El festival més emotiu

0
911

El Festival Castell de Peralada obre la 32 edició amb ‘Messa da Requiem’, de Verdi, dedicada a Carmen Mateu


 

És el primer any que el Festival Castell de Peralada no compta amb la presència de la seva fundadora i alma mater, Carmen Mateu, qui va morir el passat mes de gener, i el dia de la inauguració, el 5 de juliol, va ser tota una declaració d’intencions, una vesprada farcida de records: es va representar Messa da Requiem de Giuseppe Verdi. I és que, precisament, va ser un altre rèquiem, en aquest cas el de Mozart interpretat per Montserrat Caballé, l’espectacle que va donar el tret de sortida al Festival l’estiu del 1987.

L’Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya, dirigida per Giampaolo Bisanti, i les veus de la soprano Leah Crocetto, la mezzosoprano Ekaterina Gubanoba, el tenor Charles Castronovo i el baix Alexander Vinogradov, juntament amb el Cor Intermezzi Coros a la Carta, van representar solemnement la missa fúnebre de l’italià, tan plàcida, serena i enfurismada alhora. I quan la peça respirava i emmudien instruments i cantants, s’escoltava la fressa de les fulles i els arbres altíssims del jardí tocats per un vent amable. L’emoció de l’auditori era continguda contemplant un escenari volgudament auster i només decorat amb cistelles cobertes amb heura. Això sí: quan va acabar la funció els aplaudiments van ser llargs i cops de peu repicaven i feien tremolar les grades. Abans de les dotze de la nit, el públic va començar a desfilar pels jardins del castell, que, a partir d’ara, portaran el nom de Carmen Mateu, i on es va inaugurar, durant una recepció de la família davant de 600 convidats, un bust de bronze dedicat a la mecenes de l’escultora Rosa Serra. Sortint del recinte, es lliuraven roses vermelles. Ufanoses i sense espines. D’aquesta manera s’arribava a la fi de la primera nit d’un festival que acollirà vint-i-dos espectacles de lírica i dansa fins al 17 d’agost.

EL LLARG VIATGE DE SERRAT. Quan el noi del Poble-sec, Joan Manuel Serrat, era jove i encara no cantava que feia vint anys que tenia vint anys, va escriure en un hotel de Calella de Palafrugell les deu cançons de Mediterráneo. D’això fa quaranta-set anys i el cantautor va començar divendres a Peralada la gira a Catalunya que rememora aquest disc sota el nom de Mediterráneo da capo. Da capo és una expressió italiana que es podria traduir com ‘tornar als inicis’. I això és el que fa Serrat després de gairebé cinc dècades cantant amb una guitarra i la seva inseparable banda. Dissabte va dedicar, des de l’escenari on ha actuat fins a divuit edicions, el concert a Carmen Mateu i va explicar per què celebra la publicació de Mediterráneo abans del 50è aniversari: senzillament no se’n podia estar, va confessar. Durant la primera part del concert, centrada en el disc, va sonar dues vegades la cançó d’aquest mar que uneix tres continents. El públic va ser tant generós en aplaudiments com l’artista i les al·lusions al mar van ser recurrents: l’epopeia d’Ulisses i al navegant que torna a casa després d’una llarga travessia. La decoració era sòbria: només una tela en forma de vela, des d’on es projectaven imatges, cobria el fons negre de l’escenari. La denúncia hi va estar present, quan el cantant va voler parlar «d’aquest mar que és un sarcòfag» i va interpretar, amb un aire elegíac i la gràcia de la viola d’Úrsula Amargós, Plany de mar. Al llarg de les dues hores i mitja del concert, es van escoltar fins a vint-i-set cançons: des de Tío Alberto, La mujer que yo quiero o Lucía fins a Me’n vaig a peu, Cantares o Temps era temps. Passada la mitjanit s’entonava Hoy puede ser un gran día i amb els versos de les paraules d’amor més senzilles i tendres, el noi del Poble-sec va acomiadar la vetllada.

ÀNGEL REYNAL

 

Leave a Reply

Sigues el primer a comentar!

Notificar-li
avatar
wpDiscuz