DĂşmping fiscal

En aquests darrers temps anem caminant, benvolguts lectors, entre la sorpresa i el desconcert per un món en què no només els conceptes i els fets se’ns presenten d’una manera manipulada (tantes vegades he denunciat com el llenguatge polític és ple de metàfores, eufemismes i amfibologies mitjançant les quals se’ns atordeix negant-nos amb una aplicació del «donde dije digo, digo Diego» aquella primera interpretació que havíem fet del que se’ns indicava), i es dóna més importància a les emocions i a les creences personals, amb la finalitat d’influir i modelar l’opinió pública, que a la realitat objectiva dels fets (l’anomenada postveritat), sinó que s’inventen aquests mateixos i, aprofitant la popularitat i el descontrol (selectiu, per altra banda, en moltes ocasions) de les xarxes públiques, es propaguen (les anomenades fake news) amb la manifesta goebbeliana voluntat que una mentida repetida mil vegades prengui forma de veritat en les ments populars (principi sisè o de l’orquestració).

No crec equivocar-me massa si manifesto que els ciutadans, crec que tots, que tots els ciutadans (pel cap baix els que gaudim d’un sistema democràtic capitalista) ens estimem una administració pública eficaç, és a dir, capaç d’aconseguir els objectius de benestar social adequats al moment històric i socioeconòmic que estem vivint, i eficient, o sigui, que empra i malbarata la menor quantitat possible de recursos, el que es tradueix sense solució de continuïtat en la minoració de les càrregues econòmiques que hem de suportar, ras i curt, per la recaptació d’impostos.

És des d’aquesta perspectiva, difícil de contradir excepte que s’adoptin principis polítics i d’economia marxista, que no es pot sinó rebutjar la postura del partit separatista (res d’ofensiu: «Separatisme: Opinió, partit, de qui es vol separar de l’estat del qual forma part per esdevenir independent o per formar part d’un altre estat» segons l’IEC) ERC, acceptada pel PSOE (no el podem titllar de suposat unionista perquè per l’IEC l’unionisme consisteix en la «tendència a la unió entre dos o més estats, partits, etc.») de voler que la, per altra banda, això no tinc cap inconvenient en reconèixer-ho, artificial comunitat de Madrid incrementi als seus ciutadans els seus impostos en l’IRPF, transmissions i successions, cercant una igualtat no en aquella gestió eficaç i eficient exigible a tota administració pública de la qual parlàvem fa un moment, sinó en el del despropòsit definit per la doctora i catedràtica universitària vicepresidenta del Gobierno segons la qual «Estamos manejando dinero público, y el dinero público no es de nadie».

La comparació sobre la qual estimar-se més aquesta igualtat a l’alça de l’exigència pel Rufián de torn abans que l’equiparació a la baixa seguint el model impositiu madrileny (no s’oblidi: això depèn, no sé si dir d’acord amb què qui ho aplica és un partit que es defineix com a republicà, de les decisions sobiranes del govern de la Gencat.cat) és ben senzilla: en quins aspectes es veuen afavorits els ciutadans per dret propi o per imperatiu legal de Catalunya gràcies al fet que les seves rendes es veuen disminuïdes per decisió única i inequívoca del seu govern autonòmic? O, si es vol, fem la pregunta a l’inrevés: Quina és la deficiència de serveis i atencions públiques, quins són els perjudicis que pateixen els ciutadans madrilenys d’origen o d’adopció perquè el seu govern autonòmic no faci pràctica d’una voluntat recaptatòria de línia confiscatòria?

En tota aquesta qüestió està passant el que els deia al principi d’aquesta xerrada: que es menteix (sí, ara ho dic de manera rotunda: es menteix, o sigui, es falta a la veritat amb la intenció d’enganyar. Aquesta definició de Sant Agustí ja ens l’explicaven, temps era temps, a les classes de Religió) amb la intenció d’ocultar les mateixes mancances, la mateixa incapacitat, per insuficient dedicació, preparació o experiència per aconseguir les millors metes amb un mínim de recursos, amb la voluntat de posar la biga en l’ull aliè.

No, no és que els repetitius governs de la Gencat.cat, de dretes (de dretes, sí, perquè no em diran que CiU no era de dretes) o d’esquerres (o, pel cap baix, així es definien ells mateixos, ERC, PSC i ICV), no hagin estat capaços d’aconseguir, amb eficàcia i eficiència, els màxims rendiments socials i econòmics de progrés per a la regió (en termes europeus és així, una regió), no! La culpa del retrocés català és de Madrid.

Fem el Rufián i parlem del «dúmping fiscal madrileny» (No sabem si és persistent, predador o esporàdic o tots tres a la vegada!, segurament ens contestaria si li preguntéssim) i ens quedem tan contents sense intentar cosir els forats de les butxaques per on s’escapen i es malbaraten els recursos.

Suposo que queda palesa la ironia.