El Coipú, una espècie que genera diversitat d’opinions

0
1244

L’any 2013 l’Alt Empordà es va alertar per la presència d’aquest animaló, procedent de Sud-amèrica, que es va introduir a la comarca a través de França


«L’espècie humana és l’espècie més invasora del món; té nassos que nosaltres mateixos ens atrevim a dir que una espècie animal és invasora». Així de clar explica Jordi Sargatal, ornitòleg, naturalista i director tècnic de l’estany d’Ivars i Vila-sana, després de ser molts anys el director del parc natural dels Aiguamolls de l’Empordà, la presència del coipú (Myocastor coypus) al nostre territori. Tot i això, l’actual biòleg del PN dels Aiguamolls de l’Empordà, Albert Burgas, també explica a horanova que la presència d’aquest rosegador ha afectat, sobretot, «la vegetació d’alguns sistemes aquàtics». De fet, és una espècie que forma part de la llista de les espècies invasores de la International Union for Conservation of Nature and Natural Resources (IUCN). Per tant, podem veure que hi ha diversitat d’opinions sobre la presència d’aquesta espècie animal.

L’ARRIBADA DEL COIPÚ. El Myocastor coypus, o també popularment conegut com a coipú o rata-llúdriga, és un rosegador que va introduir-se en territori alt-empordanès ara fa prop d’una dècada. L’any 2013, els experts i naturalistes de la zona van començar a detectar la presència i a capturar els primers exemplars d’aquest animal, a les lleres dels rius. Però, anem a pams… Com es va introduir? Bàsicament per vendre gat per llebre o, més ben dit, vendre coipú per llúdriga.

Cal saber que és un mamífer rosegador de la família dels mio­castòrids, i que prové de Sud-Amèrica. La seva pell és molt apreciada i a França van desenvolupar massa la seva indústria a través de granges pelleteres. Els animals s’escapaven d’aquestes granges i baixaven per les conques fluvials fins a arribar a l’Empordà. Així és com es van introduir en el territori, tot i que actualment s’ha detectat que també accedeixen a la península Ibèrica pel País Basc. I, com hem dit, és considerada espècie invasora i forma part de la llista d’espècies invasores més nocives d’Europa.

LA SEVA PRESÈNCIA ALS AIGUAMOLLS DE L’EMPORDÀ. El biòleg del P. N., Albert Burgas, explica que l’efecte més important i més visible de la presència d’aquesta espècie és als sistemes aquàtics. «Es mengen algunes plantes dels sistemes aquàtics i això ha fet que la composició de la vegetació canviï». Burgas afegeix que la presència d’aquest animal ha afectat espècies de flora amenaçada com ara el jonc florit. «Fa un parell d’anys vam veure que aquesta planta desapareixia dels arrossars per l’alta densitat de coipús, i pensem que la van exterminar».

AFECTACIÓ DE LES INFRAESTRUCTURES HÍDRIQUES. Un altre dels efectes de la presència d’aquesta espècie és que afecta les infraestructures hídriques, «sobretot les motes, perquè fan caus i foraden les motes». A més, «hem detectat que és una espècie que sempre segueix els mateixos camins i passos i, per tant, el seu pas acaba llimant la mota. De fet, «fa uns anys van fer malbé les motes de l’estany del Cortalet i es va buidar».

Tot i això, Jordi Sargatal desgrana que la presència del coipús «té més efectes positius que negatius perquè, per exemple, com que actualment no hi ha massa conills, els coipús fan de biomassa per altres animals». Sargatal defensa que la presència d’aquest animaló «no altera l’ecosistema perquè a la Camarga fa molt temps que n’hi ha i no ha alterat l’ecosistema». Sargatal afegeix que «a la Camarga no hi ha cap habitat aquàtic que hagi patit, i diuen que poden menjar vegetals… però si entra un ramat de vaques o egües, aquests sí que en mengen, de vegetals».

LA DESAPARICIÓ DEL CONILL. Anant al què avançava Sargatal, cal saber que avui dia no hi ha massa conills en el nostre ecosistema, ja que l’ésser humà va introduir una malaltia. «El conill era una espècie molt abundant, hi havia molts depredadors que vivien dels conills com ara guilles, musteles, orons i molts rapinyaires, i als anys vuitanta en alguns camps hi havia fins a dos-cents conills; imagina com estaven de contents els pagesos… I els caçadors van començar a matar-ne molts i després un veterinari francès va introduir una malaltia, la mixomatosi, i van començar a morir-ne molts». Hi ha zones on el linx ibèric o l’àguila imperial no trobaven menjar i això va fer baixar la biomassa, però a falta de conills, el coipú pot estar ocupant aquest lloc i serveix de presa per a alguns depredadors».

LA PLAGA DEL SENGLAR. Actualment, a Catalunya i a l’Alt Empordà patim una plaga destacable de senglars. Tot i això, tal com explica Jordi Sargatal, «introduir malalties al medi natural és molt perillós, i més en el senglar, ja que la malaltia podria passar als porcs de les granges». En aquest sentit, «l’única solució claríssima per baixar la població de senglar serà la presència de depredadors, per tant, benvingut el llop de l’Albera».

Sargatal complementa la informació afegint que «és evident que per molts llops que hi hagi no acabaran amb la plaga, però ajudaran moltíssim. Hi ha zones d’Espanya amb presència de llops on hi ha molt pocs senglars; a part dels que es menja, hi ha un altre factor que és l’ecologia de la por». «El llop fa que els senglars no surtin als prats i no els facin malbé, per tant, al final els senglars marxen de la zona i crien menys; per tant, tots els depredadors naturals ajuden». En aquest sentit, Sargatal deixa clar que «és evident que si hi ha molts de llops a la zona, això pot afectar altres factors com ara que s’han de vigilar els ramats i altres problemàtiques que cal encarar bé». Detalla que a Espanya hi ha 2.500 llops i hi ha zones on hi ha problemes i d’altres que estan adaptades a conviure amb els ramats i els llops. El llop fa molts anys havia d’atacar els ramats perquè no trobava menjar natural, però ara que hi ha tants senglars i cabirols en alguns boscos, ja té presa natural i com que els llops són molt llestos, saben que mentre mengin un cabirol o senglar, no els passa res, i saben que no poden tocar els ramats. «A la zona de Zamora hi ha pastors que diuen: “no toqueis estos lobos que són listos y han aprendido a no tocar nuestros rebaños”».

UNA ESPÈCIE QUE HA VINGUT PER QUEDAR-SE. Tornant als coipús, l’animaló protagonista d’aquestes pàgines, hem de tenir clar que es tracta d’una espècie que ha arribat a la península per quedar-s’hi. Així, el biòleg Albert Burgas deixa clar que «el problema del nostre territori és que és molt complicat d’eradicar; s’hauria d’invertir molt econòmicament i la responsabilitat que tenim és que no es dispersi més per la península Ibèrica». Explica que Anglaterra va aconseguir eradicar l’espècie, «però la diferència és que nosaltres no som una illa i caldria molta inversió per dur a terme una acció d’aquestes dimensions».

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li