El Béjart Ballet Lausanne posa dempeus el públic de Peralada en la seva inauguració

0
537

La companyia fa un personal i sentit homenatge al seu creador en el desè aniversari de la seva mort


El Festival Castell de Peralada va donar el tret de sortida a la programació de la 31a edició dijous passat amb un sentit homenatge, íntim i carregat de delicadesa, al gran coreògraf Maurice-Jean Berger, conegut amb el nom artístic de Maurice Béjart (1927-2007), a deu anys de la seva mort i quan s’acompleixen trenta anys de la creació del Béjart Ballet Lausanne. Davant de 1.700 espectadors, la companyia, que dirigeix l’hereu del llegendari creador, Gil Roman, va ser doncs l’encarregada d’aixecar el teló del festival que s’allargarà fins al 17 d’agost i que ha convocat enguany noms com Gregory Kunde, Pretty Yende, Aihnoa Arteta, Juliette Binoche amb el pianista Alexandre Tharaud, Brian Ferry, Franco Battiato, Katie Melua, James Rhodes o Diego el Cigala, a més de presentar un Dido i Eneas en versió semiescenificada i produir la ja anunciada nova versió de Madama Butterfly.

Per a Roman, Peralada és un escenari màgic. Hi va actuar per primera vegada com a ballarí l’any 2003, de la mà de Béjart, i hi va tornar ja com a director artístic el 2010 i el 2015. Segurament per això, aquest dijous va voler transmetre aquesta connexió en l’espectacle inaugural. La vetllada va començar amb l’estrena, per primera vegada a Catalunya, d’aquest sentit i personal homenatge pòstum que va arrencar amb t’M varations…, del mateix Roman, una obra nascuda de la relació epistolar diària entre Béjart i el seu deixeble i que aquest últim no va contestar mai. El resultat: una obra coral, amb un esplèndid aparell musical en directe a càrrec de Thierry Hochstätter y J. B. Meier amb tocs autobiogràfics en què destaca l’escena de les sabatilles de punta, amb un simpàtic solo de la catalana Elisabet Ros, en esplèndida forma física i expressiva. Un homenatge en què la dansa transforma en moviment les paraules que Béjart va enviar a l’actual director de la formació i que en 50 minuts recorre diversos aspectes de la relació entre el mestre i el deixeble, que permet apreciar la magnífica salut de la companyia suïssa.

A la segona part de l’espectacle, el tan esperat homenatge que Gil Roman va imaginar per al seu mestre: Béjart fête Maurice, una successió d’obres de Béjart que no inclou els èxits més coneguts i segurs, com Boléro, que ja es va poder veure sobre l’escenari de Peralada fa dos anys, sinó d’altres de molt més emotius, per recordar el creador que va trencar motlles i esquemes i que és considerat un dels revolucionaris del ballet neoclàssic. Es tracta de deu fragments de dansa ideats pel coreògraf entre els anys 1977 i 1993 com 1789…et nous (1989), estrenada a París amb motiu del bicentenari de la Revolució Francesa; Patrice Chéreau (devenue danseur) règle la rencontre de Mishima et Eva Perón, que es va estrenar a Brussel·les l’any 1988 quan Béjart ja s’havia traslladat a Lausanne i la companyia havia adoptat el nom de la nova ciutat; el pas a dos d’Héliogabale ou l’anarchiste couronnes (1977), amb l’espanyola Carme Andrés, o el romàntic duo sobre Geh’n wir in’s Chambre séparée, de Richard Heuberger i en la veu de la Schwarzkopf, amb Elisabet Ros y Julien Favreau (1981), sense oblidar la mítica i revolucionària Bhaki III (1968), amb una espectacular Kateryna Shalkina. Va cloure l’espectacle un emotiu fragment de la Novena Simfonia de Beethoven, que va reprendre l’homenatge que Béjart va fer el 1989 al bicentenari de la Revolució Francesa, un cant a la llibertat, a la música, i a l’amor per la dansa a càrrec de tota la companyia.

Amb l’espectacle de dijous, que es va repetir divendres, la companyia, amb Gil Roman al capdavant, va deixar clar que continua fidel a la seva vocació: preservar l’obra de Béjart, sense deixar de ser un espai de creació.

CONCERT D’ORQUESTRA. Però a banda de la dansa, el programa de Peralada ha continuat aquest cap de setmana amb la brillant presentació de l’Orquestra Nacional de Tolosa, una de les formacions més destacades del panorama simfònic, que ha debutat en aquest escenari de la mà del seu mestre i director titular, Tugan Sokhiev, que també es director titular del Teatre Bolxoi de Moscou. El poema simfònic Prèlude à l’après-midi d’un faune de Debussy va encetar dissabte el programa, que es va haver de modificar per la indisposició de la soprano sueca Iréne Theorin, que havia d’interpretar les Quatre últimes cançons (Vier letzte Lieder) de Strauss. A continuació, El Trencanous, de Txaikovski, Quadres d’una exposició de Mússorgski, i les propines: Carmen i l’Arlésienne, totes dues de G. Bizet.

Leave a Reply

Sigues el primer a comentar!

Notificar-li
avatar
wpDiscuz