El bàsquet des d’una altra perspectiva

0
1080

Els pivots Javi Aldámiz i Marc Quiñonero, i el tècnic Carlos Bermúdez, són els alt-empordanesos de l’equip del Mifas


Ni en Javi, ni en Marc ni en Carlos són superherois. No porten una capa llampant, tampoc llueixen una vestimenta estrafolària i si tenen algun superpoder el dissimulen prou bé. No, cap d’ells no és un semideu en aquest món terrenal, simplement són persones que, a causa de diferents circumstàncies, mantenen un vincle ferm i honest amb el bàsquet en cadira de rodes.

Que no són uns superherois m’ho remarca en Javi Aldámiz, figuerenc de 44 anys resident a Vilafant que porta més de mitja vida integrat a l’Associació Mifas, de la qual és membre de la junta i del patronat, a més de ser un dels jugadors de l’equip de bàsquet en cadira de rodes que competeix a Segona Divisió Nacional. «Soc una persona ben normal i no vull caritat, el que vull és que la societat em doni els meus drets, que em proporcioni eines perquè jo pugui fer esport, però també treballar o passar-m’ho bé».

En Javi és el capità de l’únic equip de bàsquet en cadira de rodes de la demarcació gironina. Els galons són fruit de la seva llarga trajectòria a la pista, tenint en compte que encistella des dels 16 anys, tot i que no és el més veterà de l’equip. Aquest mèrit recau a en Ricardo, que acarona la seixantena. «Jo ho tinc molt clar: no marxaré mai d’aquí, a mi m’hauran de fotre fora», etziba.

En efecte, l’equip del Mifas brinda un conglomerat de perfils d’allò més heterogeni. És un conjunt mixt –tot i que en aquest moment només hi ha una noia competint–, compost per jugadors de diferents edats –des del citat Ricardo fins a joves promeses que voregen els 20 anys– i procedents d’arreu de les comarques de Girona, però també d’altres indrets com Granollers o Folgueroles, a Osona.

En aquest grup també hi ha en Marc Quiñonero, de 28 anys i de Figueres, que tot just viu la seva segona temporada com a jugador de bàsquet en cadira de rodes. Abans, el jove empordanès havia practicat el bàsquet «de peu», com així l’anomena, al CB Adepaf, on va estar vinculat des de ben petit. Ara bé, l’experiència de tots aquests anys no ha estat ni molt menys definitiva per aclimatar-se al nou esport de manera immediata: «Quan seus a la cadira tot canvia molt. Em va costar adaptar-m’hi, encara ho estic fent, però les ganes poden amb tot».

De fet, en Marc reconeix que si no hagués estat per l’escoleta de l’entitat potser no hauria continuat. L’escola de bàsquet de Mifas és un espai transversal on conflueixen jugadors i jugadores de totes les edats i condicions, però amb una única fita molt marcada: aprendre les nocions bàsiques del bàsquet en cadira de rodes, sense cap afany competitiu. En el cas d’en Marc, va arribar-hi amb la mecànica de tir afinada i els coneixements ben assimilats del joc, però feia falta dominar el gran secret: la comunió amb la cadira de rodes. «El més important és saber dominar-la, no hi ha moviments laterals i, per tant, les fintes no són el mateix, i a més el tir també canvia, la perspectiva és diferent. El meu any a l’escoleta va ser molt important per entendre el canvi», diu.

Aquest espai de formació, ressalta en Javi, és una eina que serveix com a «caçatalents», però també s’erigeix com la millor opció «perquè tothom qui tingui una discapacitat pugui fer activitat». Aquest darrer és el cas d’en Manolo, de Roses, un home d’uns 60 anys que fins fa poc mai havia practicat esport i a qui ara «se li ha obert el món de bat a bat», coincideixen els pivots.

BERMÚDEZ, EL MÍSTER. Qui dibuixa la pissarra de les tàctiques del primer equip del Mifas és el també figuerenc Carlos Bermúdez, qui porta des del 1994 entrellaçat en aquest món. El tècnic, a qui una lesió medul·lar arran d’un accident va allunyar-lo del futbol –jugava i feia d’entrenador a Vilabertran–, va conèixer el bàsquet en cadira de rodes mentre es recuperava a l’Hospital Vall d’Hebron, un vincle incipient que es va consolidar primer a Figueres, on l’equip de Mifas va jugar fins al 1997, i després a Castelló d’Empúries, on van estar fins al 2013, quan l’equip, que llavors tenia altres basquetbolistes locals com el llançanenc Víctor Niubó o els castellonins Lídia Campsolinas i Paco Martín, va fer el salt a Fontajau.

Bermúdez, amb una llarga carrera com a jugador, rol que encara ocupa quan és necessari, considera que el bàsquet en cadira de rodes ha evolucionat molt, «des del material fins al joc», un fet que ha augmentat el bon nivell que es pot contemplar a les pistes. És el cas del Mifas, que ha iniciat el rumb lliguer amb un triomf i una derrota. Segons el míster, el bloc ha d’aspirar a quedar entre els quatre primers a la fase inicial, composta de vuit equips. I això que no entrena superherois, simplement persones que juguen i veuen el bàsquet des d’una altra perspectiva.

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li