vióleto), quan publicà el poema El Canigó.

Verdaguer va escriure un enfilall de poesia popular i religiosa. Hom registra en les seves obres completes més de dues-centes poesies dedicades a la devoció a Maria, de les quals unes seixanta són un homenatge a la Verge de Montserrat. Destaca El Virolai, l’himne popular a la Moreneta. Les mares catalanes ensenyen als seus fills a cantar ben devotament: “Rosa d’Abril, Morena de la Serra, de Montserrat Estel, il·lumineu la catalana terra, guieu-nos cap el cel� (Música de J. Rodoreda).

Cal afegir en el ramell de versos de mossèn Cinto, centenars de poesies eucarístiques i religioses, i un esplet de populars, èpi-ques i narratives. També escrigué Verdaguer obres en prosa de gran valor literari, viatges, rondalles i discursos.

La poesia i les cançons de Jacint Verdaguer es feren populars entre el poble català. Molts dels seus versos van ser musicats per inspirats compositors. Les famílies les cantaven a casa i a l’església, en el mes de Maria, el mes del Sagrat Cor, per Corpus i per Nadal. Recordem aquesta nadala: “Allí a l’Establia de vora el Portal, rossinyol hi canta la nit de Nadal. Flor de lliri, lliri ,flor de lliri blanc� (música de F. Brunet). Els cants eren un complement del Rosari Parroquial.

L’Església catalana agraí sincerament la labor literària i pastoral de Jacint Verdaguer. El bisbe de Vic, Josep Morgades, el 21 de març de 1886, al monestir de Ripoll, posà al front de Verdaguer una corona de llorer i li va dir: “Vos corono en nom de Catalunya.�

‘L’ATLÀNTIDA’ – ‘EL CANIGÓ’. De la producció literària del gran poeta, cal destacar-ne dues obres senyeres. Els poemes èpics L’Atlàntida i El Canigó. L’Atlàntida ens explica que vingueren grans terratrèmols i inundacions al curt espai d’una nit. L’Atlàntida s’enfonsà dintre la terra entreoberta. El cant primer ens detalla l’incendi dels Pirineus. Neix un gran foc entre Roses i el Canigó.

Marcelino Menéndez y Pelayo, eminent filòleg i escriptor espanyol qualificà L’Atlàntida com la poesia dels mars i dels continents submergits i de les grans catàstrofes geològiques. Expressen amb un vigor i una precisió gràfica tots els accidents del paisatge de muntanyes i serralades, vistes amb amor i amb divina intuïció poètica. L’Atlàntida, poema d’uns 2.500 versos, fou premiada als Jocs Florals de Barcelona del 1876 i ha estat traduïda en quasi tots els idiomes. Una cantata de Manuel de Falla s’estrenà al Liceu de Barcelona.

Canigó és una llegenda del temps de la reconquesta. Consta d‘uns 4.500 versos. Magnífic poema d’intenció cristiana, bastit amb carreus de la mitologia grega i tradicions celtes. Mossèn Cinto era caminant infatigable, freturós de recollir directament de boca de pastors i de pagesos vocabulari, mots i llegendes, per enriquir la nostra parla i les nostres tradicions, com l’abella xucla la mel del romaní.

Canigó, muntanya blanca l’hivern i grisa a l’estiu. Enganyosos mantells d’ermini de la fada mitològica Flordeneu, captiven el jove Gentil, que després l’Abat Oliba hi plantà la creu de la civilització, i renasqué la pau. S’ouen crits de guerra del Rosselló al Puigmal i a la Maladeta. Són protagonistes de la llegenda personatges històrics com el Comte Guifré, Tallaferro, la comtessa Guisla i els dos gegants emblemàtics: els campanars de Sant Miquel i Sant Martí.

MORT DEL MOSSÈN JACINT VERDAGUER. Als primers d’abril de 1902 mossèn Cinto sofria una greu tuberculosi pulmonar. Els metges decretaren repòs absolut i fou traslladat a Vila Joana de Vallvidrera, on morí el 10 de juny de 1902. Tenia 57 anys.

Eren lluny els moments crítics passats de mossèn Cinto. Gràcies a bons amics que l’aconsellaren, i a l’empara de la Verge Maria. En el 1899 es superaren divergències. Esbargida la boira, a Vic va sortir el sol. “Sempre he volgut oferir els meus versos a l’Església i a la Pàtria� confessà mossèn Jacint Verdaguer, fins a l’hora de la mort.

En arribar a la Vida Eterna, un àngel li oferiria una corona d’or i argent, en nom de la Verge Maria. El poeta contestaria: “Oh, Maria, Mare mia, salvadora dels mortals, empareu-me i guieu-me a la Pàtria celestial.�