El catalĂ , cosa de tots

0
1947

Per Sant Jordi de l’any que ve farà 40 anys de la campanya «El català, cosa de tots». Va ser la primera campanya de sensibilització sobre l’ús de la llengua catalana que impulsava la Generalitat després de la dictadura. Era el 1982 i l’any següent s’aprovava la primera llei de normalització lingüística. Qui dubti de l’expansió de la llengua catalana al llarg d’aquests anys que pregunti als avis i avies que van poder estudiar, en quina llengua ho van fer. Es va avançar molt en l’ús del català en tots els àmbits, tanmateix avui estem retrocedint a marxes forçades. Ha plogut molt des de llavors i la transformació que hem viscut com a societat als Països Catalans —i arreu— és molt gran.

La campanya «El català, cosa de tots» hauria de ser permanent. L’ús del català està en retrocés en tots els àmbits, però la davallada en l’ús social és la més alarmant.

La setmana passada la Plataforma per la Llengua va fer públic l’estudi anual de l’estat del català. La major part d’informació que s’hi recull assenyala un futur negre per a la nostra llengua. El titular que va destacar l’entitat i que els mitjans se n’han fet ressò indica que a Catalunya, 8 de cada 10 catalanoparlants canvien de llengua quan algú els parla en castellà, la majoria «per respecte» o «per educació». Hem comprat el marc mental dels partits i entitats espanyolistes al peu de la lletra. Tothom s’ha de poder expressar amb la llengua que vulgui, però als territoris de parla catalana els catalanoparlants hem d’utilitzar la llengua catalana i vetllar perquè els nostres interlocutors se la facin seva si encara no ho senten així. Si no ho fem nosaltres, qui ho ha de fer?

El paper de la Generalitat i en general de les institucions catalanes mereix un capítol a part. De l’estudi se’n desprèn que la Generalitat de Catalunya incompleix la Llei del cinema des de fa deu anys. A priori han estat anys de governs amb sensibilitat per la llengua i la cultura catalana, però a l’hora de la veritat no compleixen ni les lleis que ells mateixos han impulsat, i no pas per culpa de la justícia espanyola. Si bé el Tribunal Constitucional espanyol va reduir les estrenes de pel·lícules doblades al català del 50% al 25%, els successius governs catalans no han fet complir ni aquesta quota.

En el camp audiovisual, plataformes com Netflix, HBO o Disney+ menystenen el català malgrat que sigui una llengua amb molts més parlants que l’islandès, que només en té 300.000 i, per contra, tríplica l’oferta amb la seva llengua. El més greu és que hi ha 144 llargmetratges que han estat doblats amb diners públics dels catalans, pagats directament a Disney (de manera que ara en són els propietaris) i que no s’ofereixen.

A l’estudi es detallen molts altres casos en els que queda palesa la desídia dels governants. Altres casos, com l’abandonament del Club Super3, no hi apareixen i mereixerien que se’n parlés. Però no seria just carregar tota la responsabilitat als governants. Ens agradi més o menys, els polítics són un reflex de la societat i tots plegats tenim part de responsabilitat.

40 anys després de la campanya «El català, cosa de tots», som un país amb major anhel d’independència política, però si no defensem la llengua i la cultura catalana, de ben poc servirà.

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li