
Santi Vila: «Lamentablement, hem viscut temps excessivament idealistes i poc pragmĂ tics. L’idealisme ens ha portat a tots a la perdiciĂł!»
Quan vaig iniciar aquesta sèrie de converses empordaneses, vaig pensar que una de les persones amb la qual volia conversar era amb Santi Vila. Vaig dubtar molt de fer-ho: era el moment?; quines conseqüències i repercussions tindria l’entrevista? Preguntes que em van portar a posposar qualsevol intent de conversar amb el meu interlocutor. Al final, la meva decisió de dialogar i publicar el que hem parlat i convertir-ho en un text mesurat, sobre una persona, a la qual la vida i els entorns que ella crea, li han portat a un d’aquests moments essencials, veu la llum.
La meva idea inicial era compondre un retrat de Santiago Vila Vicente. DesprĂ©s de les seves primeres paraules, vaig comprendre que no es pot dissociar la persona del polĂtic.
Vaig començar pel principi, és a dir, preguntant-li pel seu origen familiar i vital, fent-li notar que era nascut a Granollers.
«Això Ă©s una provocaciĂł! La meva famĂlia paterna Ă©s tota de Figueres. El meu pare i la meva Ă via van nĂ©ixer a Vilamalla. Tots sĂłn d’aquĂ. I, efectivament, el meu pare, per un trasllat professional, treballava a Granollers. És un accident que jo no nasquĂ©s a Figueres! Vam tornar quan jo era un nen de 4 o 5 anys. Vaig estudiar a La Salle de Figueres durant onze anys, fins que vaig ser a l’institut de dalt, el Deulofeu.»
Després de les primeres dades, vam continuar parlant d’aquesta pà tria de les persones que és la infà ncia, aquest temps en què neixen els vincles d’amistat i que grava en les nostres memòries el nostre particular paisatge de la durada.
«Tota la meva adolescència la vaig viure dedicat a l’escoltisme. Vam fer una agrupaciĂł escorta, que encara existeix, Xiprers al Vent. Jo en vaig ser un dels membres fundadors. AquĂ, va nĂ©ixer la meva vocaciĂł pel social. L’ideari de Powell em va marcar des del primer dia.»
El moviment de l’escoltisme va nĂ©ixer a principis del segle XX a Anglaterra per combatre la delinqüència juvenil. A aquest moviment el defineix el diccionari de la Real Academia Española com â€Moviment de joventut que pretĂ©n l’educaciĂł integral de l’individu per mitjĂ de l’autoformaciĂł i el contacte amb la naturalesa’.
El desvetllament social, en els anys d’estudiant universitari, el va portar a militar en un partit polĂtic.
«Quan estava estudiant la carrera em vaig fer molt amic d’en Pere Prats i de la seva dona, la Nuri, que estaven molt preocupats per la polĂtica. A travĂ©s d’ells em vaig afiliar a Esquerra Republicana de Catalunya (ERC).»
Perdoni’m, el lector, l’incĂs biogrĂ fic, el considero necessari per situar la resposta del meu interlocutor: en Santi Vila va iniciar la seva militĂ ncia a ERC el 1991, quan estudiava Lletres a la Universitat de Girona; una vegada acabada la llicenciatura, en l’especialitat d’Història (1995), va presidir l’organitzaciĂł local del partit a Figueres (1995-1999). Prosseguim.
«Va haver-hi un congrés molt convuls a ERC. Una part es va fer independentista i va haver-hi una excisió. El que era el meu director de tesi, Jordi Canal, em va dir: “Això no és per a tu”.»
Una altra breu acotació: va cursar els estudis de doctorat a la Universitat Autònoma de Barcelona i a la Universitat de Girona, la seva tesi va versar sobre la figura de Fèlix Sardà i Salvany.
«Efectivament, jo em vaig donar de baixa d’Esquerra sentint una certa frustraciĂł: a mi m’agradava molt la polĂtica municipal: començava apuntar com un somni personal el que acabaria aconseguint, ser alcalde de Figueres.»
Just en aquest instant del diĂ leg apareix el polĂtic que Ă©s Santi Vila. No hi ha impostura, ni cap intent de postular-se per a res, tan sols un desig profund d’aclarir alguna qĂĽestiĂł que circula en l’imaginari popular figuerenc.
«En contra del tòpic ciutadĂ , que es va anar alimentant, especialment pels meus adversaris polĂtics, el cĂ rrec que mĂ©s il·lusiĂł m’ha fet en la meva vida ha estat el d’alcalde de Figueres. L’emociĂł que vaig sentir quan vaig guanyar, contra pronòstic, les eleccions municipals, Ă©s una emociĂł que no he tornat a sentir mai mĂ©s, ni quan em van nomenar conseller. Aquella il·lusiĂł de ser alcalde de Figueres la vaig aconseguir.»
La seva expressió no verbal li va fer avançar el cos que sostenia els seus braços recolzats a la taula. Mirant sense veure, com dintre seu, va prosseguir:
«Sempre m’ha sabut greu ser considerat un home que volia fer carrera en la polĂtica. I no, jo volia ser alcalde de la meva ciutat. Sempre vaig dir que seria alcalde nomĂ©s vuit anys. Quan vaig renovar el mandat, per majoria absoluta, va ser quan el president Mas em va dir que no sabia si nomenar-me conseller, això va ser quan feia cinc anys o cinc i mig que era alcalde. Jo li vaig dir al president Mas: “Si m’has de fer conseller, que sigui ara, perquè jo deixarĂ© la polĂtica quan acabi el meu segon mandat com a alcalde de Figueres”.»

Durant la seva carrera polĂtica, a mĂ©s d’alcalde de la seva ciutat, en Santi Vila va ser conseller de Territori i Sostenibilitat (2012-2016), conseller de Cultura (2016-2017) i conseller d’Empresa i Coneixement (2017).
«Efectivament, em va nomenar conseller. No diré que me n’hagi penedit, però més d’una vegada, a la vista de com han anat les coses a Figueres, m’he mossegat la llengua. Hi ha hagut moltes coses que m’han sabut greu. Jo crec que Figueres té un potencial enorme i, entre tots, no l’hem sabut, encara, explotar.»
Donada la seva resposta, la nostra conversa deriva cap a una projecció del futur de Figueres i, per afegiment, de l’Empordà . Conversem sobre el talent que es perd.
«Aquest és un tema que interpel·la a totes les ciutats petites i mitjanes, com fem per a atreure talent, que es concentra en les grans ciutats? Talent crida a talent!»
És possible que llegĂs en la meva expressiĂł un rictus de preocupaciĂł i per això va recĂłrrer a l’exemple.
«En el servei de cardiologia de l’hospital de Figueres no resultaria tan difĂcil poder retribuir bĂ© un bon cardiòleg, com convèncer-lo que no s’avorrirĂ . Quin Ă©s el repte, treballar en el ClĂnic, en una gran unitat o estar a Figueres, en una petita unitat?, La temptaciĂł, legitima, del professional que vol crĂ©ixer professionalment no Ă©s nomĂ©s guanyar diners, Ă©s tenir un equip motivador, estimulant, del qual pugui aprendre. Això passa a Figueres i passa a Igualada, a Manresa i en totes les ciutats mitjanes. La gran ciutat, Barcelona, tĂ© una potència atractiva que arrasa i absorbeix el talent del territori.»
Falta saber com el podem recuperar.
«A mitjĂ termini, aquesta tendència tindrĂ correctors. Cada vegada mĂ©s, tenim un paĂs millor traçat, des del punt de vista de les infraestructures, del treball en xarxa, per tant, cada vegada mĂ©s tornarem a valorar, si fem bĂ© les coses, que som una ciutat i un territori on es viu millor, des del punt de vista qualitatiu, on no tenim problemes de contaminaciĂł de l’aire o de contaminaciĂł acĂşstica; on podem intentar garantir major seguretat, major confort. Tot això ha de formar part d’un projecte polĂtic de ciutat amable, territori amable, d’un viure mĂ©s lent, mĂ©s tranquil. Un projecte que alguns tenĂem molt clar.»
S’apassionĂ , Ă©s el Santi Vila polĂtic, el liberal progressista, el catalanista moderat, qui de memòria exposava un projecte de ciutat i de territori.
«Crec que fa falta que es generin grans consensos entorn d’aquestes grans idees. I que, governi qui governi, tots treballem en la mateixa direcció, perquè desgraciadament, jo crec, que en això Figueres ha tingut mala sort. Ha costat molt consensuar un model de ciutat: què li convé a l’Empordà i què li convé a Figueres?; quin és el nostre paper en el món? Consensuar aquest model perquè tingui continuïtat.»
La passió i el record es conjuminen a l’anà lisi dels últims anys de la història de Figueres.
«Jo he format part de la història gaudida de la ciutat i vam fer un recorregut per a vint anys, i qui anava davant, al cap de cinc anys i mig, el deixa. Desgraciadament, la Marta Felip ha hagut de governar en circumstà ncies molt precà ries, amb una majoria molt minorità ria, la qual cosa comporta unes dinà miques de bloqueig molt grans.»
De l’ahir a l’avui.
«Ara, qui guanya les eleccions no governa. Ha quedat un panorama molt complex que podria ser una oportunitat per a Figueres. Ens podrĂem trobar amb un Jordi Masquef que tĂ© una gran autoritat moral derivada de la seva victòria electoral i, a una Agnès LladĂł que tĂ© l’autoritat polĂtica derivada d’haver estat elegida alcaldessa de Figueres. Si aquestes dues autoritats saben trobar espais compartits…»
La dissertació va prosseguir reprenent la manera d’atreure talent.
«Escolta, farem una ciutat atractiva per al talent, segura per a la gent que vol construir la seva vida aquĂ, la seva famĂlia, la seva carrera professional.»
Ho visualitzava i verbalitzava esperançat.
«Home, tampoc tenim tan males cartes. Sempre dic que la geografia és la millor carta que tenim: som un territori de frontera, som una ciutat amb una ideologia oberta, liberal.»
Seguidament va donar suport a la seva afirmaciĂł de liberal en la seva circumstĂ ncia personal, en alguna cosa que no hauria de ser una excepciĂł i sĂ una cosa normalment acceptada.
«Una persona com jo no podria haver arribat a ser alcalde. Dubto que en cap altre lloc del territori un perfil com el meu hagués arribat a ser tan volgut.»
El polĂtic ha deixat entreveure l’home, la qual cosa em permet dissertar sobre el sentit de la transcendència. Ell, com a historiador, sap que el seu nom i la seva activitat tindran cabuda en els llibres d’Història, la qual cosa ha de suposar una responsabilitat afegida a la seva persona.
«Sempre he procurat ser una persona senzilla, això m’ha ajudat a ser una persona molt resilient. Ara, quan rebo crĂtiques molt dures, al meu entendre injustes… Mai no m’han molestat ni disgustat especialment les crĂtiques, excepte quan han vingut del meu entorn mĂ©s Ăntim. Mai no m’han molestat per molt descarnades, homòfones i integristes que hagin estat, sempre les he comportat d’una manera escèptica. Amb escepticisme empordanès, tant quan han estat elogis com crĂtiques.»
Exposada la seva resiliència, l’home culte va concloure citant Verdaguer:
«Quan mossèn Cinto Verdaguer va escriure En defensa pròpia (aquest home va passar-ne de tots colors) va deixar escrit que “els polĂtics sĂłn com les ones del mar, uns relleven a uns altres sense que ens n’adonem”. I això ens fa a tots molt humans. Jo sempre ho he portat, això, amb esportivitat.»
Tu creus que els polĂtics sĂłn humils?
«No, no. Jo he procurat ser humil…! En la polĂtica jo he conegut el millor i el pitjor. He conegut de tot. TambĂ©, Ă©s veritat, ara Ă©s un moment especialment pobre. Això t’ho reconec. Costa molt que gent amb un bon perfil professional o social es vulgui comprometre i per tant hem entrat en una certa dinĂ mica on els partits es mostren incapaços de regenerar-se. La polĂtica s’equivoca si es converteix en una professiĂł, en si mateixa, perquè això et fa sectari, saps que et jugues el sou de final de mes. Ja no tens una relaciĂł amb l’altre, perquè si guanya t’envia a tu a casa, per tant, s’equivoca si la polĂtica es converteix en una professiĂł. Això Ă©s compatible amb el fet que la polĂtica pugui sigui reconfortant, per a tu i per al bĂ© comĂş.»
Hem de resumir el balanç, no exempt d’autocrĂtica, del que va ser la seva gestiĂł com a alcalde de Figueres.
«Jo passejo per Figueres, ho dic amb humilitat, i veig coses que vam començar i vam fer nosaltres i em sento bĂ©. TambĂ© veig les coses en les quals ens vam equivocar, el que vam fer i vam deixar de fer. La capacitat transformadora de la polĂtica Ă©s molt seductora.»
Concreta aquesta manera de fer i la segona part de la seva activitat polĂtica com a conseller en dues actuacions, una realitzada i una altra projectada, relacionades directament amb Figueres.
«Vam desembussar l’entrada nord de l’autopista, el desdoblament de la carretera de Roses, i vam projectar el soterrament de la via del tren de Figueres. Aquestes coses en l’à mbit privat mai no les pots fer. Lamentablement, hem viscut temps excessivament idealistes i poc pragmà tics. L’idealisme ens ha portat a tots a la perdició!»
L’idealisme ens va introduir en la seva situaciĂł actual d’acusat de malversaciĂł i desobediència per la fiscalia i l’advocacia de l’Estat i en el fet de ser jutjat pel Tribunal Suprem. En el nostre parlar, li vaig dir que em semblava injust el tracte que se li estava donant per un sector determinat de polĂtics i ciutadans. Ell em va respondre:
«Encara falta temps perquè tot es posi en el seu lloc. El procés que hem viscut està marcat pel sentiment i l’emoció i no per la raó. A mi la pregunta que m’han fet les persones que em volen és: “I per què no te’n vas anar abans?”, perquè creia que era molt útil al president Puigdemont allà on estava.»
La seva resposta es va estendre i va justificar la seva manera de procedir. Ell ha exposat la seva visió del succeït en el seu llibre D’herois i traïdors. A mi, només em queda extractar l’última i dolorosa pregunta que li vaig fer sobre la resolució del conflicte.
«Jo crec que tindrà solució, al meu entendre, aquest és un problema vell, que ens ha agafat amb el peu canviat. Quin encaix trobarem els catalans a Espanya, a Europa i, entre els catalans, els barcelonins? Quin encaix tindrà Barcelona, una megalòpolis que té influència en tot el Mediterrani? Hem reproduït un problema més greu que afecta a tot occident: per primera vegada, des de la Segona Guerra Mundial, els pares d’avui no poden assegurar el benestar i la seguretat als seus fills que havien tingut ells. Això explica un fenomen de malestar de la classe mitjana de tot Europa.»
Fins aquĂ, aquesta conversa en la qual no he pogut ni sabut fer un esbĂłs personal de Santi Vila; per contra, hi predomina el retrat del polĂtic.Â
Leave a Reply