Educació bàsica

0
814

Quan jo era petit Déu era un esser terrible; la Patria, una unidad de destino en lo universal; els jueus els maçons i els separatistes, éssers malèfics que rondaven amagats entre nosaltres. Tres realitats invisibles però pertorbadores i incomprensibles per un nen com jo .

Comencem per la primera, Déu. Era omnipresent a les nostres vides, ho controlava tot i a més a més era un ésser hipersensible, el que avui diríem un perepunyetes, al qual li molestava quasi tot el que a mi m’agradava. I no podies anar amb bromes amb ell, ja que a la mínima t’enviava al foc etern, amb en Pere Botero, un individu gens recomanable. Li molestava sobiranament una cosa tan nímia com masturbar-te, així almenys ens ho deia el hermano, que explicava el catecisme. Encara que el frare no deia masturbar, sinó hacer tocamientos impuros, frase que si t’ho mires bé és molt més inconcreta i per tant molt més hermètica que la utilitzada vulgarment de fer-se una palla.

Jo pensava, quan ens explicaven la creació del món, que si Déu ens va fer a la seva imatge i semblança, si jo tenia aquells impulsos irrefrenables de fer-me palles pecadores, devia ser perquè Déu se les devia haver fet abans. De seguida m’adonava que aquell pensament, induït sens dubte pel maligne, podia ser un terrible sacrilegi que hauria de confessar si seguia per aquell camí, així que mirava de distreure la imaginació amb la lectura d’un tebeo d’Hazañas bélicas.

Aquests dies, llegint les denúncies de pederàstia que surten a la premsa contra molts membres del clero, penso que ells no devien creure gaire en la còlera de divina o, potser, els seus tocamientos eren, com ha dit no sé quin bisbe, «mals moments que tots tenim». A més a més, des del punt de vista de la còlera divina, hi havia l’avantatge que era fàcil apaivagar-la, ja que els pecats es confessaven sota secret i s’absolien. Així, penedit i net de culpa… fins a la pròxima.

Tot resulta molt més problemàtic quan el pecat es transforma en delicte i la confessió eclesiàstica se substitueix per un judici penal i una sentència pública condemnatòria amb la corresponent reprovació social i l’obligació de reparació del dany. Encara que la majoria de les vegades resulti molt difícil.

Sobre la incontinència eclesial, la saviesa popular tenia moltes frases fetes, que malgrat el nacionalcatolicisme imperant, corrien de boca en boca: de vegades el meu pare, que era un possibilista, acompanyava la mare a missa el diumenge «per si de cas», no fos que tinguessin raó els capellans i fos pecat mortal no anar-hi. Almenys així m’ho explicava, suposo que per salvar els meus escrúpols davant la seva tebiesa religiosa i em deia quan jo li explicava les bones accions que m’havien ensenyat els frares: «Fes el que diuen però no el que fan», cosa que no acabava d’entendre, doncs en la meva ingenuïtat infantil creia que el que em recomanaven els meus mestres era el que ells practicaven.

Ja de més gran em va fer gràcia una frase que no sé on vaig llegir, però que em va quedar gravada, d’algú que anant de peregrinació al Vaticà. Veient aquelles riqueses, va dir: «Si així compleixen el vot de pobresa, com serà el compliment del de castedat?». I tornant altre cop al pecat que de jove considerava més injust i menys comprensible, el de la carn, com deien amb una entonació despectiva que no he tornat a sentir fins que no fa gaire vaig conèixer una noia vegana, em va sorprendre molt el descobriment que la postura més habitual del coit a occident, aquella en què la parella està de front l’un a l’altre, l’home a dalt i la dona a baix, fos coneguda universalment com la posició del Missioner. Una aportació sens dubte cabdal en l’evangelització d’indígenes acostumats a fornicar en postures evidentment molt més incòmodes, almenys per l’home, que va ser l’introductor de la moda.

Ara, trenta o quaranta anys després, comencen a sortir denúncies i històries d’abusos i pederàstia, llavors aquestes coses no existien, com no existien oficialment putes, maricons, violència familiar o polítics corruptes. Era una societat que es definia a si mateixa com una, grande y libre, ben mirat, un autèntic oxímoron.

A mi l’Església no se’m va acabar per aquella pedofília que era vox populi i formava part d’una societat on la violència estava present en tots els ordres de la vida. El masclisme era una conducta socialment respectada, les mateixes lleis el consagraven i l’estimulaven. Només cal recordar que per comprar qualsevol bé immoble la dona necessitava la vènia marital. O que l’adulteri de la dona era molt més sancionat que el del home, que es considerava absolutament consubstancial a la seva naturalesa.

Aliats el poder polític i l’Església, eren un tàndem invencible, que s’exhibia com a triomfador d’una gloriosa cruzada que havia salvat la pàtria de las hordes comunistes. Definia la pàtria el Sr. Blas, professor de Formación del Espíritu Nacional, com una «unidad de destino en lo universal», un moment abans de tirar un esborrador de fusta al cap d’aquell alumne que no atenia degudament el seu marcial adoctrinament. Naturalment, els nois aplicats com jo ens apreníem la frase de memòria i la repetíem sense fallar ni una coma quan ens la preguntava i així una vegada i una altra, fins avui, que encara la puc traslladar al paper, malgrat seguir sense entendre-la. Però la comprensió no era un requisit fonamental en aquella educació de l’esperit nacional.

Formació patriòtica que vam completar aquell any, a les vacances de l’estiu, quan, amb els frares, vam anar a un campament d’OJE a Alp, a prop de Puigcerdà. Allà formàvem al matí i cantàvem el Cara al sol, Montañas nevadas, Por Dios, por la patria y el rey i himnes patriòtics que repetits després, en la intimitat de la llar barcelonina, eren escarnits per l’anarquista sobrevivent que era el meu pare, amb gran escàndol per part de la mare, que el cridava a l’ordre: «Por favor, Carmelo, calla, que si te oyen los vecinos…» perquè una de les veïnes era de la Secció Femenina, i poca conya amb aquella gent. Un acudit molt perillós però divertit que algun esperit dissolvent ens va dir era la definició del campament del Frente de Juventudes: com «un grupo de niños vestidos de gilipollas mandados por un grupo de gilipollas vestidos de niños». Quan el vaig explicar a casa em van prohibir absolutament repetir-lo i més encara, si hi havia a prop la Sra. Teresina, la de la Secció Femenina.

DANI TORRENT

La tercera realitat invisible però present en la meva infantesa eren els jueus, els maçons i els separatistes. Els primers eren els assassins confessos de Crist, als quals, inflamats per la verdadera fe, estàvem disposats a apedregar tan bon punt sabéssim on vivien. Però eren éssers invisibles als quals ens limitàvem a empaitar metafòricament amb les nostres carraques de fusta el Divendres Sant. Un dia tètric per excel·lència en què els cotxes deixaven de circular, les campanes estaven callades, les ràdios només feien música clàssica i als cines pel·lícules de la passió i alguna de romans que es colava entremig perquè estava plena d’escenes sadomasoquistes, molt apropiades per la penitència a què estàvem sotmesos per penar els nostres pecats.

Els maçons sí que eren una veritable entelèquia. No sabia quina cara tenien ni on s’amagaven però havien de ser molt perillosos perquè segons explicava el professor de Formación del Espíritu Nacional, el Caudillo els tenia molt travessats.

Finalment, pel que fa als separatistes, amb una mare basca i un pare català sabia, per pròpia experiència, que no eren mala gent, però no se’n parlava a casa d’aquestes coses i a l’escola ens explicaven un dia i altre la sort que havíem tingut de néixer en una «nación donde nunca se ponía el sol». Aquí sí que veia que me la fotien doblada, cada vespre jo veia amb els meus ulls com es posava el sol.

Menjàvem tanta pàtria i tanta bandera! Cada dia al meu carrer, que per més inri estava davant de la caserna de la Guàrdia Civil, de cop i volta es paralitzava tot, literalment tot i tots, mentre hissaven i baixaven la bandera. Vaig quedar empatxat de banderes i pàtries i avui totes em produeixin urticària i em fan ganes de volar lluny.

Aquestes pinzellades iròniques però reals de la meva formació catolicofranquista són una petita mostra del que ens ve a sobre a les properes eleccions, a menys que no ens prenguem seriosament aquestes Vox cridaneres i sorolloses, patriòtiques i abanderades, que ens volen fer tornar a aquell paradís perdut.

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li