El 175è aniversari de l’Institut Jaume Balmes de Barcelona

0
996

Ara fa justament dotze – tretze mesos que l’institut barcelonĂ­ complia 175 anys. Era una commemoraciĂł, no una celebraciĂł (ja en un article publicat a Hora Nova el 3-I-2019 diferenciava el valor semĂ ntic d’aquests dos verbs) per raons de tots conegudes: la minĂşscula, però potent covid-19.

Independentment que al llarg del curs 2021-2022 sí que es pugui celebrar —amb retard, evidentment— amb diferents actes i activitats, em plau dedicar-li aquest article com a catedràtic de Llengua Castellana i Literatura (ara es simplifica amb el nom de Castellà) exprofessor i pràcticament sempre Cap del Departament de l’esmentada matèria, del centre durant 28 anys (1984-20212). En altra ocasió (Hora Nova 6-X-2020) vaig parlar de la munió de docents procedents de les terres empordaneses que han impartit classe en aquest institut barceloní. Ara afegeixo que algunes figures rellevants dels anys cinquanta, entre altres, José Luis Asián Peña, catedràtic de Geografia i Hª i Guillem Díaz- Plaja, catedràtic de Llengua Espanyola i Literatura, triaren l’Empordà per passar les vacances d’estiu, respectivament Llançà i Cadaqués.

Independentment també aquest centre motu proprio té uns trets característics, un ADN que han marcat la seva història. A tall d’exemple, el primer, la seva vinculació a la Universitat de Barcelona (UB), fins al punt que es manifesta en diverses facetes. Així:

– El discurs inaugural del curs 1845-1846 el fĂ©u M. MilĂ  i Fontanals, el seu primer director i que aleshores era el degĂ  de la Facultat de Filosofia i Lletres de la UB.

– Una de les seus que ha tingut el centre ha estat precisament el pavellĂł de l’edifici històric de la UB: Gran Via cantonada carrer Aribau (avui edifici Josep Carner).

– A la Sala de Professors exhibeix una galeria de directors pintats alhora que es feia el retrat del rectors de la UB, tradiciĂł que s’estroncĂ  l’any 1975.

– Disposa d’un extraordinari fons bibliogrĂ fic (des d’incunables a primeres edicions) procedent de la UB, ara en dipòsit a la Universitat Pompeu Fabra, igual que conserva un extraordinari aplec de material cientĂ­fic, procedent dels Departaments de Ciències Naturals i de FĂ­sica i QuĂ­mica, sense oblidar la seva biblioteca creada per l’empordanès Josep Coll i VehĂ­ l’any 1862.

Un segon tret fou que va ser guardonat amb medalles a les Exposicions de Viena i de Barcelona, respectivament els anys 1873 i 1888.

Un tercer és que des del principi, molt abans que la proposta es generalitzés a molts centres, ha ofert sempre quatre llengües estrangeres: alemany, anglès, francès i italià, amb nombrosos alumnes inscrits i avui és l’únic de la ciutat que imparteix nocturn.

Esment especial mereix la creació, l’any 1910, de l’Instituto de la Mujer impulsat per Hermenegildo Giner de los Ríos, catedràtic que fou de Psicología, Lógica y Ética con Rudimentos de Derecho (1898-1918) i germà de l’impulsor de la Institución Libre de Enseñanza. Ara que sembla quelcom normalíssim, a principis del segle XX la dona no podia accedir als estudis de Secundària i fou el Balmes capdavanter per iniciativa de Don Gildo (així l’anomenaven els alumnes). Per esmentar tres noms, allà estudiaren M. Àngels Ferrer Sensat i Emília Fustagueras, ambdues després catedràtiques de Ciències Naturals (CN); i Francesca Vendrell Gallostra (professora de Llengua Espanyola). I casualitats de la vida, A. Ferrer i F. Vendrell foren més tard professores del centre.

Honoren el centre professors il·lustres, entre molts altres, amb un elevat risc de cometre omissions, totalment involuntàries: Ricardo Aldama (CN); José Luis Asián Peña (Geografia i Hª); Miguel Azara Reverter (Francès); Antoni Bergnes de las Casas (Grec); Caterina Bosch i Vidal (CN); Francesc Canals Vidal (Filosofia); Maria Capdevila d’Oriola (Matemàtiques); Joaquim Carreras i Artau (Filosofia); Josep M. Casas Homs (Llatí); J. Coll i Vehí (Poética y Retórica); Joan Cortada (Hª); G. Díaz- Plaja (Lengua Espanyola y Literatura); Pompeu Fabra (Llengua Catalana); Mª del Carmen Fernández Llorens (Grec); M. dels Àngels Ferrer Sensat (CN); Margarita García Sebastián (Geografia i Hª); Francesc X. Garriga i Palau (Poètica y Retórica); Josep Gassiot i Llorens (FQ); Luis Gil de Vicario, (Dibuix); H. Giner de los Ríos (Psicologia, Lógica, Rudimentos del Derecho); J. Mañé i Flaquer (Retórica); M. Milà i Fontanals (Perfección del Latín); Santiago Olives (Grec); Pau Piferrer (Retórica): J. Lluís Pons i Gallarza (Retórica); Elies Rogent (Topografía con su Dibujo); E. Valenti Fiol (Llatí), tots ells dissortadament traspassats. Jubilats i en actiu n’hi ha una pila, però, per raons ètiques i, per evitar greuges comparatius, m’abstinc d’esmentar-los. Amb tot, per ser empordanesos, como jo, no em puc estar d’esmentar les jubilades Rosa Navarro (Llengua Espanyola i Literatura) i Anna Pujol (Geografia i Hª), ambdues figuerenques, Mayra Fa de Llançà (Música; natural de Llançà on la seva mare fou mestra) i Sebastià Xambó (Matemàtiques: el seu pare mestre a Vilabertran), nascut a Tregurà (Ripollès) però que feu el Batxillerat Superior a l’institut de Figueres.

A banda de professors de molt prestigi, ha tingut al llarg d’aquest dilatat període temps eminents alumnes, després grans figures en els seus respectius camps professionals i això es deu que fins a finals dels anys 20 del segle passat era l’únic centre oficial d’ensenyament secundari de Barcelona i molts col·legis i centres religiosos depenien administrativament del centre. Així, entre d’altres, i també amb el risc d’ometre noms de forma totalment involuntària, vull esmentar: del món eclesiàstic, el cardenal Enrique Pla i Daniel; el Superior dels jesuïtes P. Adolfo Nicolàs; del món de la política; Heribert Barrera, Romà Cuyàs, Carles Gasòliba; Albert Oliart, Jordi Pujol, E. Prat de la Riba; del món de la literatura i del periodisme: Josep M. Castellet, Enric Jardí, Joan Maragall, Carles Nadal i Gata, E. D’Ors, Sergi Pàmies, Carles Riba; del món de la docència universitària: Bernat Castany (junior), Salvador Claramunt, Fabián Estapé, Jorge Machín, Antonio Mendoza, els germans Joaquim i Isidre Molas, Borja de Riquer, Manuel Sacristán, Miguel Siguán, Josep M. Terricabras, J. Vila Valentí, Frederic Udina Martorell; del món de la medicina: Moisès Broggi, Josep Danon; del món jurídic, Santiago Udina Martorell.

En un altre ordre de coses, sí que va celebrar magníficament els 150 anys amb actes acadèmics, xerrades, edició d’un llibre de molta qualitat, un emotiu sopar on l’alumne més antic del centre, el Dr. M. Broggi (per cert, família vinculada a Avinyonet de Puigventós) ens adreçà uns mots molt emotius.

Dues pinzellades finals.

1.- Aquella feminització iniciada tímidament ara fa cent anys s’està consolidant perquè darrerament hi ha hagut més directores que directors, a la vegada que moltes professores han ocupat progressivament càrrecs directius.

2.- És obligat, crec, com a persona vinculada als dos centres, establir un breu paral·lelisme amb el Ramon Muntaner de Figueres. El Balmes ha ocupat cinc seus, dos el Muntaner. Ambdós han creat l’Associació d’Amics (nascudes amb molta il·lusió però, ara, dissortadament, malgrat tenir ambdues reconeixement jurídic amb estatuts aprovats, en via morta). Ambdós han comptat amb excel·lents professors i exalumnes i compten amb llibres que recullen la seva història. Sobre el de Figueres són bàsics el de Joan Ferrerós i el publicat enguany, presentat al pati de l’institut aquest juliol. Del Balmes, el volum col·lectiu aparegut a propòsit dels 150è aniversari.

Per acabar, el destí, els atzars de la vida, han volgut que alguns exalumnes de l’institut R. Muntaner fóssim després docents del Balmes. És el cas dels ja citats R. Navarro, M. Fa, A. Pujol, S. Xambó i un servidor.

Cas a part mereix la professora Maria Montserrat Teresa Enriqueta Capdevila d’Oriola, ja esmentada, amb un currículum impressionant, que impartí docència als dos instituts (proper article).

Ara sí, faig vots perquè el que era una commemoració històrica esdevingui una celebració festiva com cal, de gran abast i ressonància als mitjans de comunicació, al món educatiu i cultural i als ambients intel·lectuals. Ho justifica ser el primer institut de la ciutat i província de Barcelona i un dels 5 primers de Catalunya, (Ramon Muntaner de Figueres, J Vicens Vives de Girona, Marius Torres de Lleida i Antoni de Martí i Franquès de Tarragona). 

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li