‘El degènere humà’

0
2026

Entre els llibres que he llegit recentment, Identidad y amistad, d’Emilio Lledó, m’ha regalat el títol d’aquesta tribuna: «El degénero humano». No vull desglosar el llibre ni fer-ne crítica; això no obstant, vull escollir i citar l’explicació d’aquest títol i el seu fons per recuperar el sentit de les paraules. El filòsof escriu: «En nuestro tiempo, abrumado por continuas noticias en las que intuimos el consabido término de “género humano”, se está configurando, poco a poco, el “degénero humano”. Una degeneración que, en la medida de lo posible, habría que luchar por regenerar».

Fa uns anys vaig ser el comissari d’una exposició sobre la màquina d’escriure a l’antiga Fontana d’Or, de Caixa de Girona. Estàvem muntant-la i per acompanyar les joies de màquines que s’exposaven, vam decidir posar frases de literats, unes de divertides, com la referència de García Márquez, a qui havia estat el primer novel·lista de la història, segons ell, Jonás, que li va dir a la seva dona que havia passat tres dies en el ventre d’una balena.

Entre totes les cites, hi havia una de la qual no estava segur qui n’era l’autor: «Potser la paraula va inventar la set i l’aigua». L’àngel dels periodistes em va murmurar a cau d’orella que esperés a comprovar l’autoria de l’escriptor al qual atribuïa la frase. Vaig arribar a casa, vaig agafar el llibre de la prestatgeria i un llapis de mina vermella per subratllar la cita quan la trobés. El vaig rellegir sencer, ho vaig fer lentament i amb els cinc sentits posats, però no vaig trobar la frase. Vaig creure que era un resum de la lectura que jo havia fet, una síntesi. Tants anys després, encara dubto, segueixo sense estar-ne segur, i no obstant això, crec que les paraules han inventat la set i l’aigua, atès que és amb paraules com denominem totes les coses del nostre món, són les paraules amb què construïm els ponts de l’enteniment, també són les paraules amb què sembrem la llavor de l’odi.

Anem a buscar el sentit de paraules molt utilitzades, tant, que han perdut el seu significat.

En aquesta tribuna més d’una vegada he escrit les paraules justícia, solidaritat, igualtat, fraternitat, llibertat, guerra, pau, política, corrupció i tantes altres que seria absurd transcriure-les totes; serveixin les anomenades per buscar-ne el significat i la degeneració que tenen, a força de repetir-les.

La paraula justícia, en la seva primera accepció, diu el diccionari: «Principi moral que inclina a obrar i jutjar respectant la veritat i donant a cadascú el que li correspon». Evidentment, per a qualsevol lector ben informat, la justícia pot ser un principi moral, però ara bé, és un principi en desús. Els jutges no sempre respecten la veritat del succeït ni donen a cadascú el que li correspon. No tracta igual la justícia qui roba gallines (així ho va reconèixer Carlos Lesmes) que a Juan Carlos I. No jutja igual els líders independentistes catalans que els polítics corruptes. Per resumir, no es respecta la veritat atès que s’inventa. No és nou aquest desgast de la paraula, ens el recorda l’Arcipreste de Hita quan escrivia que els diners, de veritats fan mentides i de mentides en fan veritats.

Sinònima de fraternitat és la paraula solidaritat. Així, si els sembla, anem al significat de la primera. La primera accepció és: «afecte i confiança pròpia de germans o de persones que es tracten com a germans». La segona accepció és la més practicada i la menys sinònima de solidaritat: «associació de persones que tenen uns mateixos interessos professionals o altruistes». L’interès promou els grups d’influència per aconseguir beneficis per a la seva germanor. Hem oblidat que vam deixar de viure en petits grups i vam crear les ciutats perquè vam ser conscients que cap ésser humà és autosuficient per si mateix, i atès que som éssers socials i en certa manera fraternals i solidaris, hauríem de recuperar el sentit i significat de totes dues paraules.

De la paraula igualtat no en transcriuré el significat, està tan en desús com el llatí. Cert que en alguns llocs i en unes certes persones cultes, el llatí és font de coneixement, però el tracte idèntic entre persones no es dona, no existeix en l’Estat, ni en l’empresa, ni en cap organisme jerarquitzat. Existeix discriminació per raons de sexe, raça, classe social o qualsevol altra circumstància que ens serveixi per demostrar que no tots som iguals.

Guerra i pau són paraules antònimes. La primera manté el significat de sempre i ha afegit adjectius en els últims vuitanta anys: guerra freda, guerra nuclear, guerra cibernètica, guerra econòmica i alguna adjectivació més.

La pau és un bé escàs. La humanitat no ha tingut gaires dies de pau al llarg de la seva història. Després de la Segona Guerra Mundial, davant l’horror que va suposar, es va pensar que hi hauria pau, però els fets ens diuen que no hi ha hagut en el món un sol dia de pau en els setanta-set anys que fa que va acabar el conflicte mundial.

Segons la RAE, la paraula política defineix «l’art, doctrina o opinió referent al govern dels Estats». En la seva segona accepció: «activitat dels qui regeixen o aspiren a regir els assumptes públics». Permeteu-me citar de nou un filòsof: «estic cansat de pensar sobre paraules com el bé o la justícia; ensenyeu-me d’una vegada a realitzar-les». En les nostres societats són els polítics els que haurien de vetllar perquè totes i cadascuna de les paraules citades tinguessin el seu correcte significat; el problema és que les paraules política i corrupció des de fa temps semblen sinònimes.

La definició de la paraula llibertat diu: «Facultat i dret de les persones per a triar de manera responsable la seva pròpia manera d’actuar dins d’una societat», i afegeix: «la llibertat és un dret humà». En el diccionari de filosofia de José Ferrater Mora, al concepte de llibertat li dedica onze pàgines dissertant sobre la complexitat de la paraula. Els convido a llegir detingudament les paraules del filòsof i ho faig amb la ferma creença que les nostres societats actuals són cada vegada més distòpiques, en altres paraules, el sentit autoritari es va imposant, al mateix temps que el gènere humà admet que decideixin les elits polítiques i econòmiques (venen a defensar els mateixos interessos), en comptes de ser responsablement lliures. Aquesta delegació de la nostra llibertat degenera en un autoritarisme que des de dins soscava el concepte de democràcia.

Ernest Cassirer: «La pregunta filosòfica per l’origen i naturalesa del llenguatge és en el fons tan antiga com la pregunta per la Naturalesa i per l’origen de l’ésser». Els presocràtics homologaven les paraules llenguatge i raó. Així, ser un «animal racional» era ser un ens capaç de parlar. El llenguatge és, o bé una part del logos (vocable d’origen de l’antic grec que significa: discurs, oració, cita, història, estudi, paraula, càlcul, raó) o el logos mateix, l’arrel dels quals prové de légõ (jo dic, jo poso en ordre). Disculpi el lector aquest enrevessat paràgraf. He volgut fixar la importància del llenguatge, de la paraula, perquè a això devem el fet de considerar-nos gènere humà.

Tornem al títol de la tribuna.

Una evidència del degènere humà és el deteriorament del significat de les paraules, la seva tergiversació, atès que el llenguatge forma part de la realitat del parlant, i per tant, com sostenien els presocràtics, és «el llenguatge de l’ésser».

L’objectiu que les paraules construeixin la llengua és perquè els parlants puguem comunicar-nos entre nosaltres, d’aquí ve que no sigui raonable utilitzar la llengua com una arma llancívola, convertint, per exemple, el català i el castellà, en un casus belli contra l’altre, la qual cosa comporta tractar-lo com un enemic. Per contra, les paraules haurien de ser utilitzades per regenerar les nostres societats posant en comú el que som, «animals racionals». Si destruïm el sentit i significat del llenguatge, ens anirem embrutint i el miracle que un dia va ser el gènere humà degenerarà i el pur estat de la naturalesa ens expulsarà del nostre hàbitat. Ja ho està fent!

Un exemple: quan fa quatre-cents anys van arribar els holandesos al que avui és Nova York, l’illa de Manhattan era un verger habitat per uns pocs indis que vivien de la caça i la pesca i en harmonia amb la naturalesa. L’home blanc va comprar l’illa per un equivalent a vint euros actuals. Va talar els arbres, va aplanar el terreny i va construir edificis cada vegada més alts. Aquella illa avui és una illa de ciment que està construïda a nivell del mar —per cert, es preveu que en els pròxims anys el nivell de l’oceà pugi uns dos metres. Els poso l’exemple de la ciutat de Nova York perquè és un símbol del que anomenem prosperitat. Una prosperitat exposada a inundacions, a huracans cada vegada més violents i freqüents. Per entendre l’origen d’aquest problema, l’arrel d’on prové, utilitzem les paraules canvi i climàtic i aquesta és l’herència de la supèrbia humana, l’exemple més evident del que el «degènere humà» està fent amb el planeta.

Per part meva, desitjo ser un home lliure, lliure per triar els meus propis mestres, lliure per parlar, pensar i actuar per mi mateix, perquè sense llibertat no hi ha gènere humà, sense ella costa continuar respirant.

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li