El fill del ferroviari

Santi Vila: «Lamentablement, hem viscut temps excessivament idealistes i poc pragmĂ tics. L’idealisme ens ha portat a tots a la perdiciĂł!»

Quan vaig iniciar aquesta sèrie de converses empordaneses, vaig pensar que una de les persones amb la qual volia conversar era amb Santi Vila. Vaig dubtar molt de fer-ho: era el moment?; quines conseqüències i repercussions tindria l’entrevista? Preguntes que em van portar a posposar qualsevol intent de conversar amb el meu interlocutor. Al final, la meva decisió de dialogar i publicar el que hem parlat i convertir-ho en un text mesurat, sobre una persona, a la qual la vida i els entorns que ella crea, li han portat a un d’aquests moments essencials, veu la llum.

La meva idea inicial era compondre un retrat de Santiago Vila Vicente. Després de les seves primeres paraules, vaig comprendre que no es pot dissociar la persona del polític.

Vaig començar pel principi, és a dir, preguntant-li pel seu origen familiar i vital, fent-li notar que era nascut a Granollers.
«Això és una provocació! La meva família paterna és tota de Figueres. El meu pare i la meva àvia van néixer a Vilamalla. Tots són d’aquí. I, efectivament, el meu pare, per un trasllat professional, treballava a Granollers. És un accident que jo no nasqués a Figueres! Vam tornar quan jo era un nen de 4 o 5 anys. Vaig estudiar a La Salle de Figueres durant onze anys, fins que vaig ser a l’institut de dalt, el Deulofeu.»

Després de les primeres dades, vam continuar parlant d’aquesta pàtria de les persones que és la infància, aquest temps en què neixen els vincles d’amistat i que grava en les nostres memòries el nostre particular paisatge de la durada.
«Tota la meva adolescència la vaig viure dedicat a l’escoltisme. Vam fer una agrupació escorta, que encara existeix, Xiprers al Vent. Jo en vaig ser un dels membres fundadors. Aquí, va néixer la meva vocació pel social. L’ideari de Powell em va marcar des del primer dia.»

El moviment de l’escoltisme va néixer a principis del segle XX a Anglaterra per combatre la delinqüència juvenil. A aquest moviment el defineix el diccionari de la Real Academia Española com �Moviment de joventut que pretén l’educació integral de l’individu per mitjà de l’autoformació i el contacte amb la naturalesa’.

El desvetllament social, en els anys d’estudiant universitari, el va portar a militar en un partit polític.
«Quan estava estudiant la carrera em vaig fer molt amic d’en Pere Prats i de la seva dona, la Nuri, que estaven molt preocupats per la política. A través d’ells em vaig afiliar a Esquerra Republicana de Catalunya (ERC).»

Perdoni’m, el lector, l’incís biogràfic, el considero necessari per situar la resposta del meu interlocutor: en Santi Vila va iniciar la seva militància a ERC el 1991, quan estudiava Lletres a la Universitat de Girona; una vegada acabada la llicenciatura, en l’especialitat d’Història (1995), va presidir l’organització local del partit a Figueres (1995-1999). Prosseguim.
«Va haver-hi un congrés molt convuls a ERC. Una part es va fer independentista i va haver-hi una excisió. El que era el meu director de tesi, Jordi Canal, em va dir: “Això no és per a tu”.»

Una altra breu acotació: va cursar els estudis de doctorat a la Universitat Autònoma de Barcelona i a la Universitat de Girona, la seva tesi va versar sobre la figura de Fèlix Sardà i Salvany.
«Efectivament, jo em vaig donar de baixa d’Esquerra sentint una certa frustració: a mi m’agradava molt la política municipal: començava apuntar com un somni personal el que acabaria aconseguint, ser alcalde de Figueres.»

Just en aquest instant del diàleg apareix el polític que és Santi Vila. No hi ha impostura, ni cap intent de postular-se per a res, tan sols un desig profund d’aclarir alguna qüestió que circula en l’imaginari popular figuerenc.
«En contra del tòpic ciutadà, que es va anar alimentant, especialment pels meus adversaris polítics, el càrrec que més il·lusió m’ha fet en la meva vida ha estat el d’alcalde de Figueres. L’emoció que vaig sentir quan vaig guanyar, contra pronòstic, les eleccions municipals, és una emoció que no he tornat a sentir mai més, ni quan em van nomenar conseller. Aquella il·lusió de ser alcalde de Figueres la vaig aconseguir.»

La seva expressió no verbal li va fer avançar el cos que sostenia els seus braços recolzats a la taula. Mirant sense veure, com dintre seu, va prosseguir:
«Sempre m’ha sabut greu ser considerat un home que volia fer carrera en la política. I no, jo volia ser alcalde de la meva ciutat. Sempre vaig dir que seria alcalde només vuit anys. Quan vaig renovar el mandat, per majoria absoluta, va ser quan el president Mas em va dir que no sabia si nomenar-me conseller, això va ser quan feia cinc anys o cinc i mig que era alcalde. Jo li vaig dir al president Mas: “Si m’has de fer conseller, que sigui ara, perquè jo deixaré la política quan acabi el meu segon mandat com a alcalde de Figueres”.»

Durant la seva carrera política, a més d’alcalde de la seva ciutat, en Santi Vila va ser conseller de Territori i Sostenibilitat (2012-2016), conseller de Cultura (2016-2017) i conseller d’Empresa i Coneixement (2017).
«Efectivament, em va nomenar conseller. No diré que me n’hagi penedit, però més d’una vegada, a la vista de com han anat les coses a Figueres, m’he mossegat la llengua. Hi ha hagut moltes coses que m’han sabut greu. Jo crec que Figueres té un potencial enorme i, entre tots, no l’hem sabut, encara, explotar.»

Donada la seva resposta, la nostra conversa deriva cap a una projecció del futur de Figueres i, per afegiment, de l’Empordà. Conversem sobre el talent que es perd.
«Aquest és un tema que interpel·la a totes les ciutats petites i mitjanes, com fem per a atreure talent, que es concentra en les grans ciutats? Talent crida a talent!»

És possible que llegís en la meva expressió un rictus de preocupació i per això va recórrer a l’exemple.
«En el servei de cardiologia de l’hospital de Figueres no resultaria tan difícil poder retribuir bé un bon cardiòleg, com convèncer-lo que no s’avorrirà. Quin és el repte, treballar en el Clínic, en una gran unitat o estar a Figueres, en una petita unitat?, La temptació, legitima, del professional que vol créixer professionalment no és només guanyar diners, és tenir un equip motivador, estimulant, del qual pugui aprendre. Això passa a Figueres i passa a Igualada, a Manresa i en totes les ciutats mitjanes. La gran ciutat, Barcelona, té una potència atractiva que arrasa i absorbeix el talent del territori.»

Falta saber com el podem recuperar.
«A mitjà termini, aquesta tendència tindrà correctors. Cada vegada més, tenim un país millor traçat, des del punt de vista de les infraestructures, del treball en xarxa, per tant, cada vegada més tornarem a valorar, si fem bé les coses, que som una ciutat i un territori on es viu millor, des del punt de vista qualitatiu, on no tenim problemes de contaminació de l’aire o de contaminació acústica; on podem intentar garantir major seguretat, major confort. Tot això ha de formar part d’un projecte polític de ciutat amable, territori amable, d’un viure més lent, més tranquil. Un projecte que alguns teníem molt clar.»

S’apassionà, és el Santi Vila polític, el liberal progressista, el catalanista moderat, qui de memòria exposava un projecte de ciutat i de territori.
«Crec que fa falta que es generin grans consensos entorn d’aquestes grans idees. I que, governi qui governi, tots treballem en la mateixa direcció, perquè desgraciadament, jo crec, que en això Figueres ha tingut mala sort. Ha costat molt consensuar un model de ciutat: què li convé a l’Empordà i què li convé a Figueres?; quin és el nostre paper en el món? Consensuar aquest model perquè tingui continuïtat.»

La passió i el record es conjuminen a l’anàlisi dels últims anys de la història de Figueres.
«Jo he format part de la història gaudida de la ciutat i vam fer un recorregut per a vint anys, i qui anava davant, al cap de cinc anys i mig, el deixa. Desgraciadament, la Marta Felip ha hagut de governar en circumstàncies molt precàries, amb una majoria molt minoritària, la qual cosa comporta unes dinàmiques de bloqueig molt grans.»

De l’ahir a l’avui.
«Ara, qui guanya les eleccions no governa. Ha quedat un panorama molt complex que podria ser una oportunitat per a Figueres. Ens podrĂ­em trobar amb un Jordi Masquef que tĂ© una gran autoritat moral derivada de la seva victòria electoral i, a una Agnès LladĂł que tĂ© l’autoritat polĂ­tica derivada d’haver estat elegida alcaldessa de Figueres. Si aquestes dues autoritats saben trobar espais compartits…»

La dissertació va prosseguir reprenent la manera d’atreure talent.
«Escolta, farem una ciutat atractiva per al talent, segura per a la gent que vol construir la seva vida aquí, la seva família, la seva carrera professional.»

Ho visualitzava i verbalitzava esperançat.
«Home, tampoc tenim tan males cartes. Sempre dic que la geografia és la millor carta que tenim: som un territori de frontera, som una ciutat amb una ideologia oberta, liberal.»

Seguidament va donar suport a la seva afirmaciĂł de liberal en la seva circumstĂ ncia personal, en alguna cosa que no hauria de ser una excepciĂł i sĂ­ una cosa normalment acceptada.
«Una persona com jo no podria haver arribat a ser alcalde. Dubto que en cap altre lloc del territori un perfil com el meu hagués arribat a ser tan volgut.»

El polític ha deixat entreveure l’home, la qual cosa em permet dissertar sobre el sentit de la transcendència. Ell, com a historiador, sap que el seu nom i la seva activitat tindran cabuda en els llibres d’Història, la qual cosa ha de suposar una responsabilitat afegida a la seva persona.
«Sempre he procurat ser una persona senzilla, això m’ha ajudat a ser una persona molt resilient. Ara, quan rebo crĂ­tiques molt dures, al meu entendre injustes… Mai no m’han molestat ni disgustat especialment les crĂ­tiques, excepte quan han vingut del meu entorn mĂ©s Ă­ntim. Mai no m’han molestat per molt descarnades, homòfones i integristes que hagin estat, sempre les he comportat d’una manera escèptica. Amb escepticisme empordanès, tant quan han estat elogis com crĂ­tiques.»

Exposada la seva resiliència, l’home culte va concloure citant Verdaguer:
«Quan mossèn Cinto Verdaguer va escriure En defensa pròpia (aquest home va passar-ne de tots colors) va deixar escrit que “els polítics són com les ones del mar, uns relleven a uns altres sense que ens n’adonem”. I això ens fa a tots molt humans. Jo sempre ho he portat, això, amb esportivitat.»

Tu creus que els polĂ­tics sĂłn humils?
«No, no. Jo he procurat ser humil…! En la polĂ­tica jo he conegut el millor i el pitjor. He conegut de tot. TambĂ©, Ă©s veritat, ara Ă©s un moment especialment pobre. Això t’ho reconec. Costa molt que gent amb un bon perfil professional o social es vulgui comprometre i per tant hem entrat en una certa dinĂ mica on els partits es mostren incapaços de regenerar-se. La polĂ­tica s’equivoca si es converteix en una professiĂł, en si mateixa, perquè això et fa sectari, saps que et jugues el sou de final de mes. Ja no tens una relaciĂł amb l’altre, perquè si guanya t’envia a tu a casa, per tant, s’equivoca si la polĂ­tica es converteix en una professiĂł. Això Ă©s compatible amb el fet que la polĂ­tica pugui sigui reconfortant, per a tu i per al bĂ© comĂş.»

Hem de resumir el balanç, no exempt d’autocrítica, del que va ser la seva gestió com a alcalde de Figueres.
«Jo passejo per Figueres, ho dic amb humilitat, i veig coses que vam començar i vam fer nosaltres i em sento bé. També veig les coses en les quals ens vam equivocar, el que vam fer i vam deixar de fer. La capacitat transformadora de la política és molt seductora.»

Concreta aquesta manera de fer i la segona part de la seva activitat polĂ­tica com a conseller en dues actuacions, una realitzada i una altra projectada, relacionades directament amb Figueres.
«Vam desembussar l’entrada nord de l’autopista, el desdoblament de la carretera de Roses, i vam projectar el soterrament de la via del tren de Figueres. Aquestes coses en l’àmbit privat mai no les pots fer. Lamentablement, hem viscut temps excessivament idealistes i poc pragmàtics. L’idealisme ens ha portat a tots a la perdició!»

L’idealisme ens va introduir en la seva situació actual d’acusat de malversació i desobediència per la fiscalia i l’advocacia de l’Estat i en el fet de ser jutjat pel Tribunal Suprem. En el nostre parlar, li vaig dir que em semblava injust el tracte que se li estava donant per un sector determinat de polítics i ciutadans. Ell em va respondre:
«Encara falta temps perquè tot es posi en el seu lloc. El procés que hem viscut està marcat pel sentiment i l’emoció i no per la raó. A mi la pregunta que m’han fet les persones que em volen és: “I per què no te’n vas anar abans?”, perquè creia que era molt útil al president Puigdemont allí on estava.»

La seva resposta es va estendre i va justificar la seva manera de procedir. Ell ha exposat la seva visió del succeït en el seu llibre D’herois i traïdors. A mi, només em queda extractar l’última i dolorosa pregunta que li vaig fer sobre la resolució del conflicte.
«Jo crec que tindrà solució, al meu entendre, aquest és un problema vell, que ens ha agafat amb el peu canviat. Quin encaix trobarem els catalans a Espanya, a Europa i, entre els catalans, els barcelonins? Quin encaix tindrà Barcelona, una megalòpolis que té influència en tot el Mediterrani? Hem reproduït un problema més greu que afecta a tot occident: per primera vegada, des de la Segona Guerra Mundial, els pares d’avui no poden assegurar el benestar i la seguretat als seus fills que havien tingut ells. Això explica un fenomen de malestar de la classe mitjana de tot Europa.»

Fins aquí, aquesta conversa en la qual no he pogut ni sabut fer un esbós personal de Santi Vila; per contra, hi predomina el retrat del polític.